Es pot veure durant tot el mes d’octubre aquest arrodonit espectacle creació de Sergi Pons ‘El porc ferotge’, codirigit amb el mestre titellaire Eudald Farré, i que interpreten Nelo Sebastián i el mateix Sergi Pons. Una obra realment molt treballada, que combina la feina d’actor amb la titellaire, i que ha comptat amb un equip de luxe, si tenim en compte que signen l’escenografia, a més de Pons, Francesc Moreno i Martí Doi, la construcció dels titelles F.Moreno, Valentina Raposo i el mateix S.Pons. Signa el vestuari la gran Paulette San Martín. Obra, per altra part, de la companyia Produccions Essencials.
El conte dels tres porquets és el punt de partida que tanmateix queda com una referència llunyana, ja que els autors s’han inventat una doble història en la que dos germans aventurers que també són venedors de meravelles expliquen al públic com pensen salvar un món en perill, Porcland, gràcies a una màquina que va fer el seu avi que mentre duri l’espectacle s’haurà d’anar carregant d’una substància màgica produïda pels nens.
A Porcland mana, més que regna, un llop ferotge que s’ha fet l’amo del país. Fa treballar a tothom i es regala amb una vida de gran senyor, amb tots els seus súbdits convertits en esclaus. L’altre personatge és un porc inventor, de nom Da Vinci, obligat a aplicar el seu enginy en el seu benefici. I un tercer, una lloba lliure que sap agrair les ajudes i que està oberta a fer noves amistats.
Una situació de partida, per tant, d’opressió i de vassalls atemorits que s’ajupen davant del tirà. A partir d’aquí, els desenllaços estan servits, amb una juguesca final en la que es descobreixen algunes veritats ocultes.
Però el més interessant de l’espectacle, al meu parer, no és tant l’argument, que també i que s’ajusta a una correcció a l’ús de pedagogia contra la por, sinó la manera com s’explica la història, que en aquest tipus de muntatge sempre resulta essencial, en determinar la qualitat d’allò que s’explica. I és en aquest terreny on l’obra ordida per Pons, Ferré i Fontdevilla s’enfila vers cotes de gran interès, molt ben sustentada per la interpretació de l’actor-mim-músic i titellaire Nelo Sebastián i de Sergi Pons en el paper de manipuladors i alhora de personatges que són els intermediaris entre els titelles, la història i el públic.
Hi ha d’entrada una coherència estètica molt efectiva entre el vestuari dels actors, les màquines que utilitzen per vendre els seus productes, i els accessoris i artefactes que els serveixen per enquadrar l’acció dels titelles i crear Porcland. Un cert estil vintage i una recreació noucentista del món de l’aventura, les botes d’explorador, les maletes de pell, els baguls de viatge… Aquests objectes escenogràfics juguen un paper essencial: configuren l’espai i obren finestres desplegant els mons ocults que s’amaguen al seu interior. Ombres i enginys mecànics són els llenguatges amb els que s’expressen aquestes maletes, que a vegades tenen un sentit decoratiu i d’altres es converteixen en els escenaris d’algunes seqüències de la història. Moments aquests dels més reeixits, útils per crear profunditat i obrir dimensions ocultes.
El desplegament titellaire de l’obra, amb les seves diferents tècniques, escales de dimensions, recursos de manipulació, trucs i gags de gran efecte, mostra d’una banda un profund coneixement de l’ofici, i de l’altre, el suficient pragmatisme perquè no es dubti en recórrer a un cert eclecticisme de les formes i dels registres, en benefici sempre de la història i de la bona comunicació amb el públic.
La música, que té moments en directe amb l’acordió de Nelo Sebastián, sempre d’agrair, i altres de banda sonora, juga un paper important: ajuda a puntuar la història i li assegura un ritme trepidant indispensable per atrapar els nens. I tanmateix, i aquesta és una de les seves grans virtuts, l’obra no avança amb presses, sinó que sap entretenir-se quan li toca i pot, amb alguns moments poètics de suspensió que són la sal i la pebre en aquesta mena d’espectacles.
Les màquines, com el recol·lector de riures que durant tota l’obra està davant del públic per recollir les seves rialles, compleixen en definitiva aquesta funció de primer ordre que és parar o transformar el temps. Quan veiem les rodes dels artefactes mecànics girar amb els seus engranatges i les seves corretges de transmissió, és al temps el que veiem en moviment. Aquesta visió ens permet distanciar-nos dels rellotges i entrar en paràmetres temporals diferents. Un objectiu que per regla general es troba a la base de l’aventura titellaire.
I és quan aquestes subtileses es fan perceptibles quan podem dir que una obra s’aixeca de la mitjana i s’instal·la en les zones altes d’interès. Això, més la gran energia desplegada pels dos intèrprets que omplen de vida l’escenari, fan de ‘El porc ferotge’ una obra de les que es deixen girar pel món.
