Ha valgut la pena pujar a la Fundació Miró de Barcelona per veure l’espectacle ‘Pop-Up’ de la històrica companyia italiana Teatro delle Briciole, de Parma, Itàlia, programat dins del Festival Grec 2017, fruit d’una recerca en la configuració de nous llenguatges escènics per al públic infantil. I ha valgut la pena no sols pel gran interès de la proposta dels de Parma, sinó perquè ha estat una ocasió de descobrir aquest clàssic de les arts contemporànies que qui signa aquestes línies ignorava solemnement, o almenys no recordava, com és la pel·lícula creada pels dos artistes suïssos l’any 1987, Peter Fischli i David Weiss, un verdader capolavoro sobre el tema de la dinàmica dels objectes considerats com ‘una realitat autònoma, complexa i inesgotable’. Acompanyen el film tres instal·lacions d’artistes contemporanis que van néixer en l’època de la creació del film.

També farem esment de la nova disposició que els responsables de la Fundació han plantejat per mostrar la Col·lecció d’obres de Joan Miró, que canvia substancialment la visita, multiplicant extraordinàriament el seu atractiu.

‘Pop-Up’, dels Briciole

Molt interessant va resultar veure aquesta històrica companyia de nou a Barcelona, la dels Briciole, pionera a Europa del teatre d’objectes, que havia vingut diverses vegades per participar al enyorat Festival Internacional de Teatre de Titelles de Barcelona, que organitzava l’Institut del Teatre. Clar que d’això fa molts anys, i la realitat italiana ha canviat molt els últims temps. El 2015, la companyia va ser declarada pel Ministeri de Cultura italià Centre de Produccions per a les Noves Generacions, cosa que li ha permès iniciar tot un programa de noves creacions dirigides al públic jove. És dins d’aquest nou marc de la companyia que arriba l’espectacle presentat a la Miró.


Tal com dèiem al principi, es tracta d’un intent de trobar noves maneres d’articular un llenguatge visual capaç de captar l’atenció dels nens des de la intel·ligència i la sensibilitat perceptiva, a través de recursos plàstics molt senzills però bàsics, com són la simetria i el joc de contrastos i sorpreses entre dos espais situats un al costat de l’altre que no són altre cosa que llibres del tipus ‘pop-up’, d’aquests que en obrir-se, desvelen figures que romanien plegades a l’interior.

Dues actrius animadores s’encarreguen dels llibres, d’obrir-los i de tancar-los, mentre un tercer actor lliga amb puntuals intervencions el fil abstracte de l’obra. Amb direcció de  Giulia Gallo, autora també dels llibres, i de Giovanni Guerrieri, potser el més atractiu de la proposta sigui aquest diàleg entre els dos espais-llibres, en el que l’un es manifesta a través de formes més figuratives, i l’altre més abstractes. En el primer, habita un nen de paper que en certa manera seria el protagonista de la història, i en l’altre una bola que apareix en diferents dimensions. Tanmateix, no es pot parlar d’un argument pròpiament dit, sinó que la història es basa en les seqüències visuals de les formes i els colors que es van succeint i transformant al llarg de la representació, seqüències que venen marcades per la pulsió sincronitzada dels dos llibre en obrir-se i tancar-se, i que creen aquest atractiu joc de simetries i asimetries.

I realment, aconsegueixen els del Briciole, crear un llenguatge que s’expressa per si sol, amb molt pocs referents exteriors de tipus figuratiu o narratiu. La narració, si n’hi ha, és formal i es basa simplement en la successió dels moviments, del joc visual i de les sorpreses que les dues actrius-animadores ens van servint. Important és l’element sonor així com la llum, que ajuden a crear ritmes i atmosferes diferents, i que es configuren com un coixí indispensable a la successió de les escenes.

Molt interessant em va semblar el context d’alguna manera ‘cosmològic’ on es situa tota l’obra, marcat per un fons d’estrelles, cosa que eleva encara més el caràcter abstracte del llenguatge emprat i que dóna una llibertat suplementària a l’acció.

Un espectacle que encaixa com anell al dit amb l’univers de recerca i d’experimentació visual que és la Fundació Miró.

‘The Way Things Do’, de Peter Fischli i David Weiss

Important veure aquest film en el que els objectes i les matèries amb les seves diferents textures s’expressen a través del moviment en una successió induïda de causa i efecte plena de soterrada ironia que busca metaforitzar l’aleatorietat dels fenòmens naturals. L’obra ens diu que, en efecte, les coses actuen d’aquesta manera, activades per impulsos exteriors els quals posen en acció la seva energia potencial. Una reflexió visual i profunda sobre els elements, el joc de les accions i reaccions, de les metamorfosis i dels efectes catastròfics.

Hi ha una manipulació dissimulada de l’acció que tanmateix mostra com els diferents objectes es posen en acció per si sols, en una llarguíssima seqüència d’acció i reacció en cadena que crea aquesta imatge d’animació del món inanimat, com si la natura jugués al billar amb xocs de boles ad infinitum, només que en comptes de boles són els elements, els objectes i la matèria els que xoquen entre si.

Aquest trenta aniversari de la famosa pel·lícula s’acompanya amb tres instal·lacions que tracten l’objecte des de perspectives conceptuals del tot diferents i allunyades entre si. Són Mountain Plain Mountain, de Daniel Jacoby & Yu Araki; One Step Closer to the Finest Starry Sky There Is, de Serafín Álvarez; i Leaks, de Cécile B. Evans. Adjuntem aquí el diàleg entre els dos comissaris de l’exposició, Serafín Álvarez i Martina Millà, que situa la idea dels tres artistes:

Nova presentació de la Col·lecció Joan Miró

L’anada a la Fundació Miró es va completar amb la nova visita que es proposa als visitants, per celebrar els seus 40 anys de vida, de veure l’obra de Miró ordenada d’una manera molt diferent, segons un criteri que combina l’aspecte cronològic amb el conceptual, amb uns textos a cada sala que ajuden molt bé a situar l’univers del gran pintor barceloní.

Sa Majestat el Rei, sa Majestat la Reina i Sa Majestat el Príncep. Joan Miró. 1974.

Com destaquen els responsables de la Fundació, l’actual exposició de les obres presentades respon majorment al criteri que ja tenien al cap Joan Miró i Josep Lluís Sert, l’arquitecte de l’edifici i gran amic del pintor, de com i on s’havien de posar les peces als diferents espais. En aquest sentit, és molt recomanable adquirir la nova Guia publicada de la col·lecció, que situa molt bé l’obra del pintor barceloní, amb textos de Teresa Montaner en les introduccions de cada secció, i de Jordi J. Clavero en els comentaris de cada una de les obres. També es pot tenir una idea de com s’organitza la Col·lecció pitjant aquí.

Impressiona veure la trajectòria de Miró definida pels diversos conceptes que la defineixen: Terra; Més enllà de la pintura; Violència, evasió; Anonimat; Poesia i silenci; Antipintura; Sobreteixims; Art i quotidianitat. Títols que permeten aixoplugar obres no sempre coincidents en la cronologia, oferint així una visió transversal del seu recorregut artístic. Però potser sigui l’inmens esquema que hi ha al primer pis, que lliga la vida de Miró amb totes les personalitats amb les que va tenir relació, un dels punts forts i claus de l’exposició, en la sala on també es mostra el magnífic vídeo on se’l veu treballant al seu estudi. Una sala que clou la visita i on vaig veure molta gent aturar-s’hi.

Un artista, Miró, que sempre va tenir en el seu punt de mira el teatre, les arts populars i especialment el món dels titelles i dels objectes trobats (veure aquí).

Adjuntem aquesta entrevista que va fer en Carles Sentís a Joan Miró al programa Giravolt de TVE el 1974: