No volíem deixar de parlar, en relació a l’última Fira de Teatre de Titelles de Lleida, d’alguns altres espectacles que vam poder veure, així com de l’exposició i el documental que es va presentar a la Biblioteca de Lleida sobre els 40 anys de La Tartana, de Madrid. Un aniversari del que ja hem parlat abans (veure aquí) i que va estar present també a la Fira. Igualment, farem menció de la interessant exposició de Víctor Polo al Cafè-Teatre de l’Escorxador titulada Victordiminutmon.
Homenatge a Jordi Bertran
Per segon any consecutiu, la Fira de Titelles de Lleida ha fet una distinció a la trajectòria d’un titellaire català. En aquest cas, l’afortunat ha estat en Jordi Bertran, el veterà titellaire que s’ha fet famós arreu del món amb els seus espectacles sempre de subtil i virtuosa manipulació. Mestre del fil, també ha tocat altres registres i tècniques, sent potser la seva faceta musical una de les més importants a destacar.
Sobre la seva vida i llarga carrera de titellaires, vegeu aquest article a Putxinel·li pitjant aquí.
Jordi Bertran va ser homenatjat especialment durant la gala de cloenda de la Fira, el diumenge dia 7 de maig, al Cafè Teatre de l’Escorxador. En una emotiva intervenció, el marionetista va treure alguna de les seves més emblemàtiques marionetes, meravellant com sempre al públic, que premià l’artista amb un llarg aplaudiment.
6º Below Nothing, de Karla Kracht & Andrés Beladiez
Va interessar molt la instal·lació que aquests dos iconoclastes creadors instal·lats a Barcelona van presentar al Centre d’Art La Panera, en una atmosfera fosca i intimista, ja que només es podia veure en grups d’unes quinze persones, els quals s’anaven succeint al llarg del dia.
Consisteix en una mena de maqueta posada damunt d’una ampla taula, gran com el món, podríem dir, però que no deuria passar dels 4mX4m. En realitat, es configura com una ciutat de paper que va modificant la seva imatge, tot mostrant diverses cares, èpoques i esdeveniments, endavant i endarrere en el temps, segons un espectador, amb un llum, va despertant els múltiples ‘moments’. Tot això s’aconsegueix mitjançant un laberíntic ús de projectors de vídeo, ombres, sensors, arduïns, llanternes, objectes, ceràmica, leds i so, que es van accionant a voluntat del públic.
La idea és mostrar la realitat d’un món interconnectat, no sols en l’espai, sinó també a través del temps, de manera que passat i futur es superposen en una visió holista, és a dir, en un tot que va més enllà de la suma de les parts. Respon sens dubte a aquesta necessitat actual de disposar d’una consciència ampla pel que fa al present i el futur del món, capaç de superar la fragmentació a la qual la nostra cultura ens aboca.
Crec que el gran interès de la instal·lació és haver creat un espai dinàmic que encarna aquesta metàfora de la totalitat interconnectada de la nostra cultura i civilització, centrada, això sí, en els esdeveniments catastrofistes, és a dir, en guerres, hecatombes, grans migracions, terratrèmols, potser per mostrar com aquesta totalitat no té cap ordre i els canvis són la constant d’un món que trontolla per tots quatre cantons.
En certa manera, es tracta d’una visió holista reduïda a l’element mutant i catastròfic, posant l’accent en la idea de canvi, trauma, mort i destrucció. Una característica, sense dubte, crucial per entendre el món d’avui, marcat per la incertesa i l’aleatorietat catastròfica.
El treball de Karla Kracht & Andrés Beladiez és el d’uns artistes que es plantegen temes claus de la nostra civilització actual, especialment els seus trets de crisi i mutació. Molt adient situar l’espectador en una atmosfera de misteri i foscor, que busca l’estat oníric, el més adient per poder percebre realitats múltiples a la vegada. Una recerca de percepció holista que no té res de mística, sinó que persegueix la visió crítica. Sens dubte és aquesta barreja de totalitat metafòrica i d’autoconsciència crítica allò que converteix 6º Below Nothing en una experiència tan fascinant com intranquil·litzadora.
Una feina, la dels dos artistes Karla Kracht & Andrés Beladiez, de les de llarg recorregut.
Quatre espectacles de carrer: Punchineli, Matito, Pipa, i l’elefant de Joan Andreu Vallvé.
Haithi.
Van ser molts els espectacles de carrer que es van poder veure a Lleida. Farem esment aquí d’uns quants, davant la impossibilitat de ser exhaustius en aquest àmbit de la Fira.
El Centre de Titelles de Lleida va presentar per primera vegada un gran titella de carrer construït pel gran Joan Andreu Vallvé, ànima titellaire del Centre, que es va passejar pels carrers de Lleida movent la seva trompa i la seva grandària amb molta gràcia i soltesa. Com sempre en les figures dissenyades pel mestre Vallvé, d’una factura impecable. Acompanyat del corresponent equip de manipuladors, així com d’un petit escamot musical de tall hindú, Hathi, ja que així es diu l’animal, va debutar en la seva nova vida de bèstia abstracta articulada amb molt bon peu i una rebuda entusiasta dels nens de la ciutat.
L’avantatge d’aquests animals abstractes de fusta és que no mengen, ni embruten ni tampoc han de passar els exàmens animalistes ni els certificats de bona conducta dels seus cuidadors, com passa en les arts del circ. Poden els seus cuidadors fer-los treballar a ple sol i fins i tot obligar-los a dur als seus lloms a criatures així com als seus papis i mamis, que ningú es queixarà. En tot cas seran els titellaires els qui un dia potser protestin, però els humans fa temps que ens hem acostumat a la submissió i a deixar-nos explotar pels nostres superiors, com si en comptes d’animals, fóssim coses…
En tot cas, l’elefant Haithi té assegurat una llarga vida gràcies al bon fer del Centre de Titelles de Lleida i, per descomptat, també la els seus cuidadors tenen garantit el mim habitual de la casa, cosa que augura a la seva nova creació un futur més que esplendorós.
Tres formes de punchinelis…
Va ser molt interessant poder veure com el gènere del titella popular de carrer està viu i ben viu, amb tres espectacles que mostraren tres facetes molt diferents entre si d’un mateix tipus de personatge, el putxinel·li de la tradició.
I com sempre passa en aquests casos, cosa que també és la seva gràcia, la personalitat de cada un dels tres herois està en consonància amb la del seu creador-manipulador.
Luís Zornoza és un d’aquests titellaires iconoclastes i filòsofs, pel qual el més important no és quedar bé sinó fer les coses segons una veritat profunda que és la seva i per la qual considera que val la pena viure. Es tracta d’una saviesa de mena popular i espontània, que amaga generalment moltes hores de pensament i de mutacions existencials, la qual dóna als espectacles una substància especial d’autenticitat i de distància, sempre a punt d’enganxar la percepció de l’espectador sensible i intel·ligent. El seu personatge, Punchineli, és una afortunada contracció del Punch anglès, del Polichinela español, del Putxinel·li català i del Pulcinella napolità, tot i que la seva cara recorda també al Petrushka rus. S’explica aquest creuament de referències per la vida moguda de Zornoza, que s’ha bellugat per tot Europa coneixent les diverses tradicions i alhora treballant la marioneta contemporània especialment a Anglaterra. Ara, instal·lat al seu balcó de Granada, contempla el panorama ibèric amb humor, un deix de sorna i sàvia distància. El seu Punchineli és una de les seves maneres de dir allò que veu i pensa, sense ofendre ningú i amb la modèstia d’una de les arts més humils del món: la dels titelles populars.
Luís Zornoza
Arnau Colom és el titellaire que està darrere de Matito, un jove actor dotat d’una energia extraordinària i que compte a més amb una sòlida formació a l’Institut del Teatre. Dues coses caracteritzen el seu art: el seu físic antic, que el connecta amb uns corrents energètics de tall clàssic molt ben sustentats, i el fet d’anar acompanyat d’una música-dona-orquestra que actua al seu costat, puntuant l’acció i acompanyant la història amb cançons. El personatge respon a la psicologia d’una de les branques dels titelles catalans, la representada per aquell arquetip que duia el nom de Tranquil: algú que té com a màxima il·lusió a la seva vida anar tranquil i no fer res. És a dir, tot el contrari d’allò que se’ns demana al comú dels mortals, que hem d’estar tot el sant dia fent coses, per molt absurdes que siguin. Clar que en Matito, tot i que no vol fer res, de tranquil tampoc ho és gaire, posseït com està d’un plus d’energia vital que l’empeny a descarregar-la amb el seu garrot. Tot plegat li dóna una personalitat forta i atractiva, que enamora a grans i a petits.
Matito
En Pipa és l’altre personatge, el Titella Meravella com diu el títol de l’obra, creat i mogut pel jove titellaire Néstor Navarro, que s’ha volgut iniciar en les arts del titella popular de carrer amb un heroi que, com tots els que depenen de titellaires solistes, és en certa manera un alter ego seu. Per això en Pipa es presenta com un putxinel·li enfollit però delicat, ple de l’energia arcaica que alimenta a aquests personatges però que prefereix la ironia, la mà esquerre, la destresa i la sinceritat poètica, més que la bajanada o el salvatgisme que sovint els són propis. Això no impedeix que es pugui sortir del guió i llançar alguna merescuda garrotada, però el seu tarannà és tranquil i musical, alegre i confiat, i per això sol ser molt ben rebut pel públic, que de seguida el considera com algú proper i amic.
Pipa
Tres estils diferents d’un mateix arquetip que busca la llibertat individual, la veritat de la vida, l’acció directa, justícia universal i la plenitud vivencial. Un dels arquetips més profundament europeus que es deixa encarnar per les formes més diverses inimaginables i, per això, d’una extrema utilitat en el món d’avui.
Els 40 anys de La Tartana a la Fira de Lleida
Va ser entranyable veure l’exposició que la històrica companyia La Tartana de Madrid va portar al Claustre de la Biblioteca Pública, una magnífica col·lecció d’alguns dels seus titelles i autòmats més emblemàtics, un col·lectiu que amb els anys s’ha anat concretant en la persona de Juan Muñoz, cap visible de la companyia a partir d’un moment determinat, especialment quan Carlos Marquerie, l’altre component fundador del grup, va decidir seguir el seu propi camí. Juan Muñoz ha resultat ser un d’aquests artistes que es llencen a l’arena pública amb els fars llargs i amb la tossuderia de qui és capaç d’anar saltant les dècades mantenint viva la vocació i els principis bàsics de l’honestitat, és a dir, amb un compromís envers l’art, el públic i ell mateix.
Home de l’escenari però sobretot home de taller, la perfecte combinació per a un titellaire que vol mirar-se les coses des de la distància i la professionalitat estricte.
Però encara més interessant va ser tenir l’oportunitat de veure el film que la seva filla, Elena Muñoz, ha dedicat a La Tartana i als seus 40 anys, un emotiu homenatge d’un factura impecable, que constitueix un document importantíssim per comprendre el teatre alternatiu dels anys vuitanta i noranta, i l’evolució que aquest ha anat seguint en les dues últimes dècades.
Elena y Juan Muñoz
Un documental que esperem es pugui veure a les principals ciutats del país i que a Barcelona trobaria el seu marc ideal en qualsevol de les antigues sales alternatives.
Per saber més sobre els 40 anys de La Tartana, vegeu aquí.
Exposició Victordiminutmon
Una total sorpresa va ser aquesta exposició de fotografies de Víctor Polo, comediant, titellaire, actor i filòsof-artista de la mirada, que es va presentar en una de les parets del Teatre-Cafè de l’Escorxador, capaç de transformar tot allò que ens envolta gràcies a petites intervencions de caire molt titellesc. Consisteixen bàsicament en la incorporació d’uns petits ésser humans que s’inscriuen en les natures mortes escollides per l’artista.
Unes intervencions en la realitat de les coses que l’artista-comediant es pren com un joc però que adquireixen unes dimensions realment insòlites i d’un gran interès.
No hi ha dubte que Víctor Polo té a les mans una joguina que és més que una joguina, ja que consisteix en la llibertat de la mirada creadora, que ell concreta a través de la càmera fotogràfica.
Vegeu el món de Víctor Polo pitjant aquí.
Trackbacks/Pingbacks