A tot el món cristià, la Setmana Santa és una època de celebracions importants, relacionades com bé se sap amb la mort de Crist, i que comença el Diumenge de Rams, el qual s’escull segons el calendari lunar: el primer diumenge després de la lluna plena passat l’equinocci de primavera. Una festa, per tant, de profundes arrels paganes, és a dir, que es coneix des de molt abans del Cristianisme. D’aquí la intensitat popular de la que gaudeix, que té el seu origen en les cultures agrícoles (l’inici de l’època de sembra) i que s’ha de relacionar, per tant, amb la regeneració cíclica de la vida.
Processó de Setmana Santa al carrer Hospital de Barcelona.
Avui que vivim en un món cada cop més urbà i menys agrícola, aquesta festa que marca l’explosió de la primavera i que té a veure amb la regeneració vital del calendari, especialment en el món catòlic, ho fa posant un èmfasi en la mort. És a dir, convida a viure la mort com un pas previ a la resurrecció. S’entén per això la força que segueix mantenint, malgrat la baixada de la pràctica religiosa, si tenim en compte que toca un dels processos iniciàtics bàsics, com és la necessitat de morir per renéixer amb una noca càrrega de vitalitat.
I per potenciar aquesta vivència catàrtica de mort i resurrecció, la religió catòlica s’ha servit sempre de la imatgeria hieràtica o animada a través de figures i representacions que escenifiquen el dramatisme emocional d’aquests processos. Són pràcticament infinites les formes que adquireixen aquestes celebracions a tot el món catòlic, present en els cinc continents. La riquesa icònica i antropològica d’aquesta festivitat és extraordinària i ha merescut infinitat d’estudis i apropaments ben coneguts per tothom.
Imatge de la Setmana Santa a Frigiliana (Málaga).
Potser sigui la Península Ibèrica un dels llocs més privilegiats per veure l’immens ventall de possibilitats icòniques, coreogràfiques i logístiques d’aquestes festes. En aquest sentit, la Península constitueix sens dubte una mena de ‘reserva natural’ de les excentricitats humanes pel que fa a les maneres de celebrar els ritus de la mort penitenciària prèvia a la resurrecció. En certa manera, la Península Ibèrica és la matriu de la qual ha sortit la majoria de les demés modalitats conegudes de la Setmana Santa, tot i que a certs països -pensem en Mèxic o en Filipines, per posar dos exemples coneguts- han evolucionat vers una potent i a vegades delirant exacerbació d’aquestes formes.
Viacrucis a Mèxic.
Són aquests uns dies especialment indicats per sortir al carrer i deixar-se impressionar pel dramatisme amb el que l’imaginari col·lectiu ha tractat aquests temes. A tota la Península, bandes musicals, confraries de penitents, passos escultòrics i altres formes d’escenificació més teatrals (màscares, danses de la mort, representacions de la Passió o desfilades temàtiques amb escenes del Calvari) es preparen per sortir al carrer, congregant a milers de persones que tenen aquestes dates com uns moments molt especials del calendari, amb celebracions que malgrat tenir el mateix fons comú, cada una d’elles és vista com una exaltació de la particularitat local de cada lloc. És a dir, com una forma d’afirmar la identitat i la diferència en relació als altres. És així com la Religió Catòlica va aconseguir unificar territoris sota la seva batuta: tots units en les seves profundes diferències culturals, icòniques, musicals i coreogràfiques.
Unes celebracions que lluny de desinflar-se amb la baixada del fervor religiós, s’accentuen any rere any, com si la gent, mancada dels referents tradicionals, necessités mantenir les exterioritats litúrgiques d’aquests referents. Una pujada que té a veure també amb aquesta necessitat de realçar les particularitats locals, com una defensa afirmativa enfront a la globalització d’una banda, però també com una manera de potenciar l’atractiu propi com a destí turístic.
La Dansa de la Mort a Verges.
La Mort, aquesta figura tan estimada pels titellaires, rep una atenció important aquests dies. És curiós que a Catalunya les velles danses de la mort d’origen medieval tornin a proliferar. A més de la coneguda i ja clàssica Dansa de la Mort de Verges (veure aquí), una tradició que s’ha mantingut miraculosament viva en aquest poble de l’Empordà, se’n fan de noves a Manresa i des de fa poc també a la Selva del Camp.
Una curiositat icònica de particular relleu és la Setmana Santa a Puente Genil, a la província de Córdoba, per la presència en la seva processó de les figures bíbliques representades per figurants que porten màscara, a més de molts objectes simbòlics que fan referència als personatges. Interessant veure aquest reportatge fet per RTVE el 1968 on es poden apreciar amb detall les màscares i altres detalls de la seva processó.
No cal parlar de les diverses processons de Setmana Santa que es fan per tota la Península, sempre amb profusió de passos d’una riquesa icònica extraordinària,les quals constitueixen una ocasió única per sentir el so engrescador de les bandes musicals que es prodiguen a tot arreu amb exultant generositat.
A Girona, però també a molts altres llocs del país, els manaies o el soldats romans surten a passejar els seus uniformes plens de brillantor. Val la pena llegir com es configura la seva formació, per entendre la vistositat i la importància que es dóna a aquestes desfilades. Diu la Viquipèdia:
“La formació és com segueix. Obre la marxa la primera secció d’equites (manaies a cavall). A continuació els potentiors, amb un decurió al front, segueixen la banda. Al darrere seu, el centurió apareix acompanyat del signe de comandament i del botzinari d’ordres. Segueix la primera optiada comandada per un optio. La bandera està formada per l’optio abanderat i quatre signes (les quatre portes romanes de Girona). Al darrere desfila la segona i tercera optiada, i tancant la desfilada la segona secció d’equites“.
Vegin la vistuositat d’aquesta exhibició de manaies pujant i baixant per l’escala de la catedral de Girona:
Una particularitat que està en auge i que atrau a milers de visitants és la Setmana Santa a Calanda per la fama dels seus tambors, generadors d’una catarsi rítmica d’alt voltatge.
Aquí poden veure un exemple de virtuosisme del tambor, de moltes hores de pràctica i d’espectacularitat assegurada que els de Calanda tenen, cosa que explica l’atractiu d’aquesta singularitat aragonesa del Terol.
Igualment espectacular és el canvi de guàrdia que efectua la Legió Espanyola, encarregada històricament a guardar el Crist de l’església de Santo Domingo de Guzmán de Málaga, més conegut com el Cristo de Mena (tot i que consisteix en una reproducció de la figura original del gran escultor Pedro de Mena, perduda durant la guerra). Impressiona la complexa coreografia de la posada en escena del canvi de guàrdia, en una exaltació marcial de la mort i de la devoció crítica. Un cos, el dels Legionaris, que a més d’haver de servir en les missions militars d’intermediació i de pau de l’ONU arreu del món, ha de complir amb aquestes obligacions protocol·làries de la Setmana Santa.
Un exemple de moderació mediterrània i de música ben posada per les bandes el trobarem sempre a València, una regió que no desaprofita aquesta magnífica ocasió que és la Setmana Santa per disfressar-se i sortir al carrer, moderant els ritmes que s’ajusten a la temàtica del calendari, però manifestant el seu amor per a l’exaltació de la vitalitat.
Són tantes les singularitats, ben sovint plenes d’excentricitat, d’allò que podem anomenar el Mosaic Ibèric, que mai cabrien ni en un llibre ni per descomptat en un article. Però hem considerat que valia la pena fer-ne un tast, ni que sigui per sumar-nos des de Putxinel·li a aquestes magnífiques celebracions religioses d’arreu del món, tan plenes d’un incontestable paganisme.
