Amb motiu del 90è aniversari de l’Àliga de Vilafranca del Penedès, el passat dia 1 d’abril de 2017 es va fer una trobada d’aquestes bèsties a la capital del Penedès en la que es pot considerar com la Primera Mostra d’Àligues Centenàries. Han estat les convidades les àligues de Tarragona, Reus, Barcelona i Agramunt, i l’amfitriona va tancar la cercavila. Va ser una ocasió excepcional de poder veure juntes aquestes cinc peces, les quals tenen un protocol d’actuació molt estricte i, segons diuen els entesos en la matèria, és poc freqüent que es pugui fer una trobada d’àligues amb tant de pedigrí.
Cap de l’Àliga de Vilafranca del Penedès. Foto de Joan Gispert.
L’àliga és un dels components més antics del bestiari festiu català. Havia estat utilitzat inicialment a les processons de Corpus, el document més remot on apareix una bèstia festiva d’aquestes, data de l’any 1399 a Barcelona.
De posat i actitud solemne, sempre ha simbolitzat el bé enfront del mal. Si els dracs festius eren uns enviats del les forces del mal i representaven les desgràcies sobre la població: plagues, sequeres, fam …, les àligues eren tot el contrari, en mostrar la bondat y bona fe que sempre se li ha atribuït al cristianisme. És per això que alguns estudiosos vinculen aquestes aus amb Sant Joan Evangelista, però altres investigadors de tradicions s’han limitat a dir que l’àliga és un símbol de la ciutat, personificant el poder municipal. De fet, l’àliga és un element que apareix tant a escuts com a banderes, i ha estat icona de regnes i imperis. En Joan Amades qualifica l’àliga com “el més important dels entremesos a peu …, el major acte a un hoste era enviar l’àliga a ballar al seu davant, amb què s’interpretava que la ciutat li oferia la més noble hospitalitat”.
Àliga de Tarragona. Foto de Joan Gispert.
Tornant a la imatgeria zoomòrfica que ens ocupa, i tal i com he dit abans, les maneres d’actuar de les àligues són molt rigoroses, en ocupar un lloc determinat i destacat en els seguicis, sent l’única peça del bestiari festiu que se li permet ballar dins de l’església, davant de l’altar. La música que les acompanya es pot dir que és majestuosa, composta generalment de dues parts, una primera més lenta i de ritme binari i una segona més ràpida i alegre amb un ritme ternari. Pel que fa al ball, gaudeix d’una coreografia molt determinada i generalment s’executa amb un puntejat a la primera part, amb unes passes molt marcades i precises, mentre a la segona part la dansa s’executa amb saltirons i giravolts.
Cap de l’Àliga de Reus. Foto de Joan Gispert.
Les àligues de festa acostumen a ser peces no massa grans, portades per una sola persona, coronades en la majoria dels casos, tot i que hi ha constància que en períodes republicans a alguna d’aquestes figures li van treure la corona. Poden dur un colom, garsa o òliba al seu bec, com també un pom de flors. Algunes peces incorporen un bastó de comandament sota una de les seves ales, i aquestes poden estar obertes o tancades.
De les àligues que van visitar Vilafranca podem dir que la de Reus està documentada des de l’any 1626, destruïda posteriorment per Felip V per estar vinculada al seu enemic Carles d’Àustria però refeta l’any 1725, la qual perdura fins l’any 1738 en què va quedar arraconada degut al seu mal estat. L’actual està feta l’any 1996 de resina de polièster, fibra de vidre i pa d’or patinat.
Àliga de Reus. Foto de Joan Gispert.
De la de Tarragona en tenim constància documental des de l’any 1531. Se l’abandona l’any 1851 degut a una crisi gremial del grup que la duia. Recuperada fins avui des de l’any 1986. Està modelada en llautó sobre una estructura de ferro.
Cap de l’Àliga de Tarragona. Foto de Joan Gispert.
De l’àliga de la Ciutat Comtal en trobem referències en documents del segle XIV i tenim constància de la seva activitat fins l’any 1807. Se’n construeix una de nova l’any 1989 i deu anys després, una altra. Feta de fibra de vidre, fusta i roba.
Àguila de Barcelona. Foto de Joan Gispert.
Agramunt, segons documentació, dóna constància de la seva àliga al segle XVI. El que si que és segur és que va ser introduïda de nou l’any 1995. L’actual està fabricada en fibra de vidre.
Àliga d’Agramunt. Foto de Joan Gispert.
L’any 1600 l’àliga de Vilafranca va participar a la processó de Corpus, i degut al seu mal estat va deixar d’aparèixer en públic l’any 1882. Torna a sortir un nou exemplar l’any 1926, construït en cartró. Com anècdota, podem dir que aquesta última la van fer inicialment amb les ales obertes i posteriorment li plegaren, degut a problemes amb els seus moviments.
Àliga de Vilafranca del Penedès. Foto de Joan Gispert.
Vet aquí algunes imatges d’àligues en moviment:
