No hi ha dubte que arribar als quaranta anys en una professió de les que requereixen disposar d’un ofici, que incorpora el saber fer de les mans, del cos, de l’esperit i que té, per tant, exigències de creativitat, constitueix un esdeveniment important i memorable. No tots els titellaires que van començar als anys setanta han continuat pel ‘poc recte’, o més aviat pel tortuós camí de la professió: molts s’hi van desenganxar a temps i alguns s’hi han quedat pel camí. En Jordi Bertran és dels que continua treballant com si els anys no comptessin per a ell, actiu com el que més, embarcat sempre en noves creacions i amb un taller obert a les persones que volen aprendre l’ofici. Un Artista titellaire que ha esdevingut també un Mestre en el sentit més noble d’aquesta paraula. Una condició que comparteix amb tota una generació rica en coneixements i mestratge, on hi hem de posar tants altres companys seus de professió.
Jordi Bertran. Foto de Jesús Atienza.
La Carrera.
– L’any 1977 vaig conèixer al Pepe Otal i el seu Grupo-Taller de Marionetas de Barcelona, com llavors s’anomenava la companyia. O més que companyia, jo diria que era un col·lectiu de persones agrupades a l’entorn del titellaire d’Albacete. De seguida em vaig sentir fascinat per aquell equip de persones que barrejava el teatre amb l’activisme polític i social al barri on habitaven, la Barceloneta, fora de les regles i les convencions ordinàries. Allà s’havien instal·lat en una vella escola abandonada del carrer Balboa, on el Pepe Otal hi va raure una bona colla d’anys sense pagar mai un duro de lloguer.
Jordi Bertran era bàsicament un músic capaç de tocar diversos instruments però sobretot la guitarra, i és en aquesta condició que es va integrar al Taller del Pepe Otal, que llavors constituïa una mena de comuna àcrata amb un cap visible, això sí, que tallava el bacallà en les coses del decidir, el Pepe. Un any, el que va passar a la Barceloneta, ple d’experiències i que per a en Bertran va representar enamorar-se d’una professió, la dels titelles, de la que llavors a penes en sabia res, i a la que s’hi va implicar des de la seva posició de músic.
Tot i el romanticisme d’aquells anys únics, on regnava un esperit àcrata particularment alegre i desimbolt, no tots els membres del Taller de Marionetes se sentien prou a gust, per qüestions bàsicament temperamentals, pel que fa als graus d’exigència en els temes de l’acabat, de la preparació prèvia, de l’assaig, temes als quals en Pepe Otal no donava massa importància.
Jordi Bertran tocant la mandolina a la Plaça del Pi, amb Carles Cañellas i el Col·lectiu d’Animació. Foto de Jesús Atienza.
– Tant jo com en Carles Cañellas, també integrat al taller i que a finals del 77 va tornar a Barcelona després d’acabar el seu servei militar, teníem ganes d’iniciar una nova etapa més personal i rigorosa, en estar els dos proveïts d’un semblant esperit perfeccionista que demanava nous reptes i horitzons.
Neix així l’any 1978 el Col·lectiu d’Animació composat per Carles Cañellas, Jordi Bertran, la Yolanda Fontanillas, la Gemma Beltran, en David Salvador, i els germans Josep i David Ventura. Aquests dos, fills de rellotger i dotats d’uns elevats coneixements tècnics pel que fa a la construcció, el modelatge i els mecanismes d’automatitzar els moviments, junt amb el rigor sempre elevat de Carles Cañellas, persona de taller des de la infància (veure aquí), estableixen un patró de qualitat en els acabats dels titelles que catapulten la companyia vers metes i circuits més interessants i professionals.
– En aquells anys fabulosos i iniciàtics, vam actuar molt a la Plaça del Pi, un lloc habitual per als que fèiem titelles al carrer en aquella època. Aquella plaça va servir en certa manera d’escola a tota una generació de titellaires i de gent del teatre. Allà ens hi vam instal·lar llargues temporades, esdevenint les nostres marionetes i números d’animació una estampa comuna i ben recordada per molts barcelonins.
Aquesta aventura dura fins el 1980, any en què en Jordi Bertran i la seva companya, l’actriu i titellaire Teia Moner, s’associen amb en Toni Zafra, que llavors feia la pantomima, i amb la Laura Rispa i en Toni Barberà, dos magnífics constructors que després desenvoluparan una brillant carrera, per constituir Els Farsants. En Jordi hi exerceix sempre de músic, tot i que lògicament les marionetes comencen a passar per les seves mans. Aquesta aventura amb Els Farsants dura 8 anys, fins el 1988, i constitueix pel futur marionetista allò que ell anomena La Carrera. Vuit anys als quals s’hi han de sumar els dos inicials passats amb el Col·lectiu d’Animació i el Taller del Pepe Otal.
D’esquerre a dreta, Toni Zafra, Jordi Bertran (a baix), Teia Moner i Pau Sampietro, cia. Els Frasants.
L’època dels Farsants és una època plena de viatges, espectacles i canvis, com és lògic que passi en una companyia de gent jove, inquieta i dinàmica. Els seus escenaris habituals són el carrer i el cabaret, com l’Angelot, un local que llavors hi havia prop de Correus. És a dir, es centren en espectacles que cusen números diferents, amb algun fil que els uneix. Pel que fa a les persones, aviat la parella de la Laura i el Toni deixen la companyia per constituir La Fira Fantàstica, i entra als Farsants Pau Sampietro com a músic i narrador. Això obliga al Jordi a entrar al taller i a encarregar-se de la construcció. El fil segueix sent el denominador comú -tot i que no l’únic-, cosa que explica l’especialització que a la llarga tindran alguns dels seus membres.
– Haig de dir que l’any 1985 estableix un abans i un després en la meva carrera. La necessitat de fer-me càrrec de la construcció de les marionetes, m’empeny a matricular-me al curs que el gran marionetista alemany, Albrecht Roser, fa a Sevilla. Un curs que em va obrir els ulls i un nou camp de la tècnica del fil, que sumava als coneixements clàssics del model anglès del senyor Harry V.Tozer, que havia après a través de Pepe Otal i de Carles Cañellas, l’experiència del gran manipulador d’escenari que era en Roser, procedent a més d’una escola diferent, la centre-europea, d’una llarga i poderosa tradició.
Jordi Bertran torna de Sevilla canviat, amb un coneixement de l’ofici que trigarà encara uns anys a mostrar els seus efectes, però que a la llarga assentaran la base de la seva futura carrera artística.
El Llantiol i l’arrencada vers els mercats mundials.
– L’any 1986 vaig construir una de les meves marionetes més aconseguides, el Bufaplanetes, un retrat d’en Pep Bou, l’artista de les bombolles de sabó. I el mateix any actuo al Llantiol en un programa dedicat a les marionetes, compartint escenari amb Herta Frankel i la seva jove companyia. Va ser en Josep Maria Carbonell i el seu Festival de Titelles els que ho van propiciar: en demanar el Llantiol entrar en el programa del Festival, aquest va exigir que dediqués el seu espectacle a les marionetes.
El Bufaplanetes (Pep Bou), marioneta de Jordi Bertran. Foto de Dimitris.
Un crític, Francesc Burguet i Ardiaca, fa sonar la trompeta i anuncia a la ciutat que no s’ha de perdre un espectacle únic: el de Jordi Bertran i les seves marionetes. Al Bufaplanetes, l’acompanya la Mort ballarina que es desconjunta, i el pallasso Toti Tipon. L’èxit és fulgurant, i mentre ajunta nous números als tres inicials, se li obren les portes dels mercats europeus, i aviat mundials. Una altra empenta arriba el 1987 de la Fira de Tàrrega i de l’Agnès Blot, llavors encarregada de la programació. Li plouen premis (com El Serra d’Or de la crítica, o un Aplaudiment dels Premis Sebastià Gasch) i el titellaire, amb aquesta nova gasolina als seus motors, inicia la seva carrera pels escenaris del món.
L’equip no para, però, de planificar nous reptes, i el 1990 creen un espectacle, Poemes Visuals, basats en alguns textos de Brossa.
Jordi Bertran i els Poemes Visuals. Foto de Jesús Atienza.
– Això ho vam fer conjuntament amb el Santi Arnal, la Karin Schaffer i el Toni Zafra, que llavors érem el nucli de la companyia. Va sortir per casualitat, ja que la idea era fer un espectacle més complex, però en veure el resultat d’aquells petits ninotets d’escuma, vam decidir centrar-nos-hi, i el resultat va ser fabulós.
En efecte, aquest espectacle, en el que en Jordi Bertran fa el paper de músic i animador, mentre dos manipuladors s’encarreguen de l’acció dels titelles, ha donat la volta al món diverses vegades, sent una de les troballes més interessants de la seva companyia. El moviment dels que entren i surten del grup és constant, i el 93-94, entren la Zilda, en Miquel Gallardo, es manté el Santi Arnal.
– L’any 1998 se’m va ocórrer la idea de fer alguna cosa amb les aixetes (veure aquí). Va ser fent cua en un espectacle al Festival de Charleville-Mézières, al carrer hi havia un signe amb una aixeta, i no sé perquè, en tenir el cap sempre pensant en les marionetes, vaig pensar que aquell objecte podria ser d’utilitat. Perquè no representar l’Avar de Molière en una història d’aigua i aixetes? Així va néixer l’Avar, que es va crear amb un equip potent, compost per en Miquel Gallardo, l’Olivier Benoit i la Eva Hivernia. Com se sap, l’obra la van acabar l’Olivier i el Miquel, els quals el van portar de gira per tot arreu amb molt d’èxit.
El Rocker, marioneta de Jordi Bertran. Foto de Peter Birk.
Més endavant creen també un espectacle pel Teatre Nacional de Catalunya, en l’època de Domènec Reixach, amb el títol de Narcís. Una obra sobre aquest clàssic mite en el que la companyia va poder esplaiar-se en un format més gran a l’habitual. Hi apareixen marionetes de fil però també d’altres de làtex amb una manipulació directe de mans i cos.
Li pregunto al Jordi Bertran com veu el moment actual dels titelles.
– Fixa’t que per una banda hi ha un gran moviment de nous titellaires, especialment aquí a Barcelona, amb un centre important com és el Taller de Marionetes del Pepe Otal, que funciona com una escola i com un teatre on es pot mostrar el que es va fent. També influeixen els diferents tallers que s’han obert, com el meu, el del Marionetàrium, La Puntual, el mateix Institut del Teatre. Però per un altre costat, veig que el moment és difícil, amb moltes dificultats de trobar feina i d’estar ben pagat. Els preus dels espectacles han baixat d’una manera brutal, i aquí a Catalunya la competitivitat és altíssima. De fet, un dels problemes que tinc és trobar feina a casa. Estar molt bé viatjar arreu del món, però un també té ganes d’actuar a prop d’on vius, i aquí les coses estan complicades.
Em diu que ell sempre ha militat del costat dels optimistes, però la situació actual no l’ajuda a ser-ne gaire.
Jordi Bertran, al seu Taller del Parc.
He acudit al seu Taller del Parc, dit així perquè es troba molt a prop del Parc de la Ciutadella, al final del carrer Nàpols de Barcelona. Les dues vegades que hi he anat, l’he trobat sempre amb practicants de la marioneta de fil, l’especialitat més preuada del Mestre. Uns hi han vingut perquè preparen un espectacle de teatre d’actor amb una marioneta, i necessiten assessorament. Uns altres busquen saber més sobre la manipulació de la marioneta de fil. És el cas, per exemple, de Maria Planas, una jove titellaire que va debutar amb molta brillantor a la Sala Fènix i més tard al Taller de Marionetes de Pepe Otal, amb el seu espectacle Ilusión (veure aquí ), una petita joia de teatre d’objectes. Decidida a profunditzar en la manipulació, ha acceptat un intercanvi amb en Jordi Bertran, mentre ell li ensenya els secrets de l’ofici, ella l’ajuda a manipular unes marionetes en unes proves d’espectacle.
Antonella D’Ascenzi, al Taller del Parc.
O és el cas també de la ballarina Antonella D’Ascenzi, capficada en el seu muntatge Petit Circ de Fil (veure aquí), un muntatge que proposa un diàleg entre l’actriu ballarina i la marioneta que la representa. Un repte que demana conèixer bé les lleis de la gravetat, tant les que afecten al cos de la ballarina, com les que afecten al cos de la marioneta i als seus fils. D’Ascenzi acudeix amb regularitat al Taller del Parc practicant el seu instrument, una rèplica en miniatura del seu cos.
La faceta musical.
Cal dir que en Jordi Bertran és per damunt de tot una persona vital i hedonista, que allò que busca en aquesta vida és viure-la bé, amb llibertat i amb el màxim d’alegria. És per això que mai ha deixat de banda aquesta faceta seva dedicada a la música, al cant i a la guitarra. No sols en els seus espectacles es prodiga com a intèrpret vocal amb l’instrument a les mans, sinó que ja fora dels fils i dels objectes manipulats, ha desenvolupat una brillant carrera en paral·lel d’intèrpret i cançoner.
Pocs saben que l’any 1970 va guanyar el segon premi en el “Concurs Promoció de Noves Veus” de La Cova del Drac, creat, dirigit i presentat per Xavié Serrat. Posteriorment, amb els artistes finalistes (Llorenç i Pep Torres, Josep Bisbal, Aracel·li Banyuls, Toni Llobet i d’altres) creen el primer musical de la cançó: “Una de Barrets”, dirigit per Lluís Crous, periodista de la revista musical Mundo Joven. Amb aquesta obra recorren la geografia catalana i inauguren la Primera Edició de les “Sis hores de Canet”.
Uns inicis, com es pot veure, molt forts.
Una prova de la serietat del seu interès per la música, són els estudis que fa el 1974 de solfeig, guitarra i piano al Conservatori del Liceu, assentant la seva activitat com a creador de cançons. L’any 1975 acompanya a la guitarra a la cantant Marina Rossell en diversos recitals, entre ells les “Sis hores de Canet”, i el 1976 acompanya amb la guitarra a cantants com Jordi Margarit o Pere Còdols. Comença la seva activitat com a cantautor i dóna els primers recitals a la Sala Villarroel.
Del 1977 al 1988 continua la seva tasca de músic i compositor amb diversos grups de marionetes i teatre de carrer, abans ja esmentats: El Grupo Taller de Marionetas, Col.lectiu d’Animació de Barcelona i Els Farsants. Aprèn a tocar la mandolina i el saxo. El 1982 dóna recitals, com a cantautor a La Cova del Drac. Entre els anys 1983 i 1984, estudia a l’Escola de Música Moderna i Jazz de Barcelona.
Jordi Bertran amb el seu grup.
Del 1987 fins a l’actualitat, ha seguit composant cançons i músiques per a la companyia que porta el seu nom. El 1999 surt al mercat francòfon un CD amb la cançó “Le Petit Bonhomme en Mousse“, de la que n’és el compositor de la música (creada el 1978 per a un espectacle del Col.lectiu D’Animació de Barcelona). Esdevé molt popular i es venen milers de còpies.
El 2002 Crea la “Banda Utròpica”. Fan diversos recitals (Tàrrega, Teatre de Ponent, Fest. De Poesia de Vilassar de Munt, etc.) i enregistren una maqueta amb quatre cançons d’en Joan Salvat Papasseit. El 2005 rep el premi Cerverí, atorgat per l’ajuntament de Girona a la millor lletra de cançó́, (“La Novia Mutant“).
El 2010 crea la banda “Estem Salvats!”. Enregistren un CD (“Poeta de la Llum”) amb lletres del poeta J. Salvat Papasseit i música del propi Jordi Bertran. El 2011 publica el CD “Poeta de la Llum” i dóna concerts per Catalunya i Andorra. La cançó “Dóna’m la mà” és seleccionada com una de les 10 millors en el “IV Certament Marti Pol Terra i Cultura”, organitzat per Vall Llach. El 2012 fa varis concerts amb dues formacions i enregistra un CD amb la Banda de Pablo Gil. Un any més tard crea el grup de rumba catalana “Forasteros del Sabor”, i l’any 2014 publica el CD “Abecedari Martinià” amb el grup “Martinians”.
Jordi Bertran i una de les marionetes de l’espectacle ‘L’Alè dels Fils’.
Una carrera en paral·lel realment d’impacte que explica molt bé aquesta doble faceta complementària a les marionetes.
Penso que per a en Jordi Bertran, una marioneta no deixa de ser un instrument al qual se li han de treure les notes més afinades: ritme, swing, fluïdesa, connexió amb el públic, lleugeresa, silencis ben mesurats,… Aquestes qualitats que demana la bona música són les mateixes que demana una marioneta quan és manipulada com una figura solista. I és en aquest àmbit quan el saber fer i l’ofici del músic-titellaire Jordi Bertran més brilla i destaca. Una verdadera sort disposar d’aquests dos registres: la meticulositat d’un control estirat del temps que demana la manipulació del fil, i la versalitat rítmica, juganera i comunicativa de la música. Dos registres que en ajuntar-se, sumen, i que el mestre del Taller del Parc domina a la perfecció.
