Mirar el món a través dels objectes s’està convertint en una pràctica cada vegada més estesa. La fascinació que sentim envers la rellevància, la presència i la caducitat de les coses que ens envolten és el reflex de la interrogació que ens fem sobre les nostres pròpies vides, que l’actual societat de masses i de consum ha convertit gairebé en peces d”usar i tirar’, com si fóssim uns objectes més posats a les prestatgeries del mercat. Per altra part, la dessacralització del món ens obliga a posar noves atencions mistificadores sobre la realitat que ens envolta, a través dels mecanismes psicològics de transferència i projecció, que carreguen els elements de la realitat de noves significacions subjectives que venen a substituir les anteriors de les èpoques religioses.
Parada d’objectes a la Feria de Ladra de Lisboa.
És en aquest sentit que podem parlar de l’encant i el desencant dels objectes, segons el context i la qualitat de l’atenció que hi posem. I és ben significatiu que en la llengua catalana, un dels llocs claus on els objectes en desús van a parar per al seu reciclatge en noves destinacions, rebi el nom d’Encants.
Els Encants.
En efecte, els Encants són un lloc clau per entendre aquesta constant transformació de l’encís al desencís, i del desencís a l’encís, dels objectes, dels quals es pot ben dir que viuen verdaders processos de mort i resurrecció.
Encants de Barcelona.
Quan un objecte arriba a la parada dels Encants, hem de considerar que en el seu trasllat de la casa on ‘habitava’ al post de venda del mercat de puces, es descarrega de les subjectivitats acumulades en la seva vida d’ús amb els seus ‘antics amos’ per adquirir el que podríem denominar un estat de subjectivitat zero. És a dir, els objectes, arriben als Encants desencantats. Això no sempre és així, certament, ja que els venedors, en llur valoració de l’objecte en ser posat a la venda, de seguida el carreguen d’un nou valor afegit, fruit evident de l’interès crematístic, que és el que justifica el preu que li posa. Aquest valor condiciona a la vegada la posició de l’objecte al post de venda, ja sigui col·locat en un lloc destacat, visible i prominent, ja sigui deixat de la mà de déu en el desgavell del poti-poti d’estris que solen acumular-se en les parades d’objectes residuals.
Encants de Barcelona.
Té gràcia que als Encants es venguin objectes desencantats. L’encarregat de re-encantar-los és, per descomptat, no el venedor (el qual li posa un falç encant, més una impostació d’encanteri amb funció de reclam que un encant real) sinó el comprador, el qual per regla general sol enamorar-se o, si més no, sent la subtil fiblada d’una emoció concreta o inconcreta que l’impulsa a fer-se amb l’objecte.
Clar que això no sempre és així, i a vegades hi ha venedors -n’he vist molts a tots els mercats de puces visitats- que són uns verdaders artistes, capaços de crear composicions amb els objectes d’una increïble bellesa i d’unes significacions indirectes d’impacte, jugant amb la varietat i posant el lucre en un bon lloc però no en el principal.
Encants de Barcelona.
Tornem, però, al comprador, i veiem com l’objecte adquirit es torna a carregar de significacions extres, les que li posa el nou usuari. Si es tracta d’un estri funcional, el seu valor serà el corresponent a la utilitat del seu ús, tot i que pot arribar a pujar molts enters en l’escala de l’encanteri, ja que moltes persones senten una especial atracció pels objectes d’ús pràctic. Si és un objecte de tipus decoratiu, artístic o ‘peculiar’, el seu encanteri serà proporcional als graus de projecció del seu propietari. Unes vegades anirà a para al prestatge d’una vitrina, on raurà eternament perdut entre altres andròmines amb més o menys brillantor. Aquests objectes abandonats però amb un cert status de valor són els que han rebut l’atenció de molts artistes que se’ls imaginen amb vida de nit, quan els propietaris dormen, com és el cas del ‘Soldadet de Plom’ del conte d’Andersen, o ‘La Boîte à joujous’, de Debussy, o la magnífica opereta de Ravel ‘l’Enfant et les Sortilèges’, en el que el nen, en quedar-se sol, és interpel·lat pels objectes.
Encants de Barcelona.
Altres vegades, però, els objectes ‘re-encantats’ pel comprador reben una atenció singular, casi es podria dir ‘privilegiada’, d’uns altíssims valors afegits. Són els casos dels artistes que decideixen convertir-los en peces d’art o en elements d’una composició artística més complexa, de manera que aquests objectes poden arribar a esdevenir peces claus d’obertura al coneixement o els protagonistes d’un gaudi estètic de petit o alt voltatge. La imputació econòmica aquí es pot disparar, segons el valor de l’artista al mercat.
Mercat de puces a Zaragoza.
Un capítol a part el constitueixen els artistes que centren tota la seva obra en la recerca a l’entorn de l’objecte, un tema en auge avui en dia. En el camp del pensament i de l’escena, hauríem de citar aquí a la mexicana Shaday Larios, assagista, actriu i titellaire dels objectes, autora d’una obra d’una gran rellevància en aquesta matèria, ben coneguda pels lectors de Putixnel·li i de Titeresante (veure aquí).
Un altre cas especial és el dels col·leccionistes, una espècie ben singular de compradors, compulsius la majoria de les vegades, verdaders especialistes en aquesta oscil·lació entre l’encant i el desencant que afecta la vida dels objectes.
L’exposició ‘Diumenge’, d’Oriol Vilanova.
És una obligació, pels qui els agraden aquest assumpte de descontextualitzar els objectes per buscar-los les pessigolles, visitar l’exposició que es pot veure a la Fundació Tàpies de Barcelona fins el 28 de maig de 2017, de l’artista i col·leccionista Oriol Vilanova, el qual ha aconseguit ajuntar aquestes dues facetes de la seva persona d’una manera magistral.
Exposició d’Oriol Vilanova a la Fundació Tàpies.
L’exposició mostra tots els murs de les sales de la Fundació Tàpies recoberts de 27.000 postals (d’un conjunt de 34.000, que constitueix el gruix total de la col·lecció de l’autor), organitzades en un centenar de categories tant temàtiques -arcs de triomfs, coloms, gatets, zoològics, postes de sol…- com formals -per exemple, postals que tenen el fons blau, etc-. El títol, Diumenge, fa al·lusió a tots els diumenges que l’artista s’ha passat recorrent els mercats de puces de Brussel·les, París, Barcelona…
Exposició d’Oriol Vilanova a la Fundació Tàpies.
Ha dit a la premsa l’autor:
“L’espai de l’exposició està molt pensat. El fet que una categoria estigui al costat d’una altra provoca una relació diferent de la que sorgiria si hi hagués una tercera categoria”.
“Sí que em relacionaria amb teòrics i artistes com Aby Warburg i Gerhard Richter, però també amb els col·leccionistes del mercat de Sant Antoni o d’altres àmbits del col·leccionisme. El que m’interessa és el poder metafòric de la col·lecció i la psicologia del col·leccionista”.
“No compro lots de postals, sempre em prenc el meu temps per triar-les i el regateig és molt important. Malgrat que una imatge m’agradi, puc no quedar-me-la si no m’agrada com es desenvolupa la negociació”
“Amb l’acte de recobrir les parets de les sales de postals, no he volgut crear una imatge espectacular. M’interessa més la massa i la capacitat que té d’escapar-se dels clixés. La visió del conjunt és molt diferent que quan es relaciona una imatge amb una altra”.
Exposició d’Oriol Vilanova a la Fundació Tàpies.
L’exposició xoca per la nova mirada que ens ofereix d’un món, el de les targetes postal, generalment menystingut en el dia a dia de les ciutats i dels viatges, el qual, però, tret del seu context i posat en la nova dimensió visual que ens ofereix l’artista, adquireix un significat nou, no únicament estètic, sinó també pel que fa a les visions que podem extreure de la nostra cultura actual, posant l’èmfasi en aquest fenomen de la multiplicitat dels punts d’atenció. Les postals, vistes d’aquesta manera massiva que permet anar alhora del detall al conjunt, ens parlen de l’actual explosió de les pulsions de singularitzar-se que tenim els humans, una necessitat de pregonar les diferències la qual esdevé un dels elements més comuns de la globalització, mostrant aquestes dues cares inseparables de la mateixa moneda: distingir-se per igualar-se.
Exposició d’Oriol Vilanova a la Fundació Tàpies.
És meravellosament irònic, alliberador i exultant adonar-se de com a tots ens agrada mostrar les particularitats de les nostres cultures, vestuaris, costums, cuines, carreteres, estadis de futbol, muntanyes i paisatges naturals únics, festes tradicionals, riqueses dels museus, quant no els nostres estimats ‘pets’ o animals de companyia, siguin gats, gossos, lloros, burros o cavalls, o les flors dels jardins més bonics…
L’exposició exalta i relativitza a la vegada, distancia i apropa, indueix a la reflexió i provoca la riallada. L’autor, que considera que ‘els mercats de puces són ara santuaris’, aconsegueix aquesta magnífica paradoxa de sacralitzar unes peces residuals de la nostra societat de consum (en posar-les a un lloc de l’Alta Cultura com és la Fundació Tàpies) mentre alhora fa esclatar el seu relativisme profund, que ens condueix a la mirada irònica, intel·ligent i alliberadora.
Exposició d’Oriol Vilanova a la Fundació Tàpies.
El nou encanteri que Oriol Vilanova dóna a la seva col·lecció de postals és per tant de mena reflexiva, convertint les parets de la Tàpies en verdaders miralls de la nostra cultura: ens hi veiem reflectits si les mirem de lluny però també si les mirem una a una, ja que totes ens parlen d’allò que som. Uns miralls que, com els del Tibidabo, ens mostren en totes les nostres riqueses i misèries, sempre les dues facetes a la vegada.
El Museu Marés.
I si parlem d’objectes a Barcelona, no podem deixar de parlar del Museu Frederic Marés (veure aquí) i de la seva faceta de col·leccionista, en tractar-se d’una de les meques mundials pels que s’estimen el món de les ‘coses’.
I allò que fa única la gesta expositiva del senyor Marés, és la suma de dues pulsions fonamentals per tractar els objectes: la del col·leccionista compulsiu que tot ho arreplega, i la del classificador no menys compulsiu, que necessita ordenar-ho tot sense fugir però de l’acumulació. I aquesta és la genialitat de la seva col·lecció, única al món, en ser capaç de mostrar aquesta acumulació amb l’elegància científica dels museus d’abans, els que buscaven sobretot meravellar el visitant, mostrant-li les riqueses de la varietat sense aprimar-la -com fan avui els museus moderns, que per regla general prenen el visitant per burro, en creure’l capaç de veure només unes quantes peces amb moltes explicacions al costat.
Museu Marés.
El senyor Marés es va inventar uns mecanismes expositius que jo mai he vist en altres museus, com aquests panells múltiples agrupats per un sistema de frontisses del tot originals, que s’ajunten com si fossin les pàgines d’un llibre. Això li va permetre, en un petit espai, posar un número gairebé infinit de peces, com és el cas de les anelles de puro, de les cares de capses de mistos, de targes de felicitació de Nadal, de menús de restaurant, de cromos, d’estampes… L’acumulació apareix amb tot el seu esplendor d’una manera ordenada i elegant.
Frontisses utilitzades al Museu Marés.
La col·lecció Marés aconsegueix reencantar aquestes peces residuals de la cultura quotidiana d’una època -la seva- atorgant-los un valor de peça de museu que busca ser-ho per a l’eternitat, un valor que en efecte no farà més que créixer al llarg dels anys, com el senyor Marés segurament intuïa. Esperem que les modes museístiques i la ignorància d’alguns homes de la cultura no espatllin aquesta joia que tenim a Barcelona.
El Museu de la Innocència, d’Orhan Pamuk.
Ja altres vegades hem parlat d’aquest museu únic (veure aquí), potser la realització més aconseguida pel que fa a l’ús dels objectes per a unes finalitats d’ordre superior, que tenen a veure amb l’art, la història, el coneixement, la memòria i la creació.
Situat al barri de Cihangir, a Beyoglu, Istanbul, El Museu de la Innocència converteix els objectes en els actors de les múltiples escenes que composen els vuitanta quadres o ‘capses’, com les anomena l’autor, uns expositors en forma de caixa tancada amb vitrines perquè el visitant pugui veure l’interior. És una extraordinària seqüència teatral d’objectes muts i inerts, però que parlen a través de cada composició, la qual configura un paisatge visual particular, definit cadascun per un títol de caire al·lusiu i poètic.
Portada del catàleg del Museu de la Innocència.
Els objectes, aquí, apareixen profundament reencantats per la voluntat de l’autor-artista de situar-los en contextos especials perquè es creï l’encanteri de l’escena, amb el seu significat poètic. La majoria són objectes residuals que un trobaria a qualsevol mercat de puces tirats i barrejats entre si, amb moltes postals, cartes de segells antics, fotografies gastades pel temps, pipes, gots, cendrers, botelles i tota mena d’andròmines que el novel·lista ha anat recollint al llarg dels anys, remenant entre els antiquaris i els encants de la ciutat.
Caixa nº 47 del Museu de la Innocència: La Mort del meu Pare. Foto de Masumiyet Müzesi.
Però si els objectes són les paraules d’aquest llenguatge visual, els verdaders protagonistes del museu són la ciutat d’Istanbul i el Temps. D’aquesta manera, i tal com succeeix també en l’exposició de postals de la Fundació Tàpies, cada una de les capses del Museu de la Innocència exerceix de mirall on l’espectador hi pot veure part de la seva realitat, una que potser ja ha desaparegut del mapa, però que segueix present en els intersticis de la ciutat, així com en els de la imaginació col·lectiva de la seva població, potser endormiscada, però no per això menys determinant per explicar el present.
Els objectes, reencantats per la creació d’un nou context, es carreguen d’una subjectivitat que ens parla directament al cor, a l’estómac i a la ment, sense necessitat de parlar amb veu alta, potser acompanyats dels murmuris d’una música que ens situa en una època concreta.
Fins que un terratrèmol, una guerra, una mala gestió cultural o una hecatombe desencanti a tots aquests objectes i els retorni a un nivell zero residual, llançats de nou al farrigo-farrago de qualsevol dels Encants del món -o directament a la tomba de la nostra civilització.
