Sempre és interessant analitzar allò que passa als escenaris del món sense oblidar-nos de la mirada titellaire, molt versada per raons històriques en el fenomen de les tipologies exagerades. No hi ha dubte que amb el nou president dels Estats Units, ens trobem davant d’una nova figura política la principal característica de la qual bé podria ser la de l’excés, més un gust desmesurat per l’ ‘ordeno i mano’. Amb el poc temps que porta en el càrrec, ha fet prou demostracions com per veure en ell a un cas de personatge excessiu que basa el seu èxit en l’exhibició descarnada dels seus gustos i interessos, ben sustentat pel gran poder que té.
Polichinelle, construït per Petry Katia Rezac. Exposició Rutas de Polichinela. Museo del TOPIC de Tolosa.
Format en el món dels negocis i dels reality shows americans, va usar el seu programa The Apprentice per delectar-se en l’ús de la porra emocional: decidir segons el seu caprici a qui expulsa del programa, titllant-lo de fracassat. Durant la campanya electoral, que als Estats Units sol ser un veritable show, va saber veure molt bé com agradava a les audiències profundes del país escoltar sarcasmes, improperis i les incorreccions més grolleres que tant agraden als entorns racistes i supremacistes blancs. Dir el que ningú s’atreveix a dir però que molts pensen en les profunditats humides del instint. I tot ben empastifat pel sentimentalisme més bast i primari.
Trump reparteix garrotades emocionals als seus convidats.
És el mateix que feia Putxinel·li des del castellet de titelles quan triomfava davant del seu públic popular del carrer, al segle XIX, trampejant per aconseguir el que volia, tirant al baby per la finestra si li molestava la seva plorera, donant-li garrotades a la seva dona Judy quan es barallaven, i moltes altres trapelleries i canallades que entusiasmaven als espectadors, ansiosos de corejar amb ell: ‘That’s the way to do it! ‘ (Així és com es fa!).
També Jarry, quan va inventar a Ubú, ben representat per un titella, va posar en escena un personatge de semblant calibre, marcat per l’excés de les seves decisions capritxoses dotades d’un acusat narcisisme.
Ubu Roi, vist per Alfred Jarry.
I allò que interpretat per titelles és vist amb displicència, fa gràcia o pot incitar-nos a la reflexió, quan baixa a la realitat encarnat en figures de carn i ossos, llavors aquests personatges excessius apareixen com a veritables monstres.
Crec que el mateix arquetip que insemina als herois putxinel·lescos del món, es troba també en les figures dels personatges extravagants, excessius i capritxosos que ens ha donat la Història. I, pel que anem veient, Trump sembla tenir grans desitjos de posar-se a la llista.
El Boig. La carta sense número del Tarot.
En aquest arquetip es troben superposades algunes figures importants. Per començar, la del Fou, el Boig medieval que deia el que pensava fins i tot davant del rei, i que un dia a l’any se li permetia portar la corona i regnar sobre tothom, a fi de gaudir de les seves bromes i ocurrències. Per descomptat, també hi ha la figura del Rei Absolut, del Tirà o de l’Emperador, paternalista fins a la medul·la i capaç de cometre qualsevol canallada per a la seva glòria o el seu interès. La Mort treu el cap també sota la màscara de l’arquetip, doncs el seu poder sobre la vida de les persones actua com la Pàl·lida de la dalla, amb la seva mateixa capacitat d’hipnosi. Té alguna cosa del Mag, per la seva capacitat de crear il·lusions i convèncer les persones de veritats que són falses. No podem oblidar-nos d’aquesta figura polimorfa que és el Diable, ben enganxat a la Roda de la Fortuna, que gira sense concert i desbarata l’ordre de les coses. Figures totes elles poderosíssimes subjacents també en el personatge de Putxinel·li, entès com la matriu dels diferents herois que pertanyen a la mateixa família.
Però mentre el Putxinel·li titella regna només durant el temps que dura una representació, sent el seu principal accent la pulsió vitalista i llibertària que el sustenta, en el cas dels Putxinel·lis de carn i ossos, la seva bogeria es perllonga el que dura el seu regnat , i la seva pulsió principal no és la llibertària sinó la de la submissió: la de tothom als seus desitjos i capricis
.
Il·lustracions del llibre “The Wonderful Drama of Punch and Judy and their Little Dog Toby As Performed to Overflowing Balconies at the Corner of the Street”. Arxius del V&A Museum.
Curiosa i molt il·lustrativa és aquesta translació de l’arquetip quan passa del titella a la persona. Recordo haver vist al Fringe del Festival d’Edimburg de 2004, una molt bona opereta negra de la companyia britànica The Tiger Lilies sobre Punch, en el qual el simpàtic i sempre polèmic heroi putxinel·lesc apareixia encarnat per un actor, en una posada en escena hiperrealista amb els trets més impresentables del personatge mostrats sense cap vel en tota la seva cruesa. El resultat va ser un espant, una òpera gairebé gore i de Grand Guignol: a l’escenari hi havia un veritable monstre que res tenia a veure amb el titella que veiem als castellets, tot i que tots dos feien les mateixes coses. Teníem davant a un veritable assassí i psicòpata, sense cap gràcia en les seves malifetes, sinó que aquestes apareixien com allò que eren. Cosa que explica l’impacte ferotgement irritant del muntatge.
És curiós i alliçonador constatar com la translació de la personalitat del titella a la de la persona produeix efectes tan radicalment diferents. La psicologia del titella, en ser una figura inerta de fusta que cobra vida perquè la hi donem en la nostra projecció activa (el titellaire) o passiva (l’espectador), aguanta qualsevol tipologia, per fosca i innombrable que sigui, sent aquesta una de les seves principals virtuts: amb els titelles podem tractar els temes i els personatges més espinosos, violents i abominables possibles, ja sigui des dels registres del drama, de la tragèdia, de la distància reflexiva o de la farsa. Una capacitat absent en els actors de carn i ossos, que necessiten suavitzar aquests trets per no caure en el melodrama excessiu o en un Grand Guignol d’accents infumables.
Trump interpreta el número clàssic del barber en un ring de lluita lliure.
Tornant al cas Trump, crec que aquí ens trobem davant d’un personatge que té relació amb el que diem. Quan les bromes es fan des d’un castellet (Trump les feia des de l’escenari dels reality shows en la petita boca teatral que és la caixa de la televisió) tot va bé i la gent riu, els convençuts aplaudeixen i els crítics es burlen del bufó . Quan el personatge surt dels platós i entra als escenaris de la vida real de les persones, el que feia tanta gràcia potser la seguirà tenint per a alguns, però per a la majoria serà un malson.
Funció de Punch and Judy als carrers de Londres, època victoriana.
Heus aquí una perspectiva que permet il·lustrar-nos sobre la naturalesa dels personatges polítics i dels arquetips que encarnen. Al seu torn, ens indica fins a quin punt és avui important analitzar bé les pulsions dels herois putxinel·lescos. Al segle XIX encarnaven uns principis essencials de l’època, com és el triomf de la llibertat individual. Avui, aquests principis de la individualitat deslligada s’han disparat cap a altures inimaginables, el que dóna peu al deliri dels elits multimilionàries, que es consideren propietàries del món. A afegir el triomf de la globalització per una banda, i l’auge de les resistències locals a la mateixa, per l’altre costat, que marquen dues pulsions antagòniques, sens dubte presents en els herois que apareixen als castellets de titelles del món.
Kasperl, el putxinel·li alemany. Museu de Marionetes de Lübeck.
Es diu que Don Cristóbal Polichinela va desaparèixer d’Espanya després de la Guerra Civil perquè Franco es va apoderar de la seva cachiporra, el seu garrot, prohibint a qualsevol altre usar-la. Ell va fer un bon ús de la mateixa, complint-se aquesta llei que diu que quan la broma o el garrot salta del castellet de titelles al carrer, el que era un acudit, una gràcia o una crítica, es converteix en un crim o un assassinat . Esperem que amb Trump no passi el mateix, i que l’arquetip de l’inefable Punch, encarnat en el milionari americà, no ens faci passar a tots per la seva màquina de fer salsitxes.
