S’ha anat veient aquests últims mesos diverses versions de l’espectacle homenatge a la Mercè Gost realitzat per la cantant Anna Subirana, l’actriu Jordina Biosca i la creadora de llums Sylvia Kuchinow, amb el cop de mà de la mirada sàvia d’en Jordi Palet (veure aquí article de Núria Mestres). Coincidint amb el segon aniversari de la seva mort (el 18 de gener de 2015, veure article de Jordi Palet a Putxinel·li), es va fer una representació privada de l’obra a una sala teatral d’assaig del carrer Cartagena, on es va poder veure el moment actual de l’espectacle, just abans de que viatgi al festival ‘Il·luminar-te‘, de Teatre de Llum i Ombres de Sagunt, que dirigeixen Mariola Ponce i Vicent Ortolà (veure aquí).
Brindis de les tres intèrprets.
Va ser un verdader plaer assistir a aquesta representació que proveïda d’una gran humilitat, va saber crear un seguit de moments d’alta densitat poètica, que d’una banda reflectia l’univers tan especial d’aquesta artista de les ombres que va ser la Gost, però de l’altra, crec que anava més enllà apuntant vers una línia de treball que podríem anomenar post-Gost, que inclou i parteix de les tècniques i troballes de la titellaire de Sant Sadurní, però amb ganes d’alçar el vol vers nous territoris, els propis de les tres artistes intèrprets. I què més hagués desitjat la finada, sinó que la seva feina fos generadora de noves rutes, si especialment aquestes són a càrrec de persones que ella s’estimava?
Jordina Biosca.
Sens dubte, el terreny de les ombres tal com l’entenia la Gost era un món abocat bàsicament a la creació. Jugar amb l’essencial que encarna el joc de la llum i de les ombres, aquest llenguatge fet de contrastos bàsics que parlen de la vida i de la mort, de la realitat i de l’aparença, del visible i de l’ocult. Un llenguatge que pot servir per explicar històries, però que sobretot és un dels més indicats per expressar les subtileses de l’esperit i de la percepció. Dit en altres paraules, un llenguatge fet per a la poesia i la percepció doble.
Ann Subirana.
En aquest sentit, el joc de les tres artistes, cadascuna amb les seves habilitats, va aconseguir atrapar plenament els espectadors del local d’assaig. Anna Subirana va demostrar trobar-se en una plenitud interpretativa de moltes hores de vol, amb unes intervencions d’impacte però alhora mesurades, buscant sempre l’equilibri del conjunt, i amb la seguretat vocal que la cantant sap conjugar tan bé amb aquest to d’espontaneïtat improvisada que li és característic. Una preciosa selecció de cançons va brodar la seva intervenció, sempre combinada amb accions diverses relacionades amb la llum.
Jordina Biosca, encarregada d’emetre i lligar entre si els textos recitats, bàsicament centrats en el que podríem dir una ‘sensibilitat taoïsta’ de la vida, va atrapar de seguida al públic, sobretot quan es situà en el primer pla intimista que li oferia la il·luminació del rostre fet amb una llanterna per ella mateixa: una expressió vital plena de subtilesa i de matisos que omplia de veritat el registre de saviesa de les seves paraules.
Sylvia Kuchinow.
Sylvia Kuchinow va saber dosificar la riquesa de les imatges que anava creant amb els seus dispositius luminotècnics, amb un èmfasi pel detall i la pinzellada suggerent, mentre articulava els tres panells que li servien de pantalles distribuïdes en l’espai de l’escenari. En cap moment va caure en la temptació de voler il·lustrar allò que es deia, sinó que les imatges jugaven a expressar-se en paral·lel, amb una potent autonomia d’aquestes, cosa que no feia més que reforçar el conjunt. Especial rellevància va tenir l’escena de superposar imatges fetes amb diverses textures de vidres pintats, creant una quasi bé hipnòtica sensació de profunditat.
En alguns moments, com quan una de les tres artistes remenava l’aigua d’una palangana amb un mirall a dins, i les altres dues acomplien diverses accions en els altres panells, un s’imaginava trobar-se en una mena d’estrany ritual pagà, potser de caire invocatori, o potser generador d’alguna màgia redemptora que tenia a veure amb el tema de la saviesa, de la vida i de la mort, de les il·lusions i dels desenganys, un efecte aquest subjacent en tot l’espectacle i que la potent presència femenina de les intèrprets accentuava encara més.
Vaig sortir convençut que aquell homenatge a la Gost oferia unes possibilitats d’anar encara molt més enllà, seguint l’estela de la gran artista de Sant Sadurní, que sense dubte des de l’altre barri s’ho deu estar mirant amb tanta il·lusió com amb ganes d’inspirar d’amagatotis a les tres artistes de la llum i de la veu.
