S’ha pogut veure aquests dies de festa al Tibidabo una magnífica Nadala presentada amb marionetes de fil a càrrec del Marionetàrium Herta Frankel. Un espectacle que porta el marcat segell de la casa, ja que els protagonistes d’aquesta Nadala -així en efecte la van definir els mateixos titellaires en la presentació – no són altres que algunes de les més emblemàtiques marionetes de la companyia, algunes d’històriques amb més de quaranta anys d’experiència, d’altres recents com és el cas del Caram de Fernando Gómez.
El pianista Semprini. Fotografia d’Alexandra Gutiérrez.
Amb la intenció de mostrar una obra adaptada al calendari, la opció del Marionetàrium no podia haver estat més afortunada: triar algunes de les marionetes més vistoses i alhora conegudes pel públic del Tibidabo i cosir amb elles un espectacle de diferents números que tenen com a fil conductor el Nadal amb alguns dels seus trets identificatius més notoris: la neu, una imatge de la muntanya nevada del Parc d’Atraccions com a fons, unes músiques amb lleugeres ressonàncies nadalenques i alguns números sorpresa explícitament de Nadal. Important el detall de posar fils blancs a la majoria de les marionetes, integrant-les d’aquesta manera en la tonalitat nevada del conjunt visual de l’escenari.
L’esquiador Julio. Fotografia d’Alexandra Gutiérrez.
Una elegant Dama de les Neus, amb una llarga faldilla que cobreix tot l’escenari, és el punt de partida de l’espectacle, la qual obra la successiva aparició de les diferents marionetes. No volem descriure tot allò que es pot veure, ja que seria trair l’element sorpresa a l’espectador, però sí direm que hi apareixen el pianista Semprini, un clàssic d’Herta Frankel, així com el seu famós guitarrista de flamenc i el no menys conegut pallasso Bròquil, per només citar-ne alguns.
Bròquil. Fotografia d’Alexandra Gutiérrez.
Tot un luxe que durant aquests dies el públic de Barcelona i el visitant d’altres països que pugen al Tibidabo hagin pogut gaudir d’aquests clàssics de la marioneta de fil. El teatret del Marionetàrium s’ha convertit aquest Nadal en una mena de museu viu i animat, en consonància amb els clàssics autòmats del Parc d’Atraccions, ja que d’alguna manera hi havia un mateix perfum i fins una estètica semblant en algunes de les figures que apareixien a les dues bandes. El fet de que l’inici i el final de l’espectacle estiguessin marcats per l’obertura de dos telons, l’un de vertical (a la manera alemanya o de ‘guillotina’) i l’altre horitzontal (a la manera dita ‘americana’), obertura i tancament que es fan amb un ritme pausat, segurament mecanitzat, donaven a la boca del teatret una naturalesa de caixa d’autòmats, sensació marcada per la cadència pròpia del moviment de la marioneta de fil, de ritmes compassats, i per la música que a vegades recordava la dels manubris. Tots aquests detalls unificaven la varietat dels números, creant un conjunt molt harmònic de tot l’espectacle, amb les sorpreses abans esmentades que trencaven aquesta suposada automatització, omplint de vida l’escenari, però deixant que al final s’imposés de nou el ritme pausat del tancament de cortines de la caixa d’autòmats.
Cal destacar l’excel·lent manipulació de totes les marionetes, amb dos dels mestres titellaires de la casa com són en Litus Codina ‘Litus’ i l’Òscar Gallart, així com el jove Arnau Ramos, tots ells amb un domini extraordinari del fil, una constant de la companyia que els ha donat fama mundial. Aquests titellaires es reparteixen les funcions amb els també manipuladors Oriol Pont (mestre constructor del Marionetàrium junt amb Fernando Gómez) i Guillem Barbosa.
Luís Codina ‘Litus’, Arnau Ramos, Òscar Gallart i Pilar Gálvez. Foto T.R.
Les marionetes que apareixen a escena pertanyen als següents constructors: Lluís Fontanet, Fritz Herbert Bross, Fernando Gómez, Oriol Pont i Enrique Conde. La idea i la direcció de l’espectacle són de Fernando Gómez, amb la col·laboració especial d’Enrique Conde. I, com sempre, la coordinació i producció a càrrec de Pilar Gálvez, ben assistida per Alexandra Gutiérrez.
Un espectacle de temporada que esperem poder veure de nou l’any proper, en tractar-se d’una finestra que s’obre i es tanca davant la mirada atònita de l’espectador per mostrar-nos els interiors misteriosos d’allò que és i ha estat del món de les marionetes de fil al llarg del segle XX i a principis del XXI.
