Quan arriba el Nadal, els humans ens posem tous, educats, afectuosos i sentimentals, mirem de fondre les distàncies, complint amb els preceptes morals que es prediquen des dels púlpits. Potser la por que provoquen les nits més llargues de l’any impulsa el sobtat amor pels altres. Però ja sabem que la realitat és clara al respecte: el radi dels nostres amors, afectes i toleràncies no sol sobrepassar el de la família, el grup, el club o la nació. Més enllà d’ells, els murs es mantenen en peu, ja que la desconfiança és gran.
Distància encarnada de fusta: des del segle XVII saluda al segle XXI.
Els titelles són honestos en proposar la distància com a mètode d’apropament. En efecte, el titellaire parla al seu públic a través d’un tercer, el ninot, un intermediari per a la relació. És just el contrari dels comportaments socials considerats normals i correctes, que proposen proximitat per a la comunicació. ‘Estima els altres com a tu mateix’. Irrefutable des de la distància. Però quan s’imposa la proximitat, es produeixen efectes contraris: s’ensopega immediatament amb les barreres que sorgeixen del contacte directe. Qui aguanta més de dos minuts al desconegut ficat al teu propi espai? El normal és treure-te’l de sobre. El ‘proïsme’ s’assembla massa al ‘tu mateix’ del manament, i el que hauria de ser vist com un amor benvingut, es viu com una intrusió invasiva. El precepte hauria de dir ‘Estima els altres com a tu mateix mentre mantinguin la distància’. Un problema per als predicadors i els defensors de l’Amor.
Artefactes separadors: uneixen el titellaire amb la marioneta. Controls de Manuel Costa Dias (esquerra) i de Daniel Loeza (dreta)
Recórrer al titella ens obre les portes a una rica paradoxa: ‘l’acostament a l’altre s’aconsegueix a través de la distància’. El titella és la distància que separa els que volen apropar-se. Els separa i per això mateix els uneix. Una gran paradoxa feta realitat en el dia a dia del nostre ofici. Aconseguir que la distància uneixi, és la quadratura del cercle de la vida social. D’aquí es podria inferir aquesta nova llei universal que els titellaires hauríem un dia d’imposar al món: ‘la distància uneix’ o ‘només la distància del que és diferent uneix’. I, a l’inrevés, ‘el que uneix, separa i distància’. Benvinguda distància, doncs.
Potser el Nadal sigui una bona època per reflexionar sobre aquestes paradoxes i arribar fins i tot a practicar-les. Pensar que les radicals diferències que hi ha al món entre pobles, cultures i persones són condició indispensable perquè puguin relacionar-se i entendre’s entre si, seria una de les conclusions d’aplicar la paradoxa. L’amor no seria doncs fruit del veïnatge i de la semblança, sinó al revés, un producte de la distància i de la diferència. Quan més diferents són dos, més l’amor pot brollar en ells.
L’espai en precipita en formes. Artefactes de Maria Mendonça, Patio del Palacio Belmonte, a Lisboa (esquerra), i de Joana Vasconcelos, exposat al Palacio Nacional de Ajuda, Lisboa, el 2014 (dreta).
No parlen d’Amor dels actuals vents nacionalistes que bufen pel món. La xenofòbia s’imposa, aquesta plaga que s’estén per les nostres societats: ‘por, rebuig i odi a l’estranger’, és a dir, al diferent. Murs i barreres. Un carrer sense sortida. Com invertir l’equació xenòfoba i canviar la por a la diferència, per la curiositat, l’interès i l’acceptació? La resposta només pot venir apel·lant al principi abans descrit dels titelles: ‘la diferència s’uneix amb la distància’. Aplicar la distància seria aplicar la paradoxa titellaire: ‘crear’ distància entre els dos pols separats i aconseguir unir-los. ‘Crear’, aquesta és la qüestió: convertir aquesta ‘distància’ en alguna cosa activa, real, visible i palpable. És a dir, fer que la forma o artefacte resultant sigui alguna cosa més que una paraula o un estat d’allunyament físic.
La Sagrada Familia de Barcelona. Artefacte arquitectònic, un dels llocs més visitats de la Península
Sabem que distància és espai i que, com tot espai, és susceptible d’adquirir una forma. Per donar-li forma, cal recórrer al temps: doblegar-lo perquè en girar sobre sí mateix estabilitzi l’espai i pugi en espiral, aconseguint verticalitat. Quan la distància es fa vertical i gira sobre si mateixa, comença a convertir-se en matèria modelable per crear amb ella una ‘distància-forma’ específica. Aquest ‘artefacte’ en què s’ha convertit la ‘forma-distància’ creada, té efectes reflectors de mirall. Les condicions comencen a estar llestes perquè l’esclat de la paradoxa titellaire es produeixi: la distància es torna forma que es fa mirall el qual reflecteix als dos contendents A i B. La comunicació i l’entesa esdevenen llavors immediatament factibles i evidents.
Aplicar la ‘paradoxa titellaire’ no és convertir la distància en un titella (encara que podria ser una de les formes adquiribles, a això es dediquen els que fan teràpia amb titelles). Seria més aviat buscar, a través de la forta tensió irresoluble entre A i B, la força indispensable per poder percebre la distància com a matèria (espai) que es pot modelar en l’acte de necessitat creativa. Llavors, la distància convertida en forma creada, actua com ho fa el titella: objecte intermediari capaç d’unir la diferència.
Aquesta marioneta uneix cultures, continents, pobles i edats diferents. Titella de Marionetes Nòmades.
Recórrer a la ‘paradoxa titellaire’ és practicar una alquímia que juga amb l’espai i la distància, als quals s’aplica el temps per a modelar amb ells una forma determinada (mental o física). És un acte de creació, per això el procés és alquímic. La seva execució exigeix, per descomptat, una certa maduresa humana. Els titellaires podem ser útils aquí en posar la metàfora del model: la del titella com la forma que pren la distància, i que serveix per a la comunicació entre espectador i titellaire.
Marioneta amb el pes dels múltiples artefactes mediadors que corresponen a les seves distintes personalitats. Imatge de l’espectacle ”Identitats’, de Carles Cañellas.
Per cert, això feien les velles cultures amb les estàtues dels déus que eren adorades per tots: figures que donaven forma a la distància que separava les diferències interiors dels pobles.
Maternitat ronga, de Moçambic, Museu Etnològic de Lisboa (esquerra) i Verge del Pit, Museu Marés de Barcelona
‘La distància uneix’, un principi titellaire les intimitats alquímiques del qual, amb els seus secrets paradoxals, poden obrir noves perspectives al món.
Des de Putxinel·li, desitgem als nostres lectors un Bon Nadal carregat de moltes diferències, amb capacitat de generar una Distància tan gran i descomunal, que de la mateixa brolli l’Amor que uneix i separa.
Pta: el nen Jesús que es converteix en Crist, no seria potser una distància entre les diferències més radicals d’aquest planeta que pren forma de nen per a postular-se després com aquest mínim comú denominador intermediari que busca reflectir-nos a través de la mort, i per això despertar en nosaltres la unitat de l’Amor?
Nen Jesús, Portugal s.XVIII (esquerra) i Crist Crucificat, Ceilan, s.XVI (dreta), Museu de Sant Roc de Lisboa.
