Es va presentar fa una setmana al teatre La Puntual dels Navarro aquest magnífic espectacle del titellaire Arnau Colom, junt amb la seva germana Clara Colom responsable de la música en directa, amb el títol de Matito. Un nou espectacle i a la vegada un nou personatge a sumar a la sèrie dels herois del teatre de titelles popular català contemporani, de la família dels putxinel·lis de guant.
Clara Colom i Arnau Colom amb Matito i la seva enamorada.
L’aparició de nous personatges que es mouen en la línia tradicional dels titelles de ritme i garrotada, no fa més que confirmar el bon moment en què es troba aquest gènere que molts donaven per acabat. Un fenomen que no passa només a Catalunya, sinó una mica per tot Europa, amb la revifalla que estan vivint algunes tradicions que els especialistes fa poc situaven als museus, convençuts que eren signes d’un altre temps. Em refereixo a personatges com Pulcinella, Arlequino, Dom Roberto, Punch, Guignol, Kasperl, Petrushka… Potser la raó s’hagi de buscar en el canvi d’època que estem vivint, que esperona la creativitat en l’aparició de noves veus i en l’afirmació vitalista dels artistes obligats a treballar en solitari. Si tenim en compte que les dues grans onades d’aparició dels personatges tradicionals del teatre de titelles europeu van coincidir amb aquests grans canvis d’època del Renaixement i del segle XIX després de la Revolució Francesa, no és d’estranyar que l’actual moment generi també noves veus cridaneres amb ganes de dir la seva.
Deixem la Història i tornem a La Puntual. Arnau Colom ha creat amb Matito un personatge viu i rítmic, alegre i juganer, i que té un únic objectiu a la vida: no fer res. El seu lema de vida és el seu rebuig a la societat que li ha tocat viure, la qual, com bé sabem, ens exigeix treballar com rucs per rebre quatre duros. Per tant, un personatge d’una rebel·lia evident que tanmateix la pregona sense escarafalls, com si fos la cosa més normal i sana del món. En ser els titelles d’aquesta vena sempre projeccions dels seus titellaires, entenem que fer titelles per a l’Arnau Colom -una feina que exigeix molta disciplina-, no representa per a ell cap treball, en el seu sentit de submissió i esclavatge, sinó que és una vital afirmació de la Voluntat de ‘fer el que a un li dóna la gana’. Punt de partida essencial perquè allò que es fa sigui honest i respongui a veritats profundes.
Un personatge, en Matito, que ha nascut amb una vitalitat desmesurada, la que li dóna el titellaire que el serveix dins del castellet, que sense recórrer a cap llengüeta, és capaç de fer vibrar la seva veu com si portés deu clarinets a la boca. Un titellaire, per tant, amb unes dots descomunals evidents, capaç d’improvisar, d’alterar rutines, i que dóna la sensació que les idees se li acumulen a les mans, de tantes que li surten.
Les seves rutines estan inspirades en les clàssiques del gènere, a les quals impregna del dinamisme propi del titellaire, convertint-les en petites coreografies que la música en directe de Clara Colom empeny i fa volar. El dimoni, la Mort, el gos, les salsitxes, la màquina de fer salsitxes, el policia, l’avariciós, la Caterineta, el baby… No crec que trigui gaire a inventar les seves pròpies rutines amb nous motius a afegir a les existents.
Ens trobem davant d’un cas destinat a fer carrera, de les llargues i sonades, sobretot si tenim en compte que el seu espectacle tot just acaba de néixer i que encara ha de rodar les obligades funcions inicials que els entesos sempre consideren indispensables perquè res es pugui donar per acabat. Tot i que dóna la sensació que amb aquesta empenta, l’Arnau Colom mai deixarà res tancat, sinó que l’energia que li surt del cos el durà a una evolució constant dels seus treballs.
Sens dubte l’espectacle necessita depurar els seus extrems d’energia, ritme i vitalitat, com és natural que ocorri quan aquests tipus d’obres arrenquen. Una qüestió que està força encarrilada, al meu entendre, si tenim en compte allò que abans hem dit en relació als motors que empenyen l’artista: la Voluntat en majúscula basada en ‘fer el que a un li dóna la gana’.
