El patrimoni titellaire a Catalunya

Aquest article, realitzat en col·laboració amb Unima Catalunya, pretén establir una primera mirada general sobre allò que podem considerar com el Patrimoni Titellaire de Catalunya. Es tracta encara d’un primer punt d’aproximació d’una temàtica complexa i d’una gran riquesa que s’anirà ampliant amb les aportacions que es vagin obtenint. Si partim del concepte de patrimoni que ens ofereix la primera accepció del Diccionari de l’Enciclopèdia Catalana, ‘béns que una persona hereta dels seus ascendents’, el nostre estudi s’hauria de centrar en tot allò que es conserva en relació al món dels titelles de les èpoques anteriors a les actuals generacions de titellaires en actiu.

Tres Pericos. Titelles de la família Anglès. Fons del Museu de les Arts Escèniques MAE.

Caldria aquí veure quina amplitud volem donar al concepte de Titelles. Per a nosaltres, un titella és tota aquella figura animada per un manipulador. Un concepte amplíssim que abraça no només aquell tipus d’animació que es fa en un escenari, sigui interior o exterior, sinó també la que es produeix a les places i als carrers, en moviment la majoria de les vegades i en ocasió de festes populars. Aquesta accepció inclou els gegants, els capgrossos, els dracs i les demés bèsties escopidores o no de foc.

Gegants del Pi i nan Cucut. Exposició Figures del Desdoblament.

Tenim la sort de que aquestes figures que es mouen per les places i els carrers, especialment les d’origen popular animades per grups no professionals, estan molt ben estudiades i classificades a causa de l’enorme predicació que han tingut les últimes dècades a Catalunya, on el món dels gegants i del bestiari festiu ha tingut un extraordinari desenvolupament, únic, podríem assegurar, a Europa i al món, o en tot cas només comparable al que també han tingut en algunes regions europees on les tradicions geganteres segueixen sent importants.

Existeix al Departament de Cultura de la Generalitat, una secció dedicada al Patrimoni Festiu, dirigit per l’antropòleg i historiador Jan Grau i Martí, el qual està duent a terme una feina impressionant de recerca i de reconeixement de les diverses tradicions festives de Catalunya. Només cal veure el portal www.festes.org, una iniciativa de Manel Carrera, de l’associació Rebombori Digital, per adonar-se de la magnitud de la feina realitzada pels estudiosos sobre aqquest tema, amb la publicació de llibres i una col·laboració estreta entre totes les institucions públiques i privades del país per protegir, classificar i exhibir tot allò que es pot considerar com Patrimoni Festiu. Un exemple del que diem seria el fantàstic ‘Catàleg de Gegants Centenaris de Catalunya‘, publicat el 2015 precisament pel Departament de Cultura de la Generalitat, sota la coordinació de Lluís Ardèvol i Julià, el qual fa un repàs sistemàtic, il·lustrat i erudit per totes aquelles famílies de gegants considerades com centenàries de Catalunya.

Titella català. Peces de les famílies Vergés i Anglès. Fons del Museu de les Arts Escèniques MAE.

El món estricte dels titelles, considerats com aquelles figures que actuen en escenaris i de mans de manipuladors que es poden considerar professionals, no està tan estudiat ni disposa de catàlegs d’una tal riquesa. En pertànyer al món de la ‘petita cultura’ i en estar situat generalment al costat o al pis de sota del Teatre d’Actors, els titelles han tingut una atenció menor. Això no vol dir que no hi hagi hagut tractats ni estudiosos que hagin abordat la temàtica amb suficient profunditat. Des del mateix Joan Amades, amb el seu ja clàssic Titelles i ombres xineses (Biblioteca de tradicions populars, Barcelona,1933, fins a figures claus com Xavier Fàbregas o Sebastià Gasch, fins arribar a Adolfo Ayuso, l’historiador actual que més ha estudiat el tema (veure els seus articles a Titeresante). Per veure una bibliografia més extensa sobre el Titella Català, vegeu al final d’aquest article.

Però si no hi ha hagut masses llibres que l’hagin abordat amb la merescuda atenció, no és perquè no hagin quedat col·leccions prou importants de titelles pertanyents a diversos titellaires. Al contrari del que passa a la resta d’Espanya, on pràcticament no s’ha conservat res de material o molt poc sobre el teatre del Don Cristóbal i altres formes tradicionals (amb alguns excepcions importants, com són La Tía Norica de Càdiz, o El Belem del Tirisiti, d’Alcoi, València), a Catalunya podem dir que s’han conservat moltes col·leccions importants que esperen la seva valoració pública. Els dipositaris d’aquests fons són alguns museus, i molt en especial el Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona (MAE), un museu que no existeix com espai d’exhibició però que posseeix un fons riquíssim pel que fa als titelles. També es troben algunes coses al Museu del Joguet de Figueres (veure aquí), al Museu d’Etnologia de Barcelona o al Museu Marés de Barcelona. Per altra part, algunes col·leccions particulars són especialment importants, començant per la d’en Sebastià Vergés, que conserva les peces de la seva família, totes elles d’un gran valor (veure aquí). No podem deixar de mencionar la magnífica col·lecció de titelles del gran titellaire català Antoni Faidella que es va traslladar després de la Guerra Civil a Mallorca, col·lecció que conserva la seva família. Per altra part, Pilar Amorós i Paco Peralta, de Los Titiriteros de Binéfar, tenen al seu Museo de La Casa de los Títeres, a Abizanda, una preciosa col·lecció de titelles catalans d’autor desconegut.

Caps de marioneta de Mariona Masgrau. Museu del TOPIC de Tolosa.

Algunes d’aquestes peces, com les seleccionades del MAE o de la col·lecció Los Titiriteros de Binéfar, així com objectes d’atrezzo (armes i barrets) de la família Faidella, van ser exposats en l’exposició ‘Figures del Desdoblament‘ a Arts Santa Mònica a finals del 2015 (veure aquí).

La Banda de Fusta. Marionetes de Herta Frankel. Fons Marionetàrium.

Un cas especial és la immensa i valiosíssima col·lecció de la marionetista austríaca Herta Frankel, que va tenir la fortuna de disposar d’una companyia jove que mantingués la col·lecció en actiu, amb constants restauracions i mostrant, tan a l’escenari com en llocs d’exhibició, les seves principals peces. El Marionetàrium companyia Herta Frankel (veure aquí), amb seu permanent al Tibidabo, és avui la dipositària d’aquesta fabulosa col·lecció que un dia o altra voldrà tenir també el seu propi espai d’exposició.

Com es pot veure, el patrimoni titellaire de Catalunya és insòlitament ric i mereix no sols una merescuda valoració, sinó una visibilitat que la manca d’un Museu del Teatre fins ara ha impedit.

Esmentarem a continuació les col·leccions que es conserven al Museu de les Arts Escèniques (MAE) de l’Institut del Teatre, no només de Titella Català, sinó també d’altres tècniques del titella de guant, així com de marioneta de fil.

Col·leccions del MAE.

– Harry Vernon Tozer (1902-1999). Conté totes les marionetes d’aquest titellaire anglès instal·lat a Barcelona. En haver esdevingut professor de l’Institut del Teatre, seu fins ara del MAE, la seva obra s’ha guardat sencera. Inclou les marionetes, però també el teatre de dos ponts que utilitzava, així com decorats i altres artefactes escènics. Igualment, tota la documentació complementària. Aquest patrimoni constitueix sens dubte un dels més valuosos del Museu i és digne d’una atenció continuada i pràcticament inesgotable, atesa la transcendència que el senyor Tozer ha tingut en la creació de l’escola titellaire de Fil de Barcelona.

Marionetes de Harry V. Tozer, Fions del Museu de les Arts Escèniques MAE.

–  Família Anglès. Es tracta d’una de les col·leccions més importants de les que es conserven de Titella Català, junt a la de la família Vergés i de la família Faidella. Aquesta família va estar en actiu durant tres generacions, des del 1873 fins els anys 90. Al Museu hi ha una molt bona representació dels titelles Anglès, magnífiques talles de fusta de la tècnica dita catalana, que es caracteritzen per tenir caps grans i un bust amb tres forats per posar-hi els tres dits centrals de la mà del manipulador. Molts d’aquests titelles són veritables joies que tenen, a més a més, la preciosa pàtina del pas del temps, amb un vestits vells però ben conservats i uns colors apagats que ens parlen amb emoció d’altres èpoques del teatre.

Mort, titella català de família Anglès, fons del Museu de les Arts Escèniques MAE.

– Família Vergés. El MAE conserva algunes peces (6) de la col·lecció Vergés, propietat de la família. En estar en Sebastià Vergés i Martínez encara en actiu, s’entén que estiguin en la seva possessió una bona part d’aquesta col·lecció, d’una gran importància en el conjunt del patrimoni del Titella Català.

Sebastià Vergés Cadena i Panxito. Fotografia de Jesús Atienza.

– Juli Pi (1853-1920). És ben conegut també l’únic titella conservat de Juli Pi, el més antic de la col·lecció del tipus “titella català”. Llàstima que només s’hagi conservat aquesta peça, la qual, però, va permetre a H. V. Tozer estudiar la seva peculiar tècnica de manipulació i difondre-la a tot el món a través dels seus articles.

– Ezequiel Vigués “Didó” (1880-1960). L’obra de Didó constitueix un altre llegat important cedit al Museu. Considerat un continuador de Juli Pi, tot i que utilitzava el titella de tècnica francesa dita ‘guinyol’, tenim sobre la seva persona i obra una completa monografia escrita per Xavier Fàbregas, així com bona part de les seves obres més conegudes. Es tracta d’una de les col·leccions més completes de l’Institut, amb 130 peces que representen un repertori exhaustiu de personatges populars de la societat del seu temps.

Dimoni de Didó, fons del Museu de les Arts Escèniques MAE.

– Ingebörg (1923- 1976). El MAE conserva quinze marionetes de la titellaire alemanya Ingebörg, que el 1954 s’instal·là a Eivissa, on obrí un taller i teatre anomenat Teatro de Marionetas de la Isla Blanca.

– Finalment, hi ha uns titelles creats per Josep Guinovart en un taller i, dintre de l’apartat de figures i objectes, el MAE conserva també tretze precioses peces de ventrilòquia que pertanyen als Germans Roca, una adquisició recent del Museu d’aquesta companyia de “varietés” que treballava cap a les primeres dècades del segle passat.

El patrimoni de les companyies encara en actiu.

Vet aquí una qüestió important que es comença a plantejar, a mesura que les històriques companyies de titelles aparegudes als anys seixanta, setanta i vuitanta es van fent grans i algunes comencen a tancar la seva parada, amb mires a un merescut descans. On anirà a parar tot el seu material creat al llarg dels anys? Moltes d’aquestes companyies ja han començat a cedir part de la seva obra a alguns museus. És el cas, per exemple, de totes les marionetes, els titelles i altres objectes i materials creats per Mariona Masgrau, de La Fanfarra, que en morir el 2007, la seva família va decidir deixar-les en dipòsit al Museu del TOPIC de Tolosa, on han estat ja exposades diverses vegades (a San Sebastián, Tolosa, la Índia, Vietnam i Corea) i que va tenir el 2012 una exposició íntegrament dedicada a la seva obra, amb un bonic catàleg (veure aquí).

Titelles d’Eudald Ferré. Companyia Pa Sucat. Exposició Figures del Desdoblament.

També Joan Baixas ha cedit al mateix museu del TOPIC algunes de les seves obres pintades per Joan Miró. Igualment la Fundació Miró de Barcelona conserva les peces originals dels titelles de ‘Mori el Merma’.

Corrida, marionetes de Carles Cañellas. Exposició Figures del Desdoblament.

Què passarà, però, amb el patrimoni de moltes de les companyies importants de Catalunya, a mesura que es plantegin la pregunta: què fem amb tot el nostre material? Penso en companyies com Els Estaquirots, Joan Baixas, Marduix, Naip, el Centre de Titelles de Lleida, Rocamora, els Titelles Vergés, Jordi Bertran, Teia Moner, David Laín, Titelles Babi, Santi Arnal, Toni Zafra, Pep Gómez, La Puntual, Pengim Penjam, Binixiflat, Esther Prim, Esther Cabacés, Núria Mestres, Mercè Framis, Kerstin von Porat, Teresa Travieso, per mencionar només alguns dels titellaires veterans, o el mateix Pepe Otal, que ja té la seva Casa-Taller de Marionetes a Barcelona, però que tard o d’hora s’hauran de plantejar, els seus responsables, què fer per conservar les peces més interessants del iconoclasta titellaire d’Albacete.

Gallina, de David Laín. Exposicio Figures del Desdoblament.

Aquí és on hauria d’intervenir amb decisió i mitjans el Museu de les Arts Escèniques, com ja ha començat a fer tímidament amb algunes peces d’alguns titellaires més recents. Un material, per altra part, tan extens és el que s’està acumulant als magatzems de tants i tants titellaires de Catalunya, que ben bé podrien omplir una dotzena de museus distribuïts per tot el país.

Des de Putxinel·li, conjuntament amb Unima Catalunya, obrim aquesta problemàtica perquè cadascú hi pugui dir la seva i es comenci a reflexionar sobre el tema del nostre patrimoni titellaire.

Bibliografia (no completa) sobre el Titella Català i tradicions properes:

ALMERICH, Luis. Tradiciones, Fiestas y Costumbres Populares de Barcelona. Nº1 de la Colección Monografías Históricas de Barcelona. Librería Millà. Barcelona. 1944.

AYUSO, Adolfo. La Sala Reig de Barcelona. En Fantoche nº 6, p. 80. Unima Federación España. Zaragoza. 2012.

AYUSO, Adolfo. El títere de tipo catalán y la saga de los Vergés. Fantoche, año V, nº 4. Revista de Unima Federación España. Zaragoza. 2006.

ESPRIU, Salvador. Primera Història d’Esther. Improvisació per a titelles. Col·lecció Literària Aymà, 4. Ed. Aymà. Barcelona. 1948.

FÀBREGAS, Xavier. Història del Teatre Català. Editorial Millà. Barcelona. 1978.

GARCIA ESPUCHE, Albert. La Ciutat del Born. Economia i vida quotidiana a Barcelona (segles XVI a XVIII). Ajuntament de Barcelona. 2009.

GARCIA ESPUCHE, Albert; ETTINGHAUSEN, Henry; CALVO, Lluís; MARTÍ, Josep. Festes i celebracions. Barcelona 1700. Monografies del Museu d’Història. Col·lecció La Ciutat del

Born. Ajuntament de Barcelona. 2010.

JANÉ, Jordi. Les arts escèniques a Catalunya. Cercle de Lectors. Galàxia Gutenberg. Barcelona 2001.

MARTIN, Josep A.: El Teatre de Titelles a Catalunya. Biblioteca Serra D’Or, Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Montserrat. 1998.

MILLÁ, Lluís. Aixarop de bastó. Editorial Millá. Barcelona. 1931.

MILLÁ, Lluís. La cúa d’En Banyeta. Editorial Millá. Barcelona. 1931.

MURLÀ I GIRALT, Josep; GRAU I MARTÍ, Jan; CARRERA I ESCUDÉ, Manel: Capgrossos, Pigues

i Berrugues. Figueres, Olot, Vic i els seus Esparriots. Catàleg del Museu dels Sants d’Olot

i Institut de Cultura de la Ciutat d’Olot. Olot. 2012.

POBLET, Josep Mª. La Barcelona Històrica i Pintoresca dels dies de Serafí Pitarra. Dopesa. Barcelona. 1979.
RUMBAU, Toni. Rutes de Putxinel·li. Titelles i ciutats d’Europa. Arola Editors. 2013.
RUMBAU, Toni. Malic, L’Aventura dels Titelles. Arola Editors. 2007.

RUSIÑOL, Santiago. El Titella Pròdig. Antoni López Editor. 1911.

VIGUÉS «DIDÓ», Ezequiel. Teatre de Putxinel·lis. Amb pròleg de Xavier Fàbregas. Monografies

de Teatre. Publicacions de l’Institut del Teatre. Edicions 62. Barcelona. 1975.

Article publicat en col·laboració amb Unima Catalunya.