S’ha presentat a La Puntual aquest mes de juliol el nou espectacle acabat d’estrenar de Néstor Navarro, titulat ‘Pipa, el Titella Meravella’. I haig de dir que els titelles i els titellaires a Catalunya podem estar contents, en haver aparegut aquest nou personatge que, seguint l’estela deixada per altres herois de caire popular com són en Titella, en Perico, el Tranquil, el Tit, o el mateix Malic, es presenta amb uns trets originals, diferents als habituals, però inspirat molt directament en la tradició titellaire catalana i europea.
Una de les característiques més interessants de la tradició catalana dels titelles populars és que l’heroi pot ser diferent segons ho decideixi cada titellaire. Per això existeix aquesta varietat de noms, als quals corresponen rostres igualment diferents, cosa que no passa en altres tradicions (Guignol és Guignol per a tots amb més o menys la mateixa cara, com també succeeix amb el Punch o amb el Pulcinella italià) i que ens indica indirectament el profund caràcter individualista dels catalans. Tirar cadascú pel seu compte és un signe de normalitat i de l’enginy dels qui habitem en aquest tros peninsular. Això és el que fa en Néstor Navarro, triant per a la seva aventura titellesca el nom d’en Pipa, al qual li dóna uns trets propis i característics, com mana la tradició.
I certament, és en aquesta tria del personatge on l’ha encertat el jove titellaire de La Puntual, amb un personatge encara d’acció limitada en mancar del repertori que li donarà els anys, però que disposa d’uns trets particulars i d’un estil propi, que a mi em van semblar molt interessant. Físicament, el personatge s’acosta a la família d’en Malic, lògic en tractar-se del referent més proper que en Néstor Navarro ha mamat des de petit, al qual li posa una barretina (que es posa i es treu quan li ve de gust) per emparentar-lo amb els titelles tradicionals de Catalunya. Però el més notable del personatge, segons el meu parer, és el ritme pausat i tranquil que li dóna el manipulador, fugint de les acceleracions que molts titellaires solem donar a aquest gènere, i que li permet gaudir dels detalls, deixant l’obra oberta per a anar-hi incloent gags, acudits, girs inesperats o personatges nous. És a dir, una manipulació oberta a la poesia i que marca el seu temps propi.
L’obra parteix d’uns primers quinze o vint minuts sense paraules en els que tot es basa en gags de moviment i de sorpresa, cosa molt difícil d’aconseguir i sense obligar-se a estirar més el braç que la màniga, és a dir, sense forçar heroïcitats manipuladores que ara i aquí no tindrien cap sentit. Un esforç més que notable és el que ha fet en Néstor Navarro per lligar aquests minuts, amb gags nets i pausats que aconsegueixen sempre l’efecte buscat. Fàcil de dir, molt difícil d’aconseguir. Jocs amb la pilota, les cames i els braços que s’estiren, el cos i les cames que es separen, tota una tècnica visual que recorda el cinema mut i que enganxa l’espectador sense dir ni una paraula.
Quan comença l’acció pròpiament dita, l’autor no es complica la vida amb una història densa i complicada, sinó que es manté en un registre de fàcil comprensió que busca connectar amb l’esperit tradicional dels titelles de carrer, amb l’ús de la llengüeta i l’aparició de personatges basats també en la tradició: en Tòfol i la Nina, amb els que s’estableix un triangle amorós que lògicament haurà d’acabar amb en Pipa victoriós, o el cocodril, d’una presència magnífica i d’elegant factura.
Per cert, tots els titelles gaudeixen d’un vestuari elegant i bell, obra de Therese Ramet. Quant a la construcció, són del mateix Néstor i d’Eugenia Susel, sent el castellet obra d’Edu Blanch. La música, com ja és habitual en alguns dels seus espectacles, és de l’Octavi Rumbau.
S’ha de tenir en compte la doble referència catalana i anglesa que té en Néstor de família, sent el Punch un personatge tan proper per a ell com ho pot ser en Malic. I és per això que quan es disposa a crear el seu propi putxinel·li, ho fa adquirint alguns trets d’aquest personatge tricentenari, com ho són el gag del Baby o la màquina de fer salsitxes, números claus del britànic. I es pot dir que hi ha en tota les seves rutines un aire del putxinel·li anglès, com també hi ha la influència tranquil·la del seu pare, l’Eugenio Navarro, del qual n’ha extret les seves millors virtuts, com no seria menys d’esperar.
L’obra té una factura que tant es pot representar en sala com al carrer, essencial per anar polint els números, ja que ben sabut és que aquesta tècnica del titella tradicional europeu sempre s’ha desenvolupat i ha crescut en la seva pràctica continuada especialment al carrer, davant de públics bigarrats i diferents. Polir en aquest cas significa anar cada vegada més a l’essencial, netejar els gags i les rutines, simplificar els textos i adquirir l’oli natural que encadena i fa fluir amb plaent naturalitat els diferents números.
En veure’l l’altre dia, em va donar la impressió, tal com fluïen les coses, que en Néstor havia rodat molt el seu espectacle, cosa que no és certa i que demostra que la seva feina d’estudi i d’assaigs ha estat realment important. No hi ha dubte que tant el rodatge a La Puntual com al carrer, no faran més que treure llustre a aquest bell i polit espectacle, el qual demostra una voluntat i un nervi titellaire de gran alçada i llarg alè. En sentirem a parlar.
