De vegades, les analogies més o menys properes entre determinats artistes plàstics o escènics i el món dels titelles estableixen ponts de relació fascinants. Més enllà de l’anomenat Teatre d’Objectes, -on l’analogia pren dimensions íntimes, osmosis de consanguinitat, alquímies profundes, relacions quasi consubstancials- l’ampli espectre de les arts plàstiques, ja siguin aquestes escultòriques o pictòriques, sovint ens ofereix creacions dignes d’atenció pel que fa al tema titelles.
L’artista plàstic Guido Daniele, treballant damunt d’una mà
Aquest seria el cas de Guido Daniele, artista nascut el 1950 a la Calabria italiana i avui resident a la ciutat de Milà.
Daniele segueix estudis de Belles Arts i posteriorment treballa com il·lustrador hiperrealista. Ho fa tant per a empreses editorials com de publicitat.
Un tucà Un cavall
El 1990, servint-se dels materials utilitzats habitualment per a maquillatge facial, desenvolupa una tècnica pictòrica aplicable –sense efectes agressius- damunt el cos humà. I s’especialitza en fer servir com a suport anatòmic, les mans.
Mans de persones convertides en llenç on abocar-hi la creació. Un suport amb diverses possibilitats segons aquest element s’utilitzi amb els dits oberts, tancats, puny clos, etc.
Un peix Un colom
I més possibilitats encara a partir de la textura i les formes que presenti el suport: mans femenines, mans masculines, mans infantils, mans d’ancià, mans d’obrer, mans de pianista, mans rudes, mans delicades, mans de raça blanca, mans de raça negra, mans amb ungles llargues, mans amb ungles curtes, etc.
Un llop Un elefant
El tema utilitzat per a les seves creacions és quasi sempre el mateix: la fauna. Lògicament, amb les múltiples variants que ofereixen tant els animals domèstics com els salvatges.
Una àliga
Creacions inspirades en el regne animal, que Daniele anomena genèricament “Manimals”. I on hi tenen cabuda, és clar, mamífers, aus, rèptils, peixos…
Un cocodril
Cercant llaços de concomitància amb el món titellaire, podem considerar que les creacions de Daniele perllonguen les possibilitats expressives de les ancestrals ombres xineses. Més concretament, d’aquelles, -força vistes en els nostres escenaris- que servint-se únicament de les mans imiten siluetes d’animals.
Una pantera, plasmada mitjançant les ombres xineses tradicionals
Cercant vasos comunicants més concrets entre Guido Daniele i el món dels titelles, ningú ens priva d’especular amb la possibilitat d’un espectacle… Només cal que un titellaire s’ho proposi i ho intenti, tot és contactar amb Guido Daniele?
Daniele seria el constructor i els titelles i manipuladors serien, és evident, un tot indestriable…
L’argument, no necessàriament tindria que girar al voltant de la fauna, i segurament per a Daniele podria significar un repte engrescador canviar de tema i a les mans haver de pintar-hi allò que convingui a la dramatúrgia…
L’art de Guido Daniele plasmat damunt d’ell mateix. Una expressivitat pictòrica perfectament traslladable al món dels titelles….
Incorporar la creació pictòrica de Daniele a l’espectacle dels titelles, substituint els ninots de cartó per mans i dits, certament no vindria a ser una troballa sense precedents. Podríem recordar i enumerar uns quants espectacles de titelles sense titelles. Representats únicament per les mans del manipulador.
Una mà, actuant com a titella. Titellaire: Dani Freixes.
Quasi sempre però, quan hem vist actuar les mans nues, aquestes complementaven la seva expressivitat i identificació del personatge o element representat, incorporant algun petit element fent funcions de vestuari o atrrezzo.
O bé, incorporant a la superfície de la mà o dit, algun hàbil traç de tinta, per tal d’assenyalar, posem per cas, el referent d’uns ulls o una boca.
Dues mans, actuant com a titella. Titellaire: Dani Freixes.
D’acord, doncs, en que incorporar a la gramàtica del llenguatge titellaire, l’estètica de les mans pintades s’afegiria a la suma dels espectacles de mans, un espectacle més…
Però en art, quan la quantitat aporta un o altre tipus d’enriquiment o variació incorporable a unes característiques ja existents que serveixen per a definir o identificar alguna escola, estil, tendència, istme o avantguarda, aquesta suma sempre és sinònim de progressió.
I com que tota progressió implica innovació, aquesta pot ser considerada -al marge de l’acceptació que pugui rebre- com un respectable exercici de risc.
En tot tipus de manifestació artística el risc és un dret adquirit, un exercici necessari que sempre cal considerar des d’un punt de vista qualitatiu i no pas quantitatiu. És clar que els productors no sempre comparteixen aquesta opinió…En qualsevol cas, els aparells termomètrics que marquen el nivell d’èxit o fracàs són subsidiaris. I en ocasions, aquests aparells presenten atròfies considerables.
Aquí, Daniele prescindeix del seu tema animalístic habitual per a recrear el famós personatge de ficció “Batman”
Els acabats realistes i perfeccionistes conreats per l’estil de Daniele, podrien aportar al llenguatge de les mans, -si així fos requerit per l’argument- rostres de personatges coneguts que sempre resulten molt útils per a la sàtira política.
Pensant en aspectes de producció, cal tenir en compte els elevats costos que suposaria aixecar un espectacle amb molts personatges, considerant que cada manipulador només podria encarnar dos titelles. Una companyia de dos titellaires, posem per cas, podria exhibir en el seu castellet o escenari un màxim de quatre titelles.
Caldria fer indagacions precises, això sí!, respecte a si entre funció i funció els titellaires podrien rentar-se les mans…En aquest sentit, fem un lloc a l’optimisme, ja que actualment existeixen pintures de maquillatge que permeten a les noies o nois maquillats, banyar-se sense por a les escorregudes de rímel.
Fins i tot hi ha maquillatge de llavis que permet lliurar-se a morrejades sense fre, conservant en perfecte estat el dibuix del contorn bucal.
