Ha continuat aquests dies el Festival Internacional de Teatre de Teresetes de Palma de Mallorca amb espectacles d’aquí i de fora, amb una bona assistència de públic i un èxit rotund de les propostes presentades. Una programació d’alt nivell amb espectacles la majoria de cambra i una tria molt encertada pel que fa a les actuacions a l’escenari a l’aire lliure del Pati de la Misericòrdia. Comentarem en aquest article alguns d’aquests espectacles vistos, i deixarem per a una propera entrada la resta.
Z, les aventures del Zorro.
Foto de Maria Khan.
És ja la segona vegada que veig aquesta obra, fruit del repte que un dia es van plantejar aquests dos mestres titellaires, l’Eduard Ferré i en Luca Ronga, d’inventar un llenguatge basat en la tècnica del Titella Català, però absolutament despullat pel que fa a les ànimes dels titelles i al castellet on solen amagar-se els manipuladors. És a dir, els espectadors veuen els titelles a les mans dels titellaires només amb la part superior dels seus vestits, sense la llarga ànima que normalment tapa el braç del manipulador. I, a la vegada, s’ha eliminat el paravent que amaga els titellaires, tot i que sí s’han mantingut tres esquemàtiques estructures que serveixen per penjar decorats o els mateixos titelles, i a la vegada marcar l’espai escènic de l’obra.
Com dèiem en un anterior article publicat a Putxinel·li sobre Z, les aventures del Zorro (veure aquí), només qui domina i va sobrat en la tècnica de la manipulació del titella de guant a la manera tradicional, es pot enfrontar a un atreviment d’aquesta índole, unes condicions que tant el titellaire de Bolònia com el de Valls tenen a bastament, com han demostrat en els seus diversos espectacles putxinel·lescos.
Foto de Maria Khan.
L’obra s’ha presentat a la sala petita del Teatre Principal amb un rodatge considerable, cosa que vaig poder comprovar en comparar l’actual versió amb la del dia de l’estrena que vaig veure l’abril de 2015: el ritme és ara impecable, amb una il·lació de les escenes que funciona com un rellotge, i un tractament dels personatges que, en incorporar els propis cossos dels manipuladors, guanyen en consistència i definició.
Foto de Maria Khan.
Es va optar des del principi per a una ‘dramatúrgia de la contenció’ -valgui l’expressió- en els lligams existents entre personatges i manipuladors, cosa que accentua la distància que qualsevol espectacle de titelles estableix en la seva relació amb el públic. Aquesta distància de contenció emocional dels titellaires manipuladors, només subtilment trencada per petits gestos de les cares i per quan els mateixos titelles es fan amos de la situació, arrossegant als seus servidors humans, és allò que permet obviar el castellet, mentre facilita una participació més intensa i directe dels espectadors en l’acció proposada.
Foto de Maria Khan.
Obra de risc, pel fet de trencar tan radicalment una de les convencions bàsiques del teatre de titelles convencional -el castellet-, ampliant l’espai escènic a tot l’escenari, aquest Zorro es podria veure també com una subtil paròdia del mateix fet titellaire, una picada d’ull més aviat dirigida als entesos i professionals, tot i que es respecten al màxim els principis coreogràfics de la manipulació de titelles. És en el contrast entre aquest rigor o serietat del gest, i el despullament radical d’ànimes i castellet, allà on podem trobar aquesta ironia paròdica, pensada més per al consum intern del gremi, però alhora perfectament entenedora per la majoria del públic, que capta la dissonància i la col·loca cadascú allà on millor li sembla. Tot un exercici que, pel conjunt de les raons esgrimides, fa d’aquest espectacle una de les últimes sorpreses més agradables de la temporada.
‘Ànima i cor’, de Is Mascareddas.
Feia forces anys que no veia a aquesta companyia històrica de Cagliari, a Sardenya, dirigida per Donatella Pau i Antonino Murro, dos activistes titellaires que han treballat tots els registres i les diverses especialitats del gènere, des de l’organització de festivals i de cursos, fins a la creació d’espectacles de titelles i d’objectes dirigits tant al públic infantil com a l’adult. I, com a vegades sol passar amb els titellaires de llarg recorregut, vaig quedar impressionat pel grau de maduresa i de mestria que Antonino Murro va mostrar en l’espectacle presentat al Festival de Teresetes, titulat Ànima i Cor.
Antonino Murro amb Areste Pagano. Foto de T.R.
Una actuació en la que el titellaire de Sardenya va posar de relleu la importància de la poderosa tradició centenària del teatre popular de titelles a Itàlia, ja que això és el que vam veure al pati de la Misericòrdia: la maduresa d’un titellaire que ha incorporat amb l’ofici dels anys l’esperit més profund i vertader de la quinta essència teatral de l’art popular dels titelles. Art pobre per naturalesa, que es nodreix de la senzillesa per aconseguir els seus efectes més vistosos, com el forat que un dels personatges cava amb una pala a un dels costats de l’escenari, i on constantment hi cauen els titelles. Un forat que el públic s’ha d’imaginar -molt ben indicat, això sí, per les paletades de sorra real que surten del fons del castellet- i que des de la seva invisibilitat es fa omnipresent i es converteix en el deliciós leitmotiv que regna al llarg de la representació: un constant exercici d’anar ‘tapant forats’.
Pepino. Foto de Maria Khan.
Antonino Murro va mostrar el seu sobrat domini de les veus i de la manipulació, sense buscar els excessos del virtuosisme que els titellaires molt sovint es veuen obligats a conrear per sobreviure en el sempre tan competitiu mercat d’avui. Lluny d’aquesta pretensió de demesia, el seu és un estil displicent, del còmic que ja n’ha viscut de totes i que està curat d’espants, i que es pren la feina amb circumspecte escepticisme. Aquesta és l’actitud del seu fantàstic presentador, anomenat Areste Paganos, que també és el director de l’espectacle de varietats que presenta, i que porta una màscara, cosa que ens connecta de seguida amb l’esperit de la Comèdia de l’Art i del teatre de carrer.
Aquests són els motors conceptuals del seguit d’equívocs i de números que es van desgranant, no sense superar els constants impediments provocats per ajudants com en Pepino, encara més desmenjat que el propi director, l’encarregat de tapar els forats que ell mateix ha creat a l’escenari.
Els tres ocells cantaires. Foto de T.R.
Un espectacle de varietats en el que, a més dels diferents números presentats, allò que importa realment són les transicions i els problemes que sorgeixen i que impedeixen als artistes començar o acabar com déu mana les seves actuacions. Una delícia és el to amb el que es presenta la seqüència d’òpera, un fragment del Barber de Sevilla, del que podria ser una companyia de segona o tercera fila de les que a penes cobren quatre rals, el pinyol final del qual acaba com el rosari de l’aurora. O la figura del dimoni, que apareix amb la canònica flamarada, tractat amb una ironia sublim. O el número final de la mort, clàssic com el que més, la qual acaba convenientment torejada pel director amb el mateix tractament d’humor escèptic i displicent que Murro utilitza al llarg de l’obra.
Una mostra, en definitiva, de maduresa i de mestria en l’art dels titelles que el públic familiar del pati de la Misericòrdia va captar perfectament i va reconèixer, tant a Antonino Murro com al seu jove ajudant que l’acompanyava en aquesta ocasió: els aplaudiments van ser sincers i sonats provinent d’un públic que no volia deixar la cadira, atrapat pel món surrealista, absurd, còmic i extravagant dels titelles de Is Mascareddas.
‘L’avar’, de la companyia Pelmànec.
Vet aquí un dels èxits més sonats dels últims anys que aquest cronista encara no havia tingut l’oportunitat de veure. Una verdadera sort per a mi, ja que vaig poder assistir a l’espectacle amb la virginitat sempre desitjable de la primera vegada. Un espectacle que es va crear amb un equip fa quinze anys (composat per Jordi Bertran, Miquel Gallardo, Olivier Benoit i Eva Hibernia) i que ara torna a girar en una nova producció de la companyia Pelmànec que dirigeix Miquel Gallardo, un eminent actor i titellaire que els últims anys s’ha prodigat pels escenaris del món amb espectacles de primera categoria i un reconeixement internacional. Obres com Don Juan o Diagnòstic Hamlet (veure aquí) han demostrat la mestria d’aquest actor en la difícil disciplina del desdoblament escènic en un titella, un tipus d’exercici que només comptats titellaires arriben a acomplir amb èxit, en exigir unes dots en les facetes d’interpretació realment dobles i que han de ser excepcionals perquè funcionin bé.
Foto de Maria Khan.
En L’Avar, versió molt lliure de l’obra de Molière, són dos els titellaires manipuladors (l’esmentat Miquel Gallardo i Asier Saenz) encarregats de donar vida als titelles, els quals actuen a la vista però sense dissociar-se dels personatges manipulats. Uns titelles d’una originalitat majúscula, creats al seu dia per en Jordi Bertran (veure aquí), i que consisteixen en simples aixetes a les quals se les vesteix amb un simple tros de roba. L’altra originalitat és la substitució dels diners que l’avar recull, per l’aigua, un element esdevingut preciós i cobejat per tothom, en un món on les persones s’han convertit en aixetes seques i ansioses d’aigua. Una ocurrència realment genial que s’adapta a la perfecció a l’obra de Molière.
Foto de Maria Khan.
Però allò que brilla amb una intensitat inusual és sens dubte la mateixa adaptació de l’obra, amb un guió proveït d’un ritme endimoniat que sintetitza el text als seus trets més elementals, i que dona ales a la manipulació posada aquesta en mans de dos intèrprets d’excepció. Tot rutlla aquí al mil·límetre gràcies també a una acurada banda sonora que accelera les transicions i permet que tot es cavalqui amb una orquestració perfecte del conjunt.
Foto de Maria Khan.
L’espectacle es converteix així en un model perfecte de com és possible posar en escena a un clàssic utilitzant amb intel·ligència els recursos del teatre de titelles, fugint de les figuracions clàssiques i anant al gra pel que fa a la substància dels continguts. El fet de suggerir-nos i fer-nos creure que amb qualsevol objecte és possible explicar qualsevol història, fa volar l’espectacle i l’omple d’un alè de llibertat que s’encomana als espectadors, els quals es veuen transportats en una atmosfera d’eufòria llibertària, la qual obra també les portes a la riallada i a la ironia intel·ligent.
Foto de Maria Khan.
