Aquest dijous 12 de maig ha arrencat el Festival Internacional de Teatre de Teresetes (nom amb el que es coneixen els titelles a Mallorca) de Palma, amb l’espectacle ‘Ma biche et mon lapin’, del Col·lectiu Aïe Aïe, de la ciutat de Rennes, França, compost pels dos actors titellaires Charlotte Blin i Julien Mellano. La representació, de trenta minuts de duració, s’ha fet dues vegades, a les 20h i a les 21h, a la sala petita del Teatre Principal de Palma.
Ma biche et mon lapin, del Col·lectiu Aïe Aïe.
Un espectacle sobre taula, magníficament interpretat per aquests dos bons actors que són Charlotte i Julien, amb música i sense paraules, i que ells mateixos defineixen com ‘un ballet d’objectes manipulats’. El qualifiquen de vodevil que grinyola, i és potser aquest concepte del ‘grinyolar’ allò que efectivament millor situa les seves petites històries, que els dos actors expliquen servint-se d’uns objectes molt senzills. Aquests podrien procedir tots ells d’una d’aquestes botigues xineses d’objectes de regal a preus no superiors als deu euros, o els podríem també trobar en una parada dels encants d’aquestes que ofereixen les restes espoliades d’algun domicili petit burgès de llarga durada acabat de naufragar en la seva decadència tràgica, melodramàtica o de fi de vida. Uns objectes, per tant, que oscil·len entre el kitsch i la ingènua cursileria quan aquesta és presa seriosament pels qui acaben sent les seves víctimes.
Foto de Maria Khan.
Objectes senzills però tractats amb molta sofisticació escènica pels intèrprets de Aïe Aïe, no només pels petits detalls tècnico-sonors, sinó sobretot pel ritme perfecte d’una gramàtica que ajunta el gest, els rostres dels actors convertits en màscares d’unes marionetes de carn, la música -magistralment assemblada i proveïda d’un rol narratiu de primer ordre-, i uns llums precisos farcits de petits trucs luminotècnics que puntuen l’acció.
Foto de Maria Khan.
Un joc que combina il·lusions, desenganys, desacords, enamoraments sobtats, petites dosis de sexe i de vida quotidiana, un joc per tant essencialment melodramàtic.
Foto de Maria Khan.
Però potser el més interessant de la proposta és el registre amb el que tracten els objectes, per projectar en ells els vertaders drames de la vida, com si fossin un segon nivell de la vida que actua en paral·lel, entre la simbologia i el fetitxisme, i que permet sobreviure als humans contendents, els quals gràcies a aquest exorcisme envers els objectes, es veuen alliberats del ‘sang i fetge’ de les passions.
Foto de Maria Khan.
Palma, la Malenconia del Barroc i ses Teresetes.
Ve a compte aquest títol per l’exposició que es pot veure aquests dies al Caixafòrum de Palma, situat just davant del Teatre Principal, on durant uns dies es veurà una modalitat de teatre, la dels titelles o teresetes, que tant té a veure amb el Barroc i aquesta manera d’entendre el món i la història a través de les imatges i les figures humanes, siguin pintades o esculpides, quietes o en moviment.
Santa Maria Egicíaca, de Luis Salvador Carmona (1700-1767), Museo Nacional de Escultura, Valladolid. Foto de T.R.
L’exposició, comissionada per Maria Bolaños i feta des del Museo Nacional de Escultura de Valladolid, es titula ‘Temps de Malenconia’ i està composada per obres d’alguns dels grans mestres com Berruguete, Brueghel, Dürer o Ribera.
I així com el teatre de teresetes més radical mostra, a través d’imatges, objectes i figures animades, el costat ocult, buit i generalment fosc de la vida contemporània, també els artistes espanyols dels segles XVI i XVII, saltant totes les distàncies, mostraven les obscuritats i aquest estat d’esperit dit ‘malenconiós que es troba sempre sota dels esplendors quan aquests no aconsegueixen dissimular la seva buidor.
El cavaller, la mort i el diable, ca.1513. Albrecht Dürer (1471-1528). Biblioteca Nacional de España, Madrid. Foto de T.R.
Que familiar ens és la figura de la Mort quan apareix com un leitmotiv omplint els rerefons de tantes obres del Barroc, o la visió burlesca de la vida social que mostra el pintor Jan Bruegel dels Velluts (1568-1625) en quadres com ‘Temptacions de Sant Antoni’, en el que les figures semblen que tinguin vida i que actuïn en un castellet de titelles abstracte i grotesc de la vida.
Temptacions de sant Antoni, de Jan Bruegel dels Velluts (1568-1625). Museo Nacional de Escultura, Valladolid. Foto de T.R. (fragment)
Val la pena deixar-se portar per aquests dos tipus d’espectacle, l’un animat, el de les teresetes del Teatre Principal, l’altre fixa a les parets del Caixafòrum, però els dos actuant en el teatre interior de la imaginació amb claus i registres semblants i alhora discordants i diferents, de manera que tant l’un com l’altre t’excita, et meravella i et provoca la riallada però també la reflexió distanciada i filosòfica, sense necessitat de ser cap filòsof per gaudir-ne.
El món sota la caperutxa d’un boig, ca. 1600. Anònim alemany. Germanisches Museum, Nuremberg. Foto de T.R.
Dues cares de la cultura que es contemplen i s’emmirallen d’amagat, produint una intersecció l’alè de la qual ens bufa al clatell quan tenim la sort d’assistir, a soles i també d’amagat, a les dues escenificacions.
