Ha tingut lloc aquest dissabte 7 de maig la celebració de la coneguda Passada de Granollers, durant les Festes de l’Ascensió d’aquesta ciutat, en una versió del tot original: per primera vegada en comptes de ser els artistes els que es mouen, han estat els ciutadans i els espectadors els qui s’han hagut de bellugar per veure les actuacions, situades al llarg de la Carretera (el carrer Anselm Clavé), i també per primera vegada, la temàtica de l’acte ha estat la titellaire, amb el títol de ‘Ninots, Titelles i Putxinel·lis’.
Paco Cruz en la presentació de La Passada.
Ha estat una idea dels organitzadors de l’acte, capitanejats per Paco Cruz, i ben recolzada per tot el departament de cultura de la ciutat, que vistos els resultats, ha constituït sense cap mena de dubte un èxit rotund.
En efecte, es pot dir que tot el carrer que els de Granollers anomenen La Carretera (perquè era l’antiga carretera que creuava la ciutat), en el seu tros central que presideix la coneguda Fonda Europa, estava ocupat per un seguit de 9 escenaris a cadascun dels quals hi havia una companyia de titelles, centrades totes elles bàsicament en dues tècniques de manipulació: el fil i el guant.
Nens i pares jugant a Cal Titella.
Arrancava La Passada prop de la Plaça de la Corona, on s’hi havien instal·lat els divertits i atractius enginys de Cal Titella, de Galiot Teatre (veure aquí), pensats perquè els nens els puguin manipular amb tota llibertat, i, un cop arribats al Museu de Granollers (on també hi havia una bonica exposició de titelles que tractarem després) començaven les parades dels diferents titellaires, amb un ordre d’actuació molt controlat.
Luca Ronga i Pulcinella.
Luca Ronga, un dels més grans virtuosos del Pulcinella italià, era el primer de la Passada Titellaire, el qual va representar els seus números clàssics de la Mort, una lliçó exemplar de manipulació pel que fa a rutines de garrotada. Una tradició, la de Pulcinella, que es troba a l’origen de tantes altres tradicions europees del titella de guant. (veure aquí)
El Punch de Ronan Tully.
Continuava el Punch de Ronan Tully, aquest titellaire d’Irlanda instal·lat a Catalunya que practica el tradicional Punch and Judy de titella de guant en la seva variant irlandesa, una curiositat titellaire que sortosament tenim a casa, en mans d’un jove mestre ben decidit a seguir cultivant el gènere. (veure aquí)
Ferran Costa i el seu gos Canelo.
Ferran Costa era el següent artista que va actuar amb el seu gos Canelo, una marioneta de fil entranyable que va enamorar a grans i petits, ja que Canelo és capaç de badallar, mirar d’una banda a l’altra, fer les seves necessitats com qualsevol mortal i fins i tot cantar. Tan real és, que una nena se li acostà per donar-li una galeta… (veure aquí)
Marioneta d’Ángel Navarro.
Ángel Navarro venia a continuació amb el seu ‘Gildo, el artista narcoléptico’, un dels joves valors que tenim a Barcelona dedicat al fil, una tècnica que domina amb increïble virtuosisme. La temàtica de l’obra es centra en la mort, amb uns bons esquelets que van encantar al públic, fascinat per aquests números clàssics de la marioneta de fil. (veure aquí)
Eugenio Navarro amb Malic.
Eugenio Navarro era el següent artista, el veterà mestre titellaire de La Puntual, que va oferir el seu ‘Rutines’ de titelles de guant. Un magnífic repertori de diverses rutines o números de manipulació que té per protagonista a en Malic, l’Ibèric Aventurer que un dia va donar nom al teatret que va haver-hi temps fa al Born. (veure aquí)
Eudald Ferré en plena actuaciçó.
I a les seves espatlles, una mica més enllà de la Fonda Europa, un altre mestre havia instal·lat el seu castellet: l’Eudald Ferré, amb un espectacle titulat ‘L’antiquotidianitat’ en el que explora algunes temàtiques tradicionals del titella català de guant: el cavaller que ve a salvar a la princesa tancada en una torre amb un drac que se la vol menjar, la batalla entre la fera i el guerrer… (veure aquí)
La Micro Troupe.
La companyia de titelles i clown La Micro Troupe, de Sant Pere de Riudebitlles, a l’Alt Penedès, venia a continuació amb la seva ‘Escudella de Reis´. Tres delicioses històries de reis explicades per dos joglars a l’estil medieval, en Roc i la Mina, noms artístics d’Elena Mesa i Joan Gispert, el qual narra la història amb un text farcit de saborosos rodolins. (veure aquí)
Les Antuqchas en plena actuació.
Les Antiqchas, companyia constituïda per les dues titellaires Marieta i Laura, assídues del Taller de Marionetes de Pepe Otal, van actuar amb les seves marionetes de fil a la Plaça Josep Maluquer i Salvador, marcant la desviació de La Passada cap el carrer Travesseres. Les Antiqchas van atrapar al públic amb el seu espectacle de marioneta de fil titulat ‘Déjà vu’, on dues germanes, les Sussex Sisters, velles artistes de cabaret, arrosseguen les seves rutines i la seva decadència fins a la mateixa mort. (veure aquí)
Pallasso de Fusta, del marionetàrium.
A la Sala Sant Francesc es va instal·lar el Marionetàrium, la companyia Herta Frankel, que va presentar els seus ‘Pallassos de fusta’, un homenatge als clowns més famosos del món. Una delícia de manipulació de titelles de tija, amb els manipuladors a la vista, que els del Marionetàrium borden. I, com solen fer amb aquest espectacle, una petita exposició dels titelles més coneguts d’Herta Frankel s’exhibia al costat de l’escenari. (veure aquí)
Evaristo, de Txo Titelles.
Animant el carrer, anava passant aquest personatge tan aconseguit de Txo Titelles, l’Evaristo i Cia, un titella que va en moto arrossegant un remolc, ell tot sol, sense que enlloc es vagi qui el manipula o qui el controla. Titella robotitzat per Nartxi Azkargorta, inventor i titellaire, que va sorprendre i meravellar al públic. (veure aquí)
Exposició de Titelles del MAE al Museu de Granollers.
També el Museu de Granollers es va voler sumar a La Passada titellesca, tenint en compte a més que la seva entrada principal es troba a la mateixa Carretera, allà on es concentraven la majoria de les representacions. I ho va fer amb una exposició amb peces del MAE, el Museu de les Arts Escèniques de la Diputació de Barcelona, que dirigeix Anna Valls.
Titelles catalans de la família Anglès. Fons del MAE, Diputació de Barcelona.
Una exposició petita però molt aconseguida, ja que amb poques peces es mostrava la riquesa del fons d’aquest museu del teatre que encara no té espai d’exhibició a Barcelona, però que posseeix unes reserves impressionants, especialment en el terreny del teatre de titelles.
Marionetes de Harry V.Tozer. Fons del MAE, Diputació de Barcelona.
Amb textos molt encertats de Cesc Martínez, l’exposició introdueix el món dels titelles, focalitzant dues de les seves variants més conegudes: el guant i el fil. Dels titelles de guant, es mostren peces les unes del fons Didó, i les altres del fons Anglès, amb la tècnica dita del Titella Català aquestes últimes. Pel que fa al fil, compta amb unes quantes de les marionetes del gran mestre Harry V. Tozer, amb les seves espectaculars creus de comandament.
Titelles catalans de la família Anglès i de Didó. Fons del MAE, Diputació de Barcelona.
Important haver posat el vídeo de la ‘Gramàtica de la mà’ que Luca Ronga va fer per a l’exposició Figures del Desdoblament, ja que situa molt bé la dinàmica dels titelles de guant. Va ser una coincidència agradable que just davant del Museu, on s’exposava aquest vídeo, actués el dissabte 7 de maig, a la tarda, el mateix Luca Ronga representant en viu els números que s’exhibien dins la sala de l’exposició.
El Betlem del Tirisiti.
La Passada acabava -o començava- a la Sala Tarafa, on s’hi havia instal·lat el Betlem del Tirisiti. Està ràpid dit, però no és gens fàcil que la companyia surti de la seva seu permanent a Alcoi, lloc d’on prové aquesta peculiar i única tradició de titelles declarada Bé Immaterial d’Interés Cultural per la Generalitat Valenciana. És gràcies a la voluntat tenaç de Paco Cruz que això s’ha fet realitat, amb unes condicions d’originalitat que va meravellar a propis i estranys.
Tirisiti i Tereseta.
En efecte, la idea de convidar al Tirisiti va obligar els organitzadors a construir una rèplica de l’estructura i la tramoia que té el Betlem al seu teatre d’Alcoi, cosa que es va fer a la Sala Tarafa amb molt bon ull, ocupant el públic l’escenari i deixant per a la platea el gros castellet dels titelles. I posats a recrear el teatre, perquè no fer-ho també amb els decorats? Dit i fet. En comptes de la ciutat d’Alcoi, els espectadors van veure a l’escenari la Porxada de Granollers, amb la casa Clapés ben visible al fons així com un tros de l’Ajuntament. Pel que fa a la casa de Tirisiti, d’allà on surt i entra amb el seu cop de porta, es tractava ni més ni menys que de la Fonda Europa, i a l’esquerre de l’escenari, l’església era la Parròquia de Sant Esteve. Llocs tots ben coneguts pel públic.
Tirisiti i el senyor Josep Bové.
Però no només en els decorats estava representada Granollers, també en alguns dels seus personatges, com en Josep Bové, el Rapsoda del Vallès, el qual estava present per duplicat: sota forma de titella a l’escenari, i en carn i ossos entre els espectadors, als quals va obsequiar amb un petit poema durant l’espectacle. També sortia a l’obra una altra figura popular de la ciutat, en Francesc Payàs, que reparteix publicitat amb un carret. La seva sortida a escena fou molt celebrada pel públic.
El senyor Josep Bové, el Rapsoda del Vallès, a l’entrada de la Sala Tarafa.
Va ser una verdadera delícia veure el Tirisiti en acció, amb els seus gags i jocs de paraula, gràcies a la presència d’un membre de la companyia que des del públic interpel·lava a l’heroi de la barretina. En parlar aquest amb llengüeta, no se l’entén gaire, i per això sol tenir sempre algú afora que fa d’intermediari amb els espectadors.
Hilarant l’entrada a missa, amb l’escolà arrambant les dones, o fent-los entrar a l’església amb una coça al cul, o l’escena del sagristà que s’entén descaradament amb la dona del Tirisiti, una sublim irreverència que es manté intacta amb tota la seva frescor.
I no podia faltar el tema taurí, sempre present en totes les tradicions ibèriques de titelles, amb el bou que empaita a tothom, el torero d’Alcoi que li planta cara, i després el mateix Tirisiti convertit en torero, el bou que es fica a casa seva… El públic va acompanyar l’acció amb sentits i enyorats olés tauromàquics.
L’espectacle va entusiasmar al públic, que va poder gaudir d’aquesta singularitat patrimonial adaptada a la mateixa Granollers. Un gol que els organitzadors es van marcar per a sorpresa i gaudi de tothom.
La Plaça de la Porxada. Exposició de fotografies de Jesús Atienza ‘Capturar l’alè’.
En aquesta magnífica plaça de Granollers, que compte amb la seva porxada, emblema de la ciutat, declarada bé cultural d’interès nacional i que va ser construïda el segle XVI, s’hi van ajuntar alguns dels aspectes més espectaculars de la Passada, especialment els que intervenien al fi de festa: La Coloma, un autòmat festiu de foc, còpia de la que es va fer a la Catedral de València el 1356. La peça exposada, obra del mestre de traca Joan García Estallés i l’Associació Cultural Amics de la Pólvora de València, es va posar en marxa escopint foc per tot arreu, amb gran admiració dels presents.
Al centre de la Porxada, estava molt ben posada l’exposició de fotografies de Jesús M. Atienza titulada ‘Capturar l’alè’, la qual es va presentar l’octubre passat a l’Institut del Teatre, a Barcelona (veure aquí).
També va intervenir el Gegant Articulat de la Colla dels Blaus en la festa final.
