Continuem amb la crònica sobre alguns dels espectacles que hem pogut veure a la Fira de Titelles de Lleida, que ha tingut lloc els dies 39 i 30 d’abril i 1 de maig de 2016. En les següents línies, parlarem de La filosofia en el Tocador, de la companyia brasilera O Pigmalião Escultura que Mexe, de la carpa i instal·lació Món Titelles, presentada per Galiot Teatre de Titelles, i dels dos espectacles de fil que es van presentar a l’escenari de la Plaça de la Paeria: Jai, el mariner, de Zippit Teatre, i Penjat d’un fil, de la companyia francesa Pelele.
La filosofia en el Tocador, de O Pigmalião Escultura que Mexe.
Es va presentar al Teatre Escorxador aquesta obra de la prestigiosa companyia de Belo Horizonte, del Brasil, sens dubte un dels plats grossos de la Fira, i que pel seu contingut, estava destinada a ser rebuda amb excitació i polèmica. L’espectacle és una adaptació lliure de l’obra homònima del Marquès de Sade interpretada per sis actors-manipuladors, que descriu l’educació sexual de la jove Eugénie sota la mirada dels seus singulars tutors, Saint-Ange i Dolmancé.
I s’ha de dir que l’obra va colpir certament als espectadors, que no s’esperaven una fidelitat tan estricte als textos i a l’esperit del Marquès llibertí, ja que això és el que van fer els de Pigmalió: entremig d’una barreja de discursos filosòfics sobre la sexualitat, la religió i els costums socials, les marionetes anaven escenificant escenes explícites d’iniciació sexual, que consistien bàsicament en corrompre a la innocent i verge Eugénie.
Presidia l’escena una impactant figura de Sade, o més aviat del seu immens cap, tancat dins d’una gàbia posada al mig de l’escenari. Les marionetes quedaven així com figures de la seva imaginació manipulades per una mena de monjos oficiants o sacerdots, coberts amb llargues capes negres amb caputxa.
Impressionant el minuciós control que tenien el manipuladors de les seves marionetes de fil, les quals es movien amb una cadència estricte, marcada pel ritme de les veus que a la vegada depenien de la respiració del mateix Marquès, o almenys així m’ho va semblar. La companyia va expressar a la perfecció aquesta barreja tan característica de Sade, de racionalitat sensata i d’insensibilitat envers l’altre a qui li ha tocat el paper de víctima, de manera que les accions més impresentables són tractades i considerades com fruit del més estricte sentit comú. Clar que per arribar a segons quins extrems, hi ha d’haver una pujada de to en algunes de les seqüències i les seves afirmacions, que podríem titllar d’alta impertinència llibertina, com quan s’escenifica amb to de burla i escarni la passió de Jesús tractat com un porquet. O quan, ja cap al final, els tutors i la iniciada reben i escarneixen a la mare d’aquesta, a la qual violen i li acaben tallant els fils de la vida.
El crescendo de l’obra que s’encamina ver el seu final orgiàstic, va transformant l’espectacle en una mena de missa negra, en la que la gran figura de Sade, com un Satan tancat en una gàbia, invoca els esperits del desig sàdic a través dels seus oficiants i esclaus, els manipuladors-monjos, els quals, després d’oficiar els corresponents sacrificis davant dels fidels -els espectadors-, són recompensats amb una catarsi orgiàstica sota les faldilles del mateix Sade.
L’espectacle va aconseguir plenament els seus objectius, ja que bona part del públic, profundament desconcertat, es va sentir immers en la catarsi escenificada, amb alegra mofa uns, i amb visceral rebuig uns altres, de manera que molts no sabien ben bé a on se’ls havia volgut transportar.
Per a una quants, l’obra no era altra cosa que un reflexa de la nostra actual societat, cruel i violenta, esclava dels seus desigs, sense cap misericòrdia envers les persones que es neguen a seguir les normes establertes, com li succeeix a la mare d’Eugénie, víctima de la crueltat de filla i tutors. El fet de que s’hagi considerat sempre a Sade com una mena de revolucionari oposat a la moral repressora del seu temps, va sens dubte desconcertar a més d’un, i ens il·lustra fins a quin punt la Modernitat i la societat de consum han assumit els principis d’aquell aristòcrata visionari i tocat de l’ala. Vist d’aquesta manera, l’obra adquireix un sentit de profunda denúncia, acomplint la funció de mirall de la realitat que el teatre sempre ha tingut. La imatge final de la orgia dins la gàbia explicita perfectament el preu que l’ideal consumista de la satisfacció de tots els desigs exigeix: la pèrdua de la llibertat.
Una obra d’impacte i desconcertant, capaç de sacsejar consciències i de despertar no poques interrogacions. Els de Belo Horizonte van aconseguir plenament els seus objectius i sens dubte els seguiran conquerint al llarg de la gira que els ha de portar per diverses ciutats espanyoles.
Carpa Món Titella.
Situada al pati exterior del Teatre Escorxador, al costat del bar i de les parades diverses posades per entretenir i alimentar el públic entre funció i funció, s’ha instal·lat els dies de la Fira la Carpa Món Titella, una proposta de l’activa companyia Galiot, Teatre de Titelles, de Mollet del Vallès. I si l’hem adjectivada d’activa, és perquè realment ens trobem davant d’una companyia que no para: no només viu dels seus espectacles de titelles que fa, i organitza la Mostra Internacional de Titelles de Mollet del Vallès, sinó que també ha creat diverses instal·lacions itinerants que serveixen per explicar i a la vegada fer viure el món dels titelles als nens i al públic en general. Va ser primer la instal·lació Cal Titella, una mena de parc infantil ple d’enginys i de diferents maneres de fer titelles, que els visitants poden agafar i utilitzar dins del recinte. Cal Titella s’ha vist en nombrosos festivals del país així com en el bonic espai del mercat vell de Mollet, els dies de la Mostra de Titelles.
La proposta actual, Món Titella, va més enllà i consisteix en una petita carpa itinerant que conté una mena de museu miniatura construït amb materials reciclats, amb una estructura plena de portes i calaixos que els visitants han d’obrir i dins dels quals hi ha una bona col·lecció de diferents modalitats de titelles, de manera que donant la volta a l’interior de la carpa, es dóna una mica la volta al món de les figures animades, mostrant d’una manera succinta les diverses tècniques i tradicions existents.
Un imponent exercici de síntesi i de pedagogia és el que han fet els seus artífex, en Jordi Monserdà i la Meritxell Serrats, amb una estètica barreja de circ i de vintage, amb aquest estil propi de les instal·lacions fetes per Jordi Monserdà. Excita als nens anar descobrint allò que s’amaga darrere de cada porta, però potser encara més el fet de que puguin agafar moltes de les peces exposades i moure-les amb les seves pròpies mans. Un museu que s’inscriu en el món de les antigues barraques de fira i que busca popularitzar l’art dels titelles des del joc i la proximitat. Un gran esforç de la companyia Galiot que va agradar molt al públic que el va visitar.
La bona salut del Fil.
La marioneta de fil segueix sent un dels puntals d’aquest art que és el món dels titelles. La seva capacitat de metaforitzar conceptes i realitats essencials de la vida fa que el fil estigui sempre d’actualitat i que moltes companyies de titelles s’hi hagin especialitzat o el visitin de tant en tant. L’espectacle anteriorment comentat de la companyia del Brasil O Pigmalião Escultura que Mexe n’és un clar exemple. Com també ho són els dos espectacles de fil que es van presentar en un escenari a l’aire lliure, davant la Paeria de Lleida (Ajuntament).
Penjat d’un fil, de la companyia Pelele.
Pelele, que dirigeix la madrilenya Paz Tatay, companyia francesa instal·lada a Toulouse, va mostrar la seva última creació que, com indica el títol, és de titelles que pengen de fils. La idea de l’espectacle és un clàssic de la marioneta de fil: el circ. El planteig, però, s’escapa de la tradició i introdueix la figura del manipulador com a clown, en una constant interrelació amb els titelles. Compta per fer-ho amb un músic que toca en directe l’acordió i alguns instruments de percussió, i dues manipuladores que apareixen transvestides en diferents personatges: de ballarines i de clowns.
La caracterització dels personatges està realment mol aconseguida, amb una Paz Tatay convertida en el grotesc director del circ, amb una figura xocant i divertidíssima. Igualment Marie de Nazelle, l’altra manipuladora, que sembla tota ella haver nascut en un circ, està dotada d’una gràcia còmica i teatral de gran volada. Però encara pugen més enters quan es converteixen en les dues senyoretes ballarines que són també manipuladores. Clown i marionetes es combinen a la perfecció, i aconsegueixen que el cos d’una serveixi d’escenari a les exhibicions equilibristes de la marioneta.
Després dels seus últims espectacles dedicats al guant i a la figura de Putxinel·li, concretament de Don Cristóbal Polichinela, aquest retorn al món de les marionetes (Paz Tatay coneix bé aquesta disciplina en haver-la practicat en els seus orígens de titellaire) s’ha fet sense ignorar que les exigències del públic d’avui en dia reclamen no només domini tècnic del fil, sinó també mestria en la posada en escena i en la interpretació. I això és el que han fet les noies de Pelele, amb una Paz Tatay cada vegada més sòlida i madura en el seu ofici, dotada d’una empenta i d’una voluntat més que notables.
El públic que omplia la Plaça de las Paeria, es va deixar conquerir per les gràcies de les marionetes i dels personatges clownescos dels titellaires. Els aplaudiments es van deixar sentir una llarga estona, potents i sincers.
Jai, el mariner, de Zippit Teatre.
No vaig poder veure aquesta obra, que se m’escapà de l’agenda quan ja tenia previst assistir a la seva presentació a Lleida. Una obra de la que conec la seva gestació i que veuré al Festival de Caldes de Montbui, a finals d’aquest mes. Però sí m’agradaria insistir en aquesta idea de com el Fil avui en dia coneix uns moments dolços a Barcelona, ja que en aquesta companyia es creuen dues de les escoles actualment existents: la del mestre Jordi Bertran i la del Marionetàrium del Tibidabo, la coneguda companyia de Herta Frankel. Glòria Arrufat i Paulette San Martín, antigues alumnes de les dues escoles, s’han associat per a aquesta aventura amb Ivo García, el qual s’incorpora en l’equip d’intèrprets i manipuladors, tot comptant amb la direcció de Dora Cantero, una titellaire de Múrcia que resideix des de fa anys a Barcelona i que s’ha convertit en una de les més interessants autores i directores del moment titellaire del país (creadora i directora de la companyia Mimaia Teatre). Igualment ha intervingut en aquest muntatge la música, cantant i actriu, membre també de Mimaia Teatre, Mina Trapp, una potent artista d’ampli espectre assentada a Mataró. Un equip, com es pot veure, de luxe. El treball realitzat per aixecar Jai, el Mariner, és realment excepcional, per la recerca realitzada i pel rigor que hi han posat, com es pot veure en el reportatge que s’adjunta sota aquestes línies. En parlarem aviat.
