Va tenir lloc el divendres 29 d’abril l’inici de la Fira de Titelles de Lleida, amb uns plens en tots els espectacles programats i un ambient d’efervescència artística i professional a causa de la gran assistència de titellaires i programadors arribats de tot arreu. Comentarem en aquest article els següents espectacles: Screen Man, de Tian Gombau; Els rumors i silencis d’Onírica Mecánica; I, Sisyphus de la companyia búlgara Puppet’s Lab; i Els Tres Porquets del Théâtre Magnétique.
Screen Man, de Tian Gombau.
Hi havia expectació per veure el nou espectacle de Tian Gombau, de la companyia El Teatre de l’Home Dibuixat, titulat Screen Man, que es va presenta a la Sala Giuletta Agustí del Centre de Titelles de Lleida. Després de l’èxit obtingut per Pedres, el muntatge que li ha permès girar pel món durant un bon grapat d’anys, l’artista de Castelló s’havia posat el repte de continuar amb un espectacle dirigit a nens però també a tots els públics, i que d’alguna manera fos una mena de contrapunt de l’anterior Pedres, tot sent-ne una continuació.
El resultat és Screen Man, que com indica el mateix títol, es basa en la relació entre un home -l’actor manipulador- i una pantalla. Tornem a veure el minimalisme i la precisió de gestos tan característics del treball d’en Tian Gombau, que en aquesta ocasió s’aplica a la filigrana tècnica de jugar amb les imatges que apareixen animades a la pantalla i que l’actor converteix en objectes reals, en un constant vaivé entre les dues dimensions: la del cine i la de la realitat.
Malgrat que el registre de l’espectacle es centri en un llenguatge de refinada tecnologia, en realitat l’obra treballa amb els mateixos mecanismes del seu anterior espectacle, Pedres, destinats a provocar la imaginació dels espectadors i a forçar-los a veure com la realitat del món és la que ens inventem amb la imaginació, i que alhora sustentem amb la voluntat i l’encarrilament de les emocions. Una imaginació que ha de lluitar per ser lliure, si no volem que el món acabi imposant els camins i les solucions que convenen a uns quants però no a cadascuna de les persones en particular.
És aquesta invitació a la rebel·lió imaginària allò que dóna ales al muntatge i converteix la virtuositat tècnica de les imatges en un cant a la llibertat. Tot surt en definitiva de la imaginació i del món interior del personatge principal, l’actor que juga amb les imatges o l’Home Screen. Què és aquesta pantalla sinó el seu món interior, el pla on desig i realitat es troben i resolen els seus conflictes? En aquest mirall de projecció que és la pantalla, es mostra el camí perquè tant la intel·ligència com la voluntat actuïn agafant les rendes de l’esdevenir.
Un treball, el de L’Home Dibuixat, d’un gran refinament visual i poètic que s’expressa amb el llenguatge directe i senzill que entenen els nens i els adults encara no massa espatllats pel progrés i els seus miratges. Una obra que sens dubte permetrà a l’actor castellonenc tornar a girar pel món convidant al públic a anar sempre una mica més enllà en la seva llibertat imaginària.
Els rumors i silencis d’Onírica Mecánica.
Vet aquí una estrena que ha tingut la sort de comptar amb la coproducció de la mateixa Fira de Titelles de Lleida i era esperada amb molta curiositat per tots els que coneixem els treballs anteriors d’aquesta companyia de Madrid. A Jesús Nieto, alma mater del grup, li encanta explorar espais nous i sorprendre el públic amb imatges i creacions de poesia objectual i mecànica. En altres muntatges seus (veure aquí) http://www.titeresante.es/tag/onirica-mecanica/ ha col·laborat amb Raúl Martínez, de Ferroluar, un reconegut inventor d’enginys mecànics. En aquesta ocasió, tot i que també hi ha intervingut l’inventor d’Igualada en alguns dels mecanismes emprats, ha comptat amb la col·laboració especial del músic i tècnic sonor Pedro Guirao, per una simple raó: l’objectiu del muntatge ha estat treballar amb el so i els silencis, motiu pel qual l’ha titulat ‘El Rumor del Ruido’.
El lloc de la representació no podria ser més suggerent: les ruïnes romàniques de l’absis del segle XII de l’antiga església de San Joan que es troba sota la plaça de Sant Joan, al centre històric de Lleida, un lloc del tot màgic i singular. Abans d’entrar en l’espai de la representació, ens rep en Jesús Nieto per situar-nos. Ens diu que anem a veure una mena de museu o recull de sons, silencis i rumors, els quals tenen una íntima relació amb el món dels records, del ‘moments’ i de les troballes que un va recollint al llarg de la vida. Es tracta en certa manera d’una invitació a entrar al seu món interior, un món que endevinem és també el de tots nosaltres. Una col·lecció de sorolls, silencis i rumors oberts a ser interpretats, vistos i escoltats segons a cadascú li vingui de gust. Ens diu que en aquest espai, es mira amb l’oïda i s’escolta amb la mirada.
Aquest preàmbul ens situa ja en una atmosfera de misteri, d’experiència ‘onírica’ -fent gala al nom de la companyia- i, en tot cas, d’experiència poètica i personal. Indispensable, certament, per entrar en un món de percepció subtil, d’escolta minuciosa i de sons singulars. Cal silenci i concentració.
Un cop situats en les grades que hi ha dins, comença el ritual físico-sonor. Impossible descriure el concert-espectacle que dura el temps de la representació. Sons, moviments, ràfegues de vent, sorra, aigua, pilotes mecanitzades, fulls de paper… Tot succeeix en directe, amb l’ajuda d’uns micròfons que amplifiquen les accions o els fregaments dels objectes, i només molt de tant en tant intervé una lleugera banda sonora, a la manera d’una pinzellada acústica, per crear un efecte o un fons determinat.
No hi ha cap argument ni narrativa, sinó una simple successió de gestos, moviments, petites accions, de posta en marxa de mecanismes, llums, ventiladors. La il·lació dels fets que percebem constitueix el fil argumental de l’obra, que primer serveix per marcar l’espai i a poc a poc es va concentrant en el centre i el fons de l’escena. Tots són pinzellades de suggeriments, acústics i visuals, que es concentren de sobte en un cos de caixes blanques que contenen uns únics elements, unes boles també blanques agafades per unes tiges en moviment, de manera que es genera una dinàmica sonora dins les caixes, amb ritmes i sonoritats diverses. Són com matrius de temps que, a partir d’un moment determinat, s’omplen de continguts denotatius, i es converteixen en cel·les de la memòria. Potser aquest és el moment més alt i suggerent de l’espectacle, quan tot agafa una coherència interna i veiem perfectament representat a l’escenari el misteri del temps, que juga amb els seus ciclismes, amb la memòria i amb les diferents pulsacions temporals.
L’obra acaba amb un joc de visualitats sonores de pantalles lluminoses de plaquetes i mòbils, que ens situa en el caos acústic del nostre dia a dia, que Pedro Guirao aconsegueix canalitzar en una línia melòdica de tres temps, tan pròpia dels models sintètics de la contemporaneïtat, lluny certament de la riquesa multisonora de la memòria quan aquesta es mou en llibertat dins l’espai de la consciència.
Un molt bon treball de Jesús Nieto i el seu equip, sobre el temps i els seus sorolls, que just acaba de començar a rodar pels circuits dels temps teatrals, els quals sens dubte li seran propicis.
I, Sisyphus de la companyia búlgara Puppet’s Lab.
Dues són les pistes explícites que ens diu el títol: el pronom en primera persona Jo i el mite de Sísif. Un Sísif condemnat a descobrir que la roca que empeny muntanya amunt una i altra vegada, és en realitat la seva identitat, la qual és una caixa que amaga al seu interior una constant divisió i multiplicació de si mateix.
En efecte, aquest brillant espectacle situa com elements principals una única persona i una capsa quadrada. No és la roca del mite clàssic de Sísif, quan la identitat era bàsicament única, rodona i bon reflexe dels déus que la inspiraven, sinó quadrada, que indica ja una ment amb autoconsciència, amb tots els seus reflexos interiors: un joc de miralls que multipliquen les imatges en l’infinit.
Stoyan Doichev és l’extraordinari actor que encarna a Sísif, proveït d’una impactant presència i d’una capacitat física realment excepcional, indispensable per altra part per representar ell sol durant l’hora de representació al personatge, un Sísif obligat a lluitar una i altra vegada amb la seva ‘pedra’, quadrada com hem dit, i que constantment se li desdobla en una multitud de cares i altres jos que competeixen amb ell i tensen el seu espai interior.
És un Sísif marionetístic, ja que si haguéssim d’imaginar un Sísif del gremi, certament seria la figura d’algun a qui els dobles li surten d’on menys s’ho espera, condemnat a conviure amb aquests altres egos que li mengen temps i protagonisme.
I això és el que li passa al Sísif del Puppet’s Lab, obligat a enfrontar-se una i altra vegada amb si mateix. Llàstima no haver entès el text, sens dubte poètic, que una veu anava recitant al llarg de l’espectacle. Potser haguéssim descobert una altra capa d’aquest desplegament de la identitat múltiple.
L’espectacle va agradar moltíssim, malgrat els raigs de fum que sortien sense parar, una tortura per al Sísif búlgar i per als espectadors de les primeres fileres. Una obra enlluernant i d’una potència insòlita, que només es pot donar allà on existeix una tradició suficientment poderosa de teatre de figures.
Els Tres Porquets del Théâtre Magnétique.
Tot i que el vaig veure de costat, al Cafè Teatre de l’Escorxador, aquesta obra de Bernard Boudru va ser el millor refresc que es podia trobar després de la intensitat desdoblatòria del Sísif búlgar. Espectacle altament desinhibit, l’obra juga a transgredir els codis del teatre d’objectes amb una interpretació brillant de tipus clownesc. L’actor, que s’estrenava en la seva versió en castellà, va conquerir el difícil públic nocturn de la Fira, que arriba cansat de veure tants espectacles i que desitja sobretot relaxar-se amb una cervesa a la mà i un bon espectacle, que vol fresc i de fàcil entrada.
Els aplaudiments van ser sincers i llargs, tancant aquesta primera jornada, intensa i brillant, de la Fira.
