Si els museus es poden considerar com miralls que reflecteixen distintes realitats i dimensions visibles o amagades de la ciutat que els acull, no hi ha dubte que un dels que més compleix aquesta funció és el que es centre en la mirada etnològica o antropològica. Barcelona sempre havia tingut un petit però molt interessant Museu d’Etnologia, situat a Montjuic, del que recordo quan era petit els caps reduïts del Jíbars de l’Amazònia, fletxes i llances enverinades, màscares africanes de les que fan por, a més de moltes altres curiositats que feien referència als orígens de la nostra espècie i a determinades cultures primitives.
Crani d’enemic, Nova Guinea. Museu de les Cultures del Món.
Aquest museu va tancar per procedir a una reorganització, procés que s’allargà durant tres anys. Finalment, l’octubre de 2015 va obrir les seves portes el nou Museu Etnològic, un complex i atractiu edifici inaugurat de fet el 1973, obra dels arquitectes municipals Antoni Lozoya, Bonaventura Bassegoda Nonell, Joan Puigdengolas i Jesús López, en estreta col·laboració amb el llavors director, August Panyella. Es tracta del primer edifici del segle XX que es va dissenyar expressament per allotjar un museu a Barcelona, i està ubicat en un extrem dels Jardins Laribal, al parc de Motjuïc.
El Museu Etnològic de Baarcelona.
El Museu d’Etnologia de Barcelona parteix de la forma hexagonal, una de les formes bàsiques de la natura, ben coneguda per les abelles -com va dir el matemàtic grec d’Alexandria Pappus, ‘en virtut d’una certa intuició geomètrica, les abelles saben que l’hexàgon és més gran que el quadrat i que el triangle, i que podrà contenir més mel amb la mateixa despesa de material’. Una decisió molt assenyada per part dels creadors del museu, si tenim en compte les seves impressionants reserves -unes 70.000 peces, de les quals 40.000 fan referència a l’àmbit local i peninsular-, un volum espectacular d’objectes de tota mena, procedents de tots els racons del món, i que necessita realment espais grans d’exhibició.
Titella d’ombres del Wayang Kulit, Java. Museu de les Cultures del Món.
El nou museu està dividit, de fet, en dos, ja que a més de l’edifici de Montjuic, compte des de fa cosa d’un any amb el nou i flamant Museu de les Cultures del Món, el projecte museístic estrella de l’època de l’anterior alcalde, Xavier Trias, i que ha costat un bon dineral. Un museu que va néixer amb polèmica -com va dir l’antropòleg Llorenç Prats a El Periódico el 2 de desembre de 2014, «El Museu de les Cultures no será etnológico ni antropológico, sino artístico. Priorizará el valor estético de piezas. Es de un etnocentrismo total, una operación de colonialismo simbólico, una mirada occidental que no evaluará la importancia real de cada objeto»- i que reuneix les peces més vistoses de la col·lecció Folch del Museu Etnològic.
L’actual director, l’antropòleg Josep Fornés, ha optat per una concepció oberta i dinàmica de museu, sense col·lecció permanent exposada (llevat de les vitrines que ofereixen un tast de les reserves), sinó amb exposicions temàtiques temporals que vagin mostrant d’una banda la riquesa del fons i de l’altra les distintes mirades que la ciència antropològica proposa avui en dia.
El Mur: un collage d’objectes.
Potser un dels punts més interessants del Museu, especialment per als titellaires i per els aficionats al món dels objectes, sigui la zona que s’ha anomenat El Mur, un gran fris d’objectes que ocupa tot un lateral de la sala gran del museu i que en realitat constitueix un verdader collage que integra peces de diferents orígens geogràfics, històrics i temàtics, ben identificables pel visitant. El conjunt mostra la varietat d’àmbits que es poden considerar d’interès etnològic i la pluralitat constitutiva de la nostra societat. Com es diu en la presentació del Mur, ‘Els diferents materials conviden a reflexionar sobre aspectes concrets, ja siguin relacionats amb la seva dimensió simbòlica, el seu ús pràctic i quotidià o els diferents àmbits de la vida humana que ens suggereixen’.
Peces del Mur.
Un collage que a vegades ens pot recordar una parada dels Encants, o una vitrina d’un antiquari de la ciutat, o un d’aquests museus d’objectes absurds i bigarrats que a vegades tenen alguns pobles i ciutats petites, i que solen ser sempre molt interessants.
Però potser el més important és que amb aquesta tria d’objectes de diferents èpoques, estils i usos, ens marca la línia que vol emprendre la nova direcció del Museu: centrar-nos en allò que diuen els objectes dins i fora del seu context, des d’una visió àmplia i en comparació amb altres èpoques i cultures diferents.
Peces del Mur.
El Mur ens parla també de la riquesa del fons del Museu, ja que per il·lustrar qualsevol àmbit de la vida social o cultural de la nostra espècie, es disposa d’un munt privilegiat d’objectes i de peces a triar. Això ens permet imaginar com al llarg del temps el Museu pot anar oferint un rica varietat de murs diversos, segons sigui l’artista o l’antropòleg encarregat d’escollir els criteris i les peces.
La mirada antropològica a la vida quotidiana.
Les exposicions que es mostren tenen un curiós efecte, sorprenent per al neòfit, com és l’aplicació de la distància antropològica als objectes i als mateixos actes de la vida quotidiana. Festes, joguines, hores d’esbarjo, jocs de taula, estris de cuina, mobles, la pesca, la cacera, tot és susceptible de ser distanciat i analitzat des de l’òptica de l’etnologia, és a dir, observar-nos com qui observa altres cultures. Crec que aquest és el gran què d’aquest museu i allò que li dóna sentit i una verdadera utilitat pública: posar la lupa de la mirada científica, freda i analítica, però alhora des de la poesia i l’estètica, en la seva estudiada presentació, al gest anodí de cada dia, als costums dels grups socials, a les inèrcies de les poblacions a les quals pertanyem.
Peça del Mur.
Què més podem desitjar, de cara a situar-nos com elements contemporanis de l’espècie humana, que autoobservar-nos des de la distància de la mirada crítica, capaç de comparar-nos amb les cultures que ens envolten i que conviuen íntimament les unes amb les altres, o que es barallen com si fóssim espècimens de signes diferents?
Recórrer als objectes per explicar-nos els secrets de les cultures, de la quotidianitat de les nostres vides, és un recurs d’interrogació antropològica del que aquí, a Barcelona, en tenim uns bons precedents. Sense anar més lluny, el Museu Marés (veure aquí) n’és un exemple magnífic, d’una vastitud abismal. Les dimensions del Marés van donar ales al projecte de l’escriptor turc i Premi Nobel Orhan Pamuk del seu Museu de la Innocència, a Istanbul (veure aquí), un lloc absolutament màgic i essencial pels que estimen ‘la parla dels objectes’.
Peces del Mur.
Cal situar en aquest mateix context el projecte ‘El Solar del Estraperlo’, ideat per Xavier Bobés, Shaday Larios i Jomi Oligor, que proposa una interrogació poètica i antropològica, a més de teatral, de la vida dels habitants d’un barri a través d’objectes i de la memòria que aquests són capaços de despertar, als autòctons i als forans. Precisament la presentació d’aquest projecte el passat mes d’octubre de 2015, a l’Arts Santa Mònica, on l’equip dels tres artistes hi va raure durant un període de Residència, va comptar amb la intervenció de Josep Fornés, director del Museu Etnològic, casant amb la seva presència aquest interès compartit de la mirada poètica, teatral i antropològica que és tota interrogació dels objectes (veure aquí).
Peces en una vitrina de les reserves del Museu.
Una visita doble, la del Museu d’Etnologia, amb les seves dues seus, que recomanem als interessats en les dualitats objectuals i figuratives que parlen de tot allò que ens fa humans.
Màscara africana del Congo. Museu de les Cultures del Món.
