És una evidència diàfana que cada ciutat, avui a Catalunya, compte amb unes realitats icòniques de caràcter festiu ben particulars i originals. En realitat, ens trobem davant d’una de les característiques més remarcables dels últims decennis, aquesta tendència irrefrenable que tenen ciutats, pobles o barris a afirmar la seva personalitat, a través d’una impostació festiva que s’expressa amb imatges, festes i esdeveniments diversos. És per això que viatjar avui de ciutat en cuitat per Catalunya sigui font de moltes sorpreses i meravelles, davant l’astorament que produeixen les ocurrències dels seus habitants, actuals o del passat, a vegades molt correctes i mesurades, d’altres, completament esbojarrades.
Pessebre Monumental de la Casa Trinxeria.
Una ciutat que destaca per l’èmfasi posat en la seva figuració festiva i no tan sols festiva, és Olot. Quatre són, crec, els puntals que sostenen aquesta inclinança creadora i projectiva, d’una necessitat de desdoblar-se els seus habitants a través de l’art i de moltes diferents formes de crear imatges: 1- el dibuix a través de la seva incipient Escola Pública de Dibuix, oberta el 1783 i que tingué per primer director Joan Carles Panyó (1755-1840), una escola la influència de la qual encara es deixa sentir entre les famílies olotines; 2- la creació de l’empresa El Arte Cristiano el 1880 a càrrec de Joaquim Vayreda, Josep Berga i Valentí Carrera, una iniciativa de llarga existència (encara dura) i que durant el segle XX va tenir múltiples imitadors, amb la creació, en el seu moment àlgid, de cinquanta tallers d’escultura religiosa oberts a Olot; 3- l’existència, fruit d’aquest substrat artístic i industrial, d’un nombre important d’artistes, pintors i escultors principalment, que han donat peu a parlar de diverses escoles olotines de pintura; i 4- el fervor popular envers les figures de la seva faràndula festiva, que compte amb dos gegants, cabeçuts, i una tropa de cavallets.
Els gegants nous i antics d’Olot. Museu dels Sants.
A aquests quatre puntals encara hi hauríem d’afegir el conreu que s’ha fet a Olot del pessebrisme, conseqüència clara dels coneixements que ha tingut sempre la població de les tècniques diverses de pintura i modelatge, i que compte a més amb un fet clau: la vinguda a Olot de l’escultor i gran pessebrista Ramon Amadeu (1745-1821), on hi va residir del 1809 al 1814. Les seves aportacions a la ciutat en peces d’escultura i figures de pessebre estan perfectament documentades, sent potser el gran pessebre que s’ha conservat a la Casa Trinxeria, que conté peces de l’il·lustre imatger, el testimoni més clar d’aquesta influència decisiva. Una afició, la del pessebrisme, que, gràcies als nombrosos tallers de fabricació d’imatges, ha tingut una força especial, no sols pel consum intern, sinó també per a la seva exportació.
Figura de Ramon Amadeu, Museu de la Garrotxa, Olot.
Però per entendre tota aquesta complexitat d’imatgeria, pintura i artesania popular, no hi ha res millor que visitar el Museu dels Sants, un dels llocs més curiosos i sorprenents dels que darrerament he visitat, que obren al neòfit com jo tot un món d’una riquesa històrica, artística, industrial i patrimonial sense parió.
El Museu dels Sants.
Situat al mateix edifici on des de fa quasi bé un segle ha residit El Arte Cristiano, compta amb una planta baixa ben distribuïda entre la recepció, la botiga, una sala d’audiovisuals i dues més d’exposició permanent amb els models de la imatgeria produïda per la casa, uns baixos en els que s’explica el procés de construcció d’una figura, i un primer pis noble, on hi havien residit els Vayreda, ara convertit en sala d’exposició permanent de figures diverses, com els gegants originals d’Olot, un drac, quatre magnífics cabeçuts, i altres figures singulars fetes per l’empresa. També hi ha una secció dedicada al pessebre, amb algunes figures de Ramon Amadeu més algunes joies de factura napolitana. El segon pis conté les oficines i un espai per a exposicions temporals.
Museu dels Sants.
Impressiona enormement entrar a la primera sala del Museu que en realitat és un magatzem de models de El Arte Cristiano, arrenglerats com un exèrcit de figures a punt de multiplicar-se en la seva conquesta espiritual del món. Si tenim en compte que moltes d’aquestes figures han servit de model per a milers d’imatges que rauen instal·lades en esglésies, capelles i cases particulars de mig món, serem conscients de la gran força potencial que encarnen, com si fóssim davant d’una de les més potents matrius religioses del món cristià, les que han permès el culte i la devoció de milions de persones, en un sentit literal de la paraula. Aquí, però, les veiem amb la seva tramoia al descobert, encara sense els acabats de la pintura, amb els números de sèrie que els correspon, i amb els braços o les mans o certes parts del cos penjats del coll en necessitar un procés separat de replicació. Cossos que semblen apagats i bruts, a punt per a ser manipulats al taller, però que romanen plens de vida, gràcies en part al brill dels seus ulls de vidre.
Models del Museu dels Sants.
Aquest magatzem és una entrada brutal al museu, a la realitat d’aquesta indústria dels sants que va ocupar a empreses com la dels Vayreda i Berga, amb el nom de El Arte Cristiano, però també a les altres quaranta-nou que van existir en els moments gloriosos d’aquesta indústria. A on anaven aquestes imatges? Abans de la Guerra Civil, el mercat era bàsicament espanyol, potser un 60 o 70% de la producció -multitud de passos de Setmana Santa de tot el país s’han fet a Olot-, mentre la resta anava cap el mercat europeu i sobretot sud-americà.
La sala dels models del Museu dels Sants.
Important era disposar del reconeixement de l’Església, que havia de certificar la qualitat de les figures per poder ser beneïdes, rebre culte en una capella i poder entrar així en el negoci espiritual de les indulgències. Un dels problemes principals de les figures fetes en guix, per exemple, és que, en trencar-se molt sovint, perdien la seva capacitat transmissora de gràcies i indulgències. Sense garanties de qualitat i duració, l’Esglesía no les certificava com indulgenciables, i el negoci no rutllava. Això explica d’una banda el perfeccionament aconseguit en els materials de construcció -la famosa ‘pasta fusta’- i els esforços diplomàtics realitzats per l’empresa envers la Jerarquia eclesiàstica fins arribar al mateix Vaticà. Uns èxits, els aconseguits per El Arte Cristiano, que els van obrir els mercats mundials amb una producció espectacular.
Models del Museu dels Sants.
Per cert, les dades aquí exposades s’han extret de dos llibres indispensables que es venen a la botiga del Museu i que expliquen molt bé la història del fenomen dels sants: ‘Els Sants d’Olot. Història de la imatgeria religiosa d’Olot’, d’Alexandre Cuéllar i Bassols (Edicions el Bassegoda, S.A., 1985), i ‘El Arte Cristiano: passat i present d’una indústria artesanal’, de Pilar Ferrés (Editada per El Arte Cristiano; Vayreda, Bassols i Casabó S.L., 2006).
Interessant per als titellaires aquest afer de la ‘pasta fusta‘, el material que es segueix utilitzant (avui en dia, lògicament, el combinen amb molts altres materials sintètics que l’empresa ha introduït per a la confecció d’algunes de les seves figures, adaptant-se així als gustos i a les demandes del públic global d’ara), i que de fet no va ser una incorporació immediata. Mentre als inicis (El Arte Cristiano es va fundar el 1880) es treballava amb escaiola reforçada, amb un material que en deien ‘pasta forta’ o ‘cartró pedra’, la revolucionària ‘pasta fusta’ va ser un invent d’un particular, el senyor Ramon Puigmitjà i Badosa, nascut a Santa Pau el 1849. Pintor, escultor i restaurador, amb un passat a Barcelona on treballà en diversos tallers, va ser ell qui oferí al senyor Berga l’invent d’una pasta nova que podria substituir la que utilitzaven fins llavors. Això succeí el 1885-86, es van fer les proves i els resultats foren satisfactoris. A partir d’aquell moment, s’introdueix aquesta nova pasta que endureix els acabats i garanteix una duració a les figures prou satisfactòria per a les primmirades exigències de l’Església.
Una part del taller de El Arte Cristiano vist des del Museu dels Sants.
Qui vulgui saber el secret d’aquesta ‘pasta fusta’, haurà d’anar a Olot i buscar feina a El Arte Cristiano, tot i que el contracte tindrà clàusules de secret professional, per descomptat. En realitat, el secret d’aquesta pasta tan revolucionària s’expandí ràpid per Olot, cosa que explica la proliferació de tallers oberts fins a cinquanta en el seu màxim apogeu. I també es diu que a altres llocs claus de França (com a les factories que produïen les figures i figuretes que es venien al barri de Saint Sulpice, a París) de sobte les figures van rebre totes un nou bany d’enduriment, com si alguna mà invisible les hagués acariciat dotant-les de més consistència religiosa.
El Arte Cristiano a principis del segle XX.
Com és ben lògic, la Guerra Civil trenca de cop i volta la marxa d’aquesta indústria. Els propietaris fugen i els treballadors mantenen els tallers oberts que de sobte s’han quedat sense clients. Els tres anys de guerra són com tres anys de penitència per als sants d’Olot: les esglésies del país, i molt especialment les catalanes, cremen i desapareixen milers i milers d’imatges. Tres anys d’atur que són com de guaret, en deixar que el mercat de la imatgeria religiosa local s’esfondri del tot perquè torni a créixer després amb noves forces.
Bust anatòmic. Museu dels Sants.
En realitat, però, la producció no es para del tot. Es segueix exportant imatgeria religiosa a Amèrica (Cuba es converteix en un gran client), i, pel mercat nacional, es creen noves figures laiques, d’ús protocol·lari (retrats de polítics, d’homes de ciència) i d’ús pedagògic per a les escoles i les universitats (bustos anatòmics, interiors del cos…).
Cos anatòmic, Museu dels Sants.
Acabada la Guerra Civil, la producció es dispara de nou. Els cinquanta tallers treuen fum a tot drap de tanta activitat. S’han de repoblar les esglésies, escurades d’imatges. El mercat interior és el principal, però també es segueix cultivant l’americà, aprofitant que la producció europea (francesa i italiana) està parades a causa de la Segona Guerra Mundial. Anys bons que ajuden a Olot a sortir de la crisi de la postguerra. Però l’alegria no dura.
Dues punyalades mortals acabaran amb els Sants d’Olot. La primera és el Concili Vaticà II convocat el 1959 per Joan XXIII i que dura fins el 1965. La posada al dia de l’Església treu importància a les figures, tot i que les manté, i les noves reglamentacions intenten eliminar el culte a les imatges. La demanda cau de cop. L’altre puntada és el triomf el 1959 de la Revolcuió Cubana que fa caure el mercat cubà. Interessant aquesta forta relació que mantenien els agents industrials d’Olot amb Cuba, cosa que explica per altra part la importància que aquest país ha tingut sempre a Catalunya.
Ecce Homo, model de Josep Berga i Boada. Museu dels Sants.
L’actualitat dels Sants d’Olot ja no té res a veure amb la dels seus temps gloriosos, però tot i així manté la seva presència gràcies a l’empresa El Arte Cristiano, que ha sabut adaptar-se al món global i que ven sobretot per Internet peces a tot el món. Un mercat que de sobte s’ha obert i multiplicat i que ofereix unes perspectives prometedores de futur, amb una producció d’un alt valor afegit. Per altra banda, la creació del Museu dels Sants, de propietat municipal, és l’altre pota que sosté aquest edifici històric d’una indústria absolutament singular d’un valor artesanal d’excepció.
Cristos de diferents mides. Museu dels Sants.
Una simbiosis, la del Museu i la de l’empresa en actiu, molt ben explicitada als baixos de l’edifici que es visita: a través d’uns grans vidres que separen el museu de la feina del taller de El Arte Cristiano, es poden veure els operaris en actiu, omplint motllos o pintant figures ja acabades, sense que el públic els pugui molestar.
La Faràndula Festiva
Si continuem la nostra visita al Museu dels Sants, cal aturar-nos davant dels gegants originals d’Olot, els antics i els moderns, exposats al primer pis. Els antics estan atribuïts a Ramon Amadeu i se suposa que van començar a ballar a finals del XVIII o principis del XIX. Van estar actius fins el 1888. És increïble que s’hagin conservat tan bé -lògic, per altra part, situats com estan en un taller d’escultura. Destaca el bigoti de cabell natural del gegant així com l’aire popular i realista de les dues cares, especialment el de la geganta. S’indica a la cartel·la del museu que suposadament van ser construïts a imatge i semblança d’uns personatges reals, veïns d’Olot: ell era un tal Chanfaina i ella una tal Rosau, de la Plaça Major.
Els gegants vells d’Olot, atribuïts a Ramon Amadeu, Museu dels Sants.
Els gegants nous van ser obra dels escultors olotins Miquel Blay i Celestí Devesa, fets el 1889. Com m’explica Eduard Bech, Tècnic responsable del Museu dels Sants, que amablement m’oferí una mica del seu temps, deuria ser un encàrrec ben enverinat, ja que no hi ha res de més difícil que substituir unes figures que amb els anys han esdevingut populars i pertanyen ja a la memòria col·lectiva dels ciutadans. Impossible que agradin a tothom!
Els gegants nous d’Olot, obra de Miquel Blay i Celestí Devesa. Museu dels Sants.
Es veu que en un principi van rebre moltes crítiques, però com és lògic que passi, el temps acabà imposant les seves lleis i avui són aquests ‘nous’ els que segueixen sortint els dies de festa (una còpia dels originals, és clar) tot ballant pels carrers d’Olot. Van substituir el bigoti de pèl per un bigoti fix de pasta-fusta o pasta de sants, cosa que deuria agradar molt poc als puristes dels antics, i el barret també va ser diferent, tot i que incorporava subtilment el drac que duia el primer.
A la geganta la van fer més estilitzada, d’acord amb els canons modernistes de l’època, una pubilla menys pagesa i més cosmopolita, com corresponia a una ciutat que mirava molt més enllà de les seves muntanyes. Una ciutat que acabaria col·locant sants (i ara fuets i tantes altres coses) a tot el món.
La Xurruca i el Cucut. Museu dels Sants.
Preciosos són els dos nans o cabeçuts que vigilen una de les portes del primer pis: una versió absolutament putxinel·lesca del Cucut i una cabeçuda dita Xurruca.
Drac del carme. Museu dels Sants.
El Drac del Carme, de 1928, és també una peça deliciosa.
Per acabar aquesta visita al Museu dels Sants, mostrem dues imatges de figures de pessebre d’origen napolità i de factura exquisida.
La Faràndula: una afició molt arrelada.
Atenció amb la Faràndula Festiva d’Olot. Es caracteritza sobretot per l’entusiasme que la població posa en voler servir i moure les seves figures, especialment durant les Festes de la Mare de Déu del Tura, el setembre, que és com s’anomena aquí la Festa Major. Tal com m’explica l’Eduard Bech, per esdevenir un dels portadors de qualsevol de les seves figures, totes elles de propietat municipal, hi ha una llista d’espera, a hores d’ara, de 727 persones apuntades! És normal, per exemple, que quan neix un olotí o olotina, els seus pares l’inscriguin des del primer dia de vida a la llista de voluntaris, per començar a fer cua i esperar que quan compleixin 16 anys, edat mínima per ser un portador dansaire, tinguin alguna opció.
El Cap de Lligamosques. AIO. Col·lecció Josep M. Dou, núm. 278. Any 1.927. Extret de Gegants.olot.org
Tot aquest protocol s’estableix i s’aprova sempre per ple municipal, i no hi ha amiguismes que valguin a l’hora de triar els escollits: són els que indica la llista. Una altra particularitat: els gegants d’Olot només poden ballar, almenys a la seva ciutat, amb la música de la Cobla La Principal d’Olot, fundada el 1898. Res de gralles i tambors mal tocats: la noblesa de la cobla principal de la ciutat!
Durant tot l’any, hi ha programes d’entrenament per als portadors, i és molt freqüent veure els nens jugar al pati de l’escola a fer ballar gegants o cabeçuts (amb la mà a la boca, lloc per on se sol agafar el capgròs, una particularitat dels nans olotins). I quan arriba setembre i s’inicien les Festes del Tura, la gent gran s’emociona i plora en sentir la dansa dels gegants i dels cabeçuts, mentre els més joves aprenen, entre salts, riures i balls, els rituals festius que s’arrosseguen a través dels anys.
Destaquem el capgròs o cabeçut major d’Olot, encarregat d’obrir pas a tot el seguici festiu: el Cap de Lligamosques, conegut per ser el primer nan documentat de Catalunya (citat el 1760). Una d’aquestes figures amb berruga de forta personalitat, amb cara de mal geni, malcarat i mal afaitat, que exerceix de mestre de cerimònies i que té per funció posar ordre entre el públic amb l’ajuda d’un bastó, amb el que toca més d’algun el crostó. Curiós que aquest personatge no sigui de propietat municipal, com els demés de la Faràndula, sinó privada, pertanyent a la família Bolòs. L’actual figura està atribuïda, com els primers gegants, al cèlebre Ramon Amadeu.
La Plaça de Braus.
Voldríem acabar aquest article sobre Olot amb una curiositat més: la seva plaça de braus, la qual és la primera construïda a Catalunya (1858) i la segona de tota Espanya. Amb una particularitat especial: està situada al peu d’un volcà i està feta de pedra volcànica.
La Plaça de Braus d’Olot.
Contra el que la gent d’avui en dia es podria imaginar, la seva construcció va néixer per iniciativa d’una persona molt avançada en la seva època, el senyor Esteve Paluzie y Cantalozella (Olot 1806 – Barcelona 1873), un interessant personatge, paleògraf, pedagog i antiquari lliberal (segons la Viquipèdia), que va crear multitud d’escoles de pedagogia avançada a tot Catalunya i que a Olot va recuperar la seva Festa Major a mitjans del segle XIX. Forta deuria ser la seva afició taurina, donada l’empenta que va tenir per fer possible la construcció de la primera plaça a Catalunya.
Potser es pugui explicar aquesta decisió de promoure una plaça de braus a Olot per una raó molt senzilla que té a veure amb la manera en què sempre es van celebrar les Festes de la Mare de Déu del Tura. Com diu Josep Murlà Giralt, en la pàgina web oficial de les Festes del Tura, ‘Les primeres notícies fidedignes sobre els actes populars de la festa són de l’any 1636, en què ja s’esmenten el cant de “seguidilles”, el ball de plaça i el correbou’. (veure aquí)
Si tenim en compte que Tura en català antic significa bou, i que el miracle de l’aparició de la verge fou la insistència d’un bou en rascar la terra fins que un pagès li va fer cas, extraient una Mare de Déu allí enterrada, s’entendrà aquesta afició pels bous que han tingut sempre els olotins. De fet, els correbous a Olot s’han seguit fent fins avui.
Mare de Déu del Tura, en el camí dels Degotalls de Montserrat, amb un bou als peus.
Res de més lògic que quan a mitjans del segle XIX es va voler recuperar la Festa Major, la qual sempre havia tingut el correbous com un dels seus punts àlgids, el senyor Esteve Paluzie y Cantalozella decidís impulsar la construcció d’una plaça, obligat homenatge al bou que havia descobert a la Verge Maria, i a la vegada una manera de dignificar els correbous improvisats fent-los acabar en un espai adequat, com és una plaça de braus, amb toreig inclòs. Un senyor, l’Esteve Paluzie, que havia viscut refugiat a València per la seva condició lliberal, i que sens dubte coneixia prou bé les arts tauromàquiques, llavors en alça a tota la Península Ibèrica i molt especialment a Catalunya.
Detall de la Plaça de Braus d’Olot.
Una curiositat, la Plaça de Braus d’Olot, que indica el profund cosmopolitisme que sempre ha caracteritzat la gent d’Olot, una ciutat ficada entre volcans al cor de la Garrotxa, a sota dels Pirineus, però oberta al món com poques del seu entorn.
