Titelles al Poble Espanyol

Un any més, el Poble Espanyol de Barcelona ha celebrat el seu Festival de Marionetes amb una programació que ha ocupat tots els seus espais possibles de representació: l’espai Teatre, la Carpa, i les diferents places i llocs a l’aire lliure on és factible poder-hi actuar. Un escenari magnífic per a les famílies, quasi bé ideal, en tractar-se d’un recinte tancat, lliure de tràfic, i prou gran com per poder encabir-hi una bona quantitat de representacions. Les famílies poden moure’s en llibertat, passant d’un espectacle a l’altre, mentre van contemplant els edificis emblemàtics del Poble.

Actuació de Néstor Navarro. Foto de Jesús AStienza.

Aquest cronista no ha volgut ser menys, i malgrat no haver-ho vist tot, sí que s’ha permès passejar per l’espai amb els ulls ben oberts, constatant la boníssima assistència de públic i presenciant algunes de les propostes, de les quals unes quantes eren novetats. Mentrestant, la càmera de Jesús Atienza ha pres puntual nota fotogràfica d’allò que s’esdevenia als carrers i les places del Poble Espanyol.

Néstor Navarro i el seu Pipa Puppet Show.

A la Plaça Major, ha estrenat el seu nou espectacle de titelles de guant a la manera tradicional en Néstor Navarro, de La Puntual, aquest jove titellaire que fa cosa d’un parell d’anys va decidir llançar-se a la carrera professional. El seu espectacle enllaça amb la tradició dels titelles europeus de la família putxinel·lesca, una tradició que avui en dia està adquirint uns trets generals com si es volessin escapar dels particulars que abans definien les formes de cada país. És a dir, el titellaire que avui s’endinsa en aquesta tècnica -certament, una de les més difícils que hi ha- parteix d’uns referents que inclouen el Punch anglès, el Pulcinella napolità, el Dom Roberto portuguès, més les mil altres variants particulars que existeixen arreu. En la paleta de gags i recursos que el titellaire utilitza, hi ha una gran riquesa d’elements diversos que estableixen un punt de partida obert, ja no condicionat per les lliçons de cap mestre concret ni de cap repertori nacional. Amb aquesta superació de les identitats nacionals, el personatge comodí de Putxinel·li d’alguna manera s’ha europeïtzat, tot i que també podríem dir que s’ha universalitzat.

Néstor Navarro manipulant. Foto de Jesús Atienza.

Néstor Navarro, que ha conegut molts mestres titellaires d’aquesta línia, ha seleccionat els números de manipulació que més li han agradat i els ha cosit en un espectacle que té per protagonista en Pipa, nom que li ha donat al seu Putxinel·li -seguint aquesta tradició catalana de que cada titellaire atorga el nom que millor li sembla al seu heroi. Per això l’espectacle es diu Pipa Puppet Show, mostrant amb el títol el seu desig de treure el personatge de qualsevol context nacional -tot i que li posa una barretina, un signe prou eloqüent d’identificació.

Néstor Navarro i Pipa. Foto de Jesús Atienza.

I s’ha de dir, tenint en compte que era la seva primera representació en públic, que en Néstor Navarro se n’ha sortit molt bé, incorporant fins i tot la llengüeta en la veu del titella, i en un gènere que per aconseguir els ritmes adequats es necessiten com a mínim vint-i-quatre funcions seguides i sempre amb públic al davant (aquesta xifra és la que posava el senyor H.V.Tozer com el mínim indispensable per a qualsevol espectacle de manipulació). Però l’interessant del treball d’en Néstor és que s’ha posat reptes elevats, sense acontentar-se amb solucions fàcils i encarant-se amb rutines de les més difícils. És a dir, s’ha posat el llistó alt. Una ambició lògica en uns moments en els que hi ha molt bons mestres manipuladors en aquesta especialitat. Un espectacle que acaba d’arrencar i que sens dubte està destinat a arribar lluny. En seguirem parlant.

Pengim Penjam presenta ‘L’Ànec Joaquim’.

També la històrica companyia Pengim Penjam ha estrenat un espectacle, en un altre escenari de la Plaça Major, davant la magnífica glorieta que hi ha en un extrem. L’Ànec Joaquim és el seu títol, una obra per a una sola manipuladora -la Mercè Alemany- i una violinista -la Clara Serrat-, amb titelles de diferent estil i en els que predomina la manipulació a la vista.

Pengim Penjam en plna actuació. Foto de T.R.

El tema que han tractat els de Vacarisses és el de la mort, atrevint-se amb aquesta qüestió que no té fàcil encaix en atmosferes de festa i animació al carrer. Un repte que el veterà grup ha afrontat amb decisió i jugant amb dos registres: un castellet tradicional de manipulador amagat, i un escenari de taula per a l’acció principal de l’ànec i la mort. La manera de representar a la Pàl·lida és a través del doble de l’ànec: un doble que és igual que ell, però que gaudeix d’un altre vestit o més aviat, d’unes plomes d’un altre color i dibuix. En oposició al colorit de l’animal viu, el que representa la mort -la seva mort- és blanc i negre i mostra un dibuix amb l’esquelet del seu cos.

Mercè Alemany en plena actuació. Foto de Jesús Atienza.

Un altre personatge, la Bertuixa, mena de veïna xerraire i de bruixa bona, serveix a l’obra per presentar l’argument principal i acomiadar-se del públic al final. Un espectacle, el de Pengim Penjam, atrevit, ric i complex, amb uns titelles i una escenografia de factura poètica en la línia pròpia de la companyia, que sempre ha buscat connectar amb els elements naturals de la vida. El públic els ha premiat amb calorosos aplaudiments.

Clara Serrat i Mercè Alemany. Foto de Jesús Atienza.

Les Ombres d’Anima Mundi i de Valeria Giuglietti.

A la carpa, ha estat molt interessant veure els dos espectacles d’ombres que es presentaven aquest any. En primer lloc, El Príncep Granota, de la veterana companyia Anima Mundi, un espectacle de gran volada estètica, amb imatges precioses d’aquesta experta en el teatre d’ombres que és Kerstin von Porat, instal·lada a Maià de Montcal (La garrotxa) des de fa anys.

Imatge d’Anima Mundi. Foto de la Companyia.

L’espectacle agafa per tema l’aigua i com a personatge principal té una granota, amb tot el component màgic que sol acompanyar a aquests animals amfibis de l’ordre dels ‘anurs’. Sorra. aigua i pintures precioses, en una manipulació sobre retroprojector, són els mitjans utilitzats per la von Porat. El resultat és un vertader festival d’imatges que atrapen i meravellen l’espectador, el qual es pregunta com diables s’han pogut crear tots aquests colors, figures i imatges a la pantalla. En acabar l’obra, el públic es pot acostar i descobrir els secrets: una tecnologia molt simple i una dedicació ferma plena de sensibilitat i d’amor a l’ofici.

Valeria Giuglietti. Foto T.R.

I també a la carpa, partida en dos per poder ubicar els dos espectacles, vam poder veure ‘Sombras nada más’, de Valeria Giuglietti, aquesta gran especialista en les ombres fetes amb les mans, que amb tan sols quinze minuts va arrencar uns bravos espontanis mentre posava en peu els espectadors, meravellats de la seva impecable tècnica. He vist a la Valeria Giuglietti més madura i virtuosa que mai, amb una frescor i una habilitat que converteixen a aquesta artista en una de les més preuades i sol·licitades en aquest gènere. Ho demostra la seva agenda, amb viatges per tot el món. Una art que no necessita paraules i que s’expressa amb les eines més senzilles que tenim les persones: les mans.

El taller de bufar vidre.

Abans de passar als altres espectacles pescats per la càmera del fotògraf Jesús Atienza -i que s’han escapat a la visió d’aquest cronista-, volia comentar una de les meravelles que sempre es pot veure al Poble Espanyol: el taller de vidre bufat que es troba a la Plaça de la Hermandad. Una singularitat que es conserva intacta a través dels anys, ja que des de petit que recordo el lloc igual, o almenys aquesta és la meva impressió.

Taller de bufar vidre. Foto de T.R.

Recomano la seva visita a qui no el conegui, tot i que és un dels llocs més emblemàtics del Poble Espanyol, i sens dubte dels més entranyables dels barcelonins. Veure com els operaris bufen el vidre a través dels llargs tubs de ferro és absolutament màgic, i ens dóna una idea de com deurien ser les fàbriques de l’antigor, amb els seus forns immensos sempre encesos com inferns. L’artesà pesca el vidre en estat líquid -a molts graus de temperatura- amb l’ajuda d’una barra buida de ferro, a través del qual pot bufar per donar la forma interior de la botella al vidre.

Les obres que en resulten són realment molt variades. Al Poble Espanyol s’han especialitzat sobretot en unes figuretes petites de vidre que sempre he vist iguals. El variat repertori d’objectes es pot comprar en les botigues que hi ha als entorns del taller.

Altres espectacles.

A continuació, algunes imatges d’altres espectacles que es van poder veure aquest diumenge. Malauradament no vam poder ser-hi el dissabte, quan van actuar companyies tan emblemàtiques com la Núria Mestres, que va presentar ‘El Món de Villeta’, Binixiflat amb ‘En Pere de la Plaça’, Pinotxo en Bicicleta amb ‘Blau Marí’ o la Micro Troupe amb el seu ‘Bestiolari Casolà’, obres totes elles que ens vam perdre. Una altra vegada serà. Us deixem ara amb les imatges de Jesús Atienza.

Companyia Sinilos, amb ‘En Ximpa a la selva’. Foto de Jesús Atienza.