S’han estrenat aquest cap de setmana dos espectacles a la cartellera de Barcelona, els dos relacionats amb els titelles: Gnoma, de la companyia Pea Green Boat, i ‘La dernière danse de Brigitte’, de Zero en Conducta. Dos espectacles molt diferents entre si, un per a nens i l’altre per a públics nocturns, tots dos amb dosis altes de qualitat, cosa que ens indica el bon moment en què es troba l’art dels titelles a Barcelona i a tot el país.
Gnoma, de Pea Green Boat
Emilia Langstaff i Edu Blanch són els artífexs d’aquest espectacle per a públic de curtes edats que es va presentar a La Puntual (escenari habitual del grup) i que corona la trajectòria d’aquesta companyia que títol rere títol ha confirmat l’encert dels seus plantejaments i el bon ús que han fet de les històries (veure referències seves a Putxinel·li i a Titeresante). Originals totes elles, inspirades algunes en cançons o temes populars majorment britànics (Emilia és anglesa i espanyola alhora), els textos escrits per Langstaff s’estan publicant en una col·lecció de molta qualitat.
Gnoma ens parla de la vida d’uns éssers petits -els gnoms-, ‘elementals’ de la Terra, invisibles per als humans adults però no per als dotats d’imaginació, que solen veure’ls per tot arreu quan es passegen pels boscos. La seva comesa és en general guardar tresors amagats així com cometre petites entremaliadures, i estan relacionats amb l’or i les pedres precioses. Pertanyen a la mitologia del nord europeu, encara que avui tant el cinema com l’òpera (els nibelungs serien una variant fosca dels gnoms) els han universalitzat a tot el món.
L’obra se centra en un d’ells, Gwendolyn, que s’ha construït una casa amb troncs de fusta. I mentre ell aixeca l’habitatge, un altre ésser viu, un ocell, prepara el seu niu a la teulada. S’inicia així una relació entre tots dos de curiositat mútua però també de desconfiança, doncs al ser el gnom mig humà, comparteix aquesta característica tan pròpia de la nostra espècie consistent en menysprear el desconegut i especialment als altres éssers del regne animal, sempre considerats inferiors i molestos -com, en efecte, moltes vegades ho són. No és aquest el cas, per descomptat, ja que el nostre ocell és simpàtic i dels que parlen, dotat de bon caràcter encara que una mica indisciplinat.
La història és de fet un cant a l’amistat i a la convivència simbiòtica entre les espècies, una cosa molt aplicable al món dels humans, en uns moments com els actuals, en els que cada individu pot arribar a sentir-se una espècie diferent en relació als altres.
Amb titelles de tots dos titellaires i escenografia d’Edu Blanch, l’obra és un preciós treball solista d’Emilia Langstaff. La seva presència a l’escenari, radiant i maternal, és clau per a crear l’atmosfera de l’espectacle, amb un text mínim molt mesurat en el qual es va a allò essencial del diàleg i de la relació entre els personatges. Els nens se senten gairebé hipnotitzats pel transcórrer tranquil de l’acció, que es desenvolupa amb les necessàries el·lipsis de manera que no tot es dóna mastegat, sinó que els petits han de treballar en la comprensió de l’argument.
Capítol a part són els titelles i l’escenografia. Molt aconseguits els primers, sempre segons una estètica de màxima senzillesa la qual cosa garanteix la seva eficàcia, amb una manipulació que permet moviments molt precisos i refinats. L’escenografia consisteix en una taula que és en si mateixa un paisatge i sobre la qual es col·loquen elements de posar i treure: la casa del gnom amb el niu a sobre, unes branques que serveixen per penjar els fils d’estendre la roba, un accident geogràfic que intervé en la història, i l’altra casa de la germana de Gwendolyn.
Sintètic i directe, refinat i sol·lícit amb els nens, a aquest espectacle acabat de sortir del niu li esperen moltes hores de vol. Ideal per a una sala com La Puntual, cerca la intimitat de la curta distància i el cara a cara amb els nens. Premiat pels entusiastes i càlids aplaudiments amb els quals el públic va rebre l’obra, Pea Green Boat va demostrar estar en forma amb aquesta generosa demostració de talent..
‘La derinère danse de Brigitte’.
Heus aquí l’últim i esperat treball de Zero en Conducta, aquesta companyia formada pels dos ballarins titellaires Julieta Gascón i José Antonio Puchades (Putxa) que ja ens han regalat amb anterioritat bells espectacle i moments de gran emoció i enginy, en compaginar la feina del cos amb la de les mans
És aquest un treball nou en el que hi porten treballant dos anys i que era molt esperat per la professió i els amics. Es va presentar en un Ateneu 9 Barris ple fins a la bandera, tal era l’expectació que s’havia creat, i aquest cronista pot dir que l’obra no només no va defraudar sinó que va recollir entusiastes aplaudiments d’un públic entregat.
Julieta i Putxa han aconseguit una cosa que és molt difícil: coreografiar un exercici a dos de manipulació d’un sol ninot amb el propi treball com a ballarins dels dos manipuladors. I per això, s’han servit d’una història que ho integra tot: una antiga ballarina, en les seves últimes hores, presonera en una cadira de rodes, reviu els seus moments de glòria, alguns records, dotada ja d’escassos moviments, els que li donen dos éssers mecànics, els seus manipuladors, amb els quals manté una relació ambigua: la que es té amb qui belluga els fils de la vida. Molt amables i somrients al principi, amb el rostre de la Parca al final. Sempre elegants i afectuosos, com li agrada a l’anciana des de la seva cadira de rodes.
Aconseguir cenyir-se a l’essència de la història, sempre focalitzada al voltant de l’anciana, amb una disciplina tècnica i dramatúrgica d’alta volada, amb moments en què la fantasia de Brigitte dóna ales a la part femenina dels seus manipuladors -seqüència brillant la de Julieta en el seu solo sobre la vida de la ballarina, en el que reviu escenes dels seus anys de carrera, d’amors i de glòria-, vet aquí el gran encert d’aquest treball.
El més fascinant de la història és quan entenem que els dos ballarins es mouen en l’inconscient de la dona, que són dues projeccions de la seva energia jove i plena de vitalitat, i que per a la seva desgràcia, només aconsegueixen escassos moviments del seu cos immobilitzat. Mouen la cadira i fan visibles els seus records, les seves necessitats simbòliques d’última hora, els seus secrets més íntims. Moment culminant és quan aconsegueix crear una rèplica de si mateixa, un doble espiritual amb capacitat de ballar i volar com mai podrà tornar a fer-ho, doble creat per les mans dels dos ‘oficiants a l’ombra’, seqüència brillant de manipulació i coreografia dels cossos i de les mans, una tècnica que Julieta i Putxa ja han practicat amb anterioritat però que aquí es carrega de sentit i de necessitat dramatúrgica. Àlgid moment de singular virtuosisme, quan l’anciana ballarina ha aconseguit crear un cos lliure amb el qual es pot permetre abandonar el cos. Encara que després tot sigui un somni i aquest doble es difumini entre les ombres fosques (¿o lluminosos?) dels dos manipuladors.
Ja només queda el desenllaç. Putxa, encarnat en el costat masculí de Brigitte i ocupant el paper de Tànatos, apareix desdoblat en la màscara de la Mort. Escena preciosa, molt ben solucionada pel ballarí-titellaire, mentre es va acostant a l’anciana. Tots sabem perquè. Se li ha acabat la corda. Un ull de la Pàl·lida és un rellotge que cronometra els últims minuts de Brigitte. L’anciana es resisteix a abandonar aquest món. Abans quedar-se amb els records que amb el cor marcit. Accepta el bescanvi la Parca. Millor assegurar que el cor deixa de bategar que tenir una clau rovellada d’una caixa plena de cartes velles i fotografies esvaïdes. S’ha acabat la festa. La vella mor, i els dos manipuladors desapareixen en la foscor.
Un treball molt difícil i brillantment realitzat, un repte del qual n’han sortit victoriosos els dos artistes. Una obra destinada a recórrer els escenaris del món.
