Tant en la vessant popular expressada mitjançant el mythos, com en la literària transmesa mitjançant el logos, Catalunya disposa d’un considerable bagatge cultural servit per personatges del regne animal, per criatures inquietants procedents de bestiaris extrets dels més peculiars imaginaris col·lectius o particulars… Cultura del mythos transmesa pels testimonis orals i visuals de la tradició i els costums.
Una bèstia d’Antoni Gaudí, que presenta un acabat aconseguit mitjançant la famosa tècnica del trencadís. Bèstia a la qual podem atribuir-li morfologia de drac fabulós i considerar-la molt propera a les formes imaginatives del bestiari fantàstic català.
I cultura del logos, subministrada -entre d’altres creacions literàries- pel prestigiós Llibre de les bèsties de Ramon Llull. Dut a l’escenari en una versió teatral i musical de la companyia Comediants.
“El llibre de les bèsties” de Ramon Llull. Espectacle de la companyia Comediants. Escenografia i vestuari de J. J. Guillén.
I més logos amb l’aportació literària de El bestiari, creació de Joan Oliver (Pere Quart), que adaptada per a teatre pel director Ventura Pons i musicada per La Trinca, s’estrenà a la dècada dels anys 70, amb Miquel Cors, Llorenç Torres i Dolors Lafite, entre d’altres intèrprets.
Coberta del disc “El Bestiari” , amb text de Joan Oliver (Pere Quart) i música de La Trinca
I un tercer exemple de cultura del logos recreant bestiari seria la novel·la Històries Naturals de Joan Perucho, on –entre d’altres animals- hi té presència un diplodocus.
Un diplodocus, a “Històries Naturals” de Joan Perucho
El protagonista d’aquest article és però el bestiari procedent del mythos, el popular. Contemplat aquest en una doble manifestació expressiva. La dels monstres i dracs procedent de les més antigues tradicions, –perpetuades i modificades al llarg dels segles- i la dels monstres i dracs sorgits de la contemporaneïtat més actual i celebradora de paganes i participatives festes majors i carnestoltes, amb les seves alegres desfilades i passa carrers
Unes i altres bèsties, tant les més tradicionals com les més actuals, tenen però origen religiós.
L’església, a l’època medieval, desplegava estratègies per a mantenir sota el paraigües de dogmes i creences, el valor significatiu d’unes bèsties d’aparença fabulosa, resultants d’una artesania teatral molt creativa i aparatosa quan, “mans a la feina”, es posava a modelar formes capricioses en cartó i guix d’escaiola.
Exercint el seu control, l’església “encarrilava” les conductes del poble… sempre tendent, com és lògic, a ser massa lúdic , a cercar la diversió i “sortir-se de mare” tot posant-se la moral per barret…
Quan, en el segle XIV, el Papa Joan XXII instaura la diada religiosa del Corpus Christi, servida aquesta per la litúrgia d’una solemne processó, són moltes les autoritats catalanes -de ciutats i grans poblacions- que mostren bona disposició per a commemorar la festa sacra.
I per tal d’atraure el públic popular a un acte més aviat solemne i avorrit, l’astuta Església decideix entaforar enmig de la rígida processó religiosa, la presència d’unes impressionants bèsties de cartó pedra, la majoria de caràcter mític i fabulós i amb aparença del tot intimidatòria. Animals però, que desfilen “estigmatitzats” en ser considerats com uns monstres del mal que han estat vençuts pel poder omnipotent de l’Altíssim…
Bèsties emanades de l’escenografia, a les quals s’atribuïa l’encarnació de les potències més baixes i obscures de l’ànima, dels instints més perversos, dels desitjos impurs, el culte al diable, en definitiva la maldat més absoluta.
Una funcionalitat, aquesta de tenir sota control –en el marc de la santa processó- les bèsties malignes, similar a la que exercien -des de segles anteriors i també per “mandat religiós”- les estrafetes i inanimades gàrgoles de pedra palplantades al cap de munt de la façana d’esglésies i catedrals, amb l’objectiu purificador d’espantar i allunyar els mals esperits que gosaven apropar-se al recinte sagrat…
Gàrgola d’un unicorn, a la catedral de Barcelona. Fotografia Jordi Gumí.
Carcassa d’un unicorn, creació dels alumnes de l’Escola Massana per a la festa de Carnestoltes de l’any 1983. Fotografia Jordi Gumí.
La “fauna maligna” integrada en la processó del Corpus, també és dipositaria –al igual que les gàrgoles de les catedrals- d’altres antecedents detectables en segles anteriors, com poden ser les imatges de moltes pintures murals i retaules de l’època del romànic, on en una composició maniquea, “el mal” apareix representat per una bèstia i el “bé” per un àngel o santedat
Un altre antecedent –aquest desvinculat de connotacions directament religioses- procedeix de determinades representacions teatrals. O de magnes celebracions de caràcter espectacular, amb grandioses posades en escena que anaven dedicades a nobles o reis amb motiu d’una coronació, unes noces, el triomf en una batalla, etc.
Pintura del Romànic Català, amb pagana imatge d’animàlia compartint espai amb sacra imatge religiosa. Detall
Amb el pas dels segles, l’espectacularitat de les carcasses d’animal -formalment qualificables com una barreja de màscara, cap gros, titella i element escenogràfic- va adquirint protagonisme i alhora desvinculació de connotacions religioses.
Tot i així, superada més que de llarg l’obscuritat supersticiosa de l’època medieval, essent ja en la contemporaneïtat de finals del segle XIX, encara perviuen -en el sí de l’imaginari popular- vestigis de creences i simbologies que continuen considerant les carcasses de les bèsties com a representatives del mal… i com a tals obligades a sotmetiment davant la figura del Déu cristià i catòlic. Un poema de Jacint Verdaguer ho explica amb tanta claredat com ho faria una notícia d’hemeroteca.
Al so de la cornamusa
ve l’exèrcit de gegants
amb les seves gegantesses:
diu que són deu, aquest any;
tots ells van armats de porra,
totes elles de ventall.
Al bou segueix la mulassa,
fent-li records de Nadal;
les timbales timbalegen;
rugeix el lleó daurat
prop de l’àliga, que eixampla
ses ales, com per volar,
amb eixos monstres que fugen
del gran Déu dels cristians.
Cal assenyalar que el poema de mossèn Cinto també fa referència a la presència i desfilada d’uns animals exclosos de la categoria malèfica. Aquest seria el cas de l’àliga, associada a la figura de l’evangelista San Joan i, quan cenyeix corona, al símbol protocol·lari de la ciutat o poble que representa.
Àliga coronada
“La mulassa”
La figura de la mula és, com tothom sap, una icona popular amb lloc preferent en el pessebre nadalenc. Al seu costat, compartint estable i alè calòric damunt el nen Jesús, hi ha la figura del bou, que a més va associada a l’evangelista Sant Lluc. La imatge del lleó es vincula amb Sant Marc evangelista. L’evangelista restant, Sant Mateu, no disposa de “mascota o animal de companyia”, sinó que va acompanyat d’una figura humana amb ales, segurament un àngel…
“El bou”
Bèsties també exemptes de qualsevol lacra malèfica i actualment amb notable presència en diverses festes i celebracions arreu de la geografia catalana són els simpàtics “cavallets”
“Els Cavallets”
Quedi clar que en tot moment i circumstància, per damunt de la fauna domèstica de mules, bous i cavallets, és la fauna monstruosa qui aconsegueix més poder de convocatòria. Les bèsties que encarnen imatges que semblen sorgides d’un mal son…, entusiasmen i diverteixen a la gent. Esperonades per aquest èxit, les bèsties van creixent, any rere any, en nombre, diversitat, fantasia, espectacularitat i gegantines proporcions.
El monstre, envoltat d’admiradors
L’any 1902, amb motiu de les Festes de La Mercè, Barcelona organitza un concurs que es regeix pel lema de “monstres típics”. Requisit, aquest del tipisme, que s’ha d’entendre com a sinònim de creació del tot lliure i desbordada però alhora cenyida a una estètica irradiada des de la figura emblemàtica del drac o el dragó.
La diversitat de carcasses zoològiques troba un excel·lent vehicle d’expansió en vistes a multiplicar la seva impressió i aconseguir “fer encara més por” quan incorpora la pólvora a les seves estranyes anatomies, tot exhibint l’esclat de coets, trons, bengales, etc.
El drac, amb una boca ben proveïda de pirotècnia
Els dracs i dragons, -dit literalment- treuen foc pels queixals!, cadascun amb nom i identitat pròpia: la víbria, la tarasca, el marraco, la cuca, la cucafera, la corrúpia, el fardatxo, la momerota, el ferafoc, etc., etc.
Morfologia mixta…
Composen una bona colla de carcasses fantàstiques, híbrids antropomòrfics que, sense cap contenció, barregen parts del cos humà amb parts del cos d’algun animal. Presenten mixtures de notable truculència, amb unions de fragments de rèptils amb fragments d’aus. Mesclen, en una mateixa còrpora, trets i característiques físiques masculines amb d’altres que són femenines. Tot plegat per aconseguir unes formes quan més monstruoses i espaordidores millor.
Darrera uns ulls que semblen dòcils, poden amagar-se les intencions més ferotges…
Aquest ric bestiari popular desapareix a l’època franquista i no revifarà fins a l’arribada de la democràcia. Podem considerar que actualment, la festa de La Patum de Berga és la culminació apoteòsica d’aquesta vessant cultural i lúdica protagonitzada per una animalística genuïnament catalana.
Fins i tot, a aquest context folklòric zoològic tradicional, hi podríem incorporar en qualitat de “descendència espúria”, el Mamut del Parc de la Ciutadella, obra de l’escultor Miquel Dalmau. I la Gamba del dissenyador Javier Mariscal, instal·lada al Moll de la Fusta.
Si bé és cert que la recreació d’una bèstia, -quan aquesta pertany a la categoria de la fabulació, el somni, la mitologia- no està obligada a seguir models o patrons preestablerts i els constructors disposen de carta blanca per a fer néixer en els seus tallers les criatures més inversemblants; no és menys cert que aquests constructors adquireixen la responsabilitat d’aconseguir que els seus monstres generin gran sorpresa i admiració entre el públic.
Aquests constructors estan obligats a satisfer les exigents expectatives que sobre presència de monstres, qualsevol espectador està en el seu dret de reclamar.
Una mossegada d’aquest, pot ser devastadora!
El contingut “advertidor” del paràgraf anterior adreçat als constructors de monstres, també és aplicable als constructors de titelles. L’imaginatiu món dels titelles i les marionetes, ha absorbit, des de sempre, la iconografia de les bèsties, fent lloc a animals de les més diverses i dispars naturaleses i espècies, ja siguin reals o imaginades.
Versàtil i creatiu com és, el teatre de titelles ofereix lloc tant a les bèsties més ferotges com a les més domèstiques. A la finestra del castellet titellaire hi fan aparició rèptils, mamífers, batracis, aus i peixos.
Unes i altres poden ser aptes per a protagonitzar un nombre infinit d’arguments i espectacles. Un recurs dramatúrgic sempre a l’abast és la recreació en codi de titelles del drac protagonista de la llegenda de Sant Jordi
No seria excessiva gosadia o temeritat assegurar que pràcticament no hi ha espectacle de titelles on no hi tingui participació un o altre personatge procedent del regne animal
Un gat, un gos, un gall i un ruc, conjunt de fauna en una escena titellaire
Serveixin com a mostra de fites aconseguides per qualificats constructors de titelles i marionetes, les quatre imatges següents, les quals constitueixen una “auca” –creació made in putxinelli.cat- protagonitzada, és evident, per bèsties altament monstruoses!
mossega amb traça i estil
el dia vint-i-tres d’abril
amb un carall imponent
fot garrotada amatent
la “pinyata” arrenglerada
preparant la queixalada
així que arriba volant
la gent es caga d’espant
FOTOGRAFIA 1 : “Drac de Sant Jordi”. Marioneta de H.V. Tozer. Fons MAE. Centre de Documentació i Museu de les Arts Escèniques – Institut del Teatre. FOTOGRAFIA 2 : “Monstre”. Titella-Autòmat de Ety Fefer i José Tola. FOTOGRAFIA 3 : “Drac”. Titella de Martín Bridley. Pertanyent a l’espectacle “Punch andJudy”. FOTOGRAFIA 4 : “Drac”. Marioneta de Valentina Raposo
Al llarg d’aquest article hem pogut constatar el dirigisme i la dialèctica que l’estament religiós –al llarg d’uns quants segles- imposava a la presència de bèsties fabuloses en l’ambit urbà.
Deixem ara constància que no passava el mateix quan la presència animalística fabulosa es manifestava -al llarg de totes les èpoques anteriors al segle XX- en indrets rurals de la Catalunya més profunda.
En aquests nuclis allunyats, a petites viles de difícil accés envoltades per boscos i muntanyes i amb poca població, la presència imaginada i representada d’un bestiari fabulós, anava directament associada a un imaginari d’ancestres col·lectius i supersticiosos vinculats a la prosaica existència terrenal en les crues estacions de Tardor i Hivern.
Aquella gent senzilla, considerava que a la primavera i a l’estiu els monstres restaven amagats, somorts, sense capacitat operativa…
Però així que el dia es feia més curt i el fred i la neu substituïen el bon temps, les bèsties més quimèriques i paoroses, -portadores i engendradores dels “pitjors mals”- abocaven el seu fatídic poder damunt dels ramats, els camps i les collites. Damunt la salut i la felicitat de les bones persones…
Animal fabulós i ferotge que es deixava veure en indrets rurals a les èpoques de tardor i hivern, segons una xilografia del segle XVIII. Imatge procedent del fons Joan Amades
Per tal de neutralitzar-los, els pobles celebraven –un dia a l’any- una cerimònia festiva, catàrtica i exorcista, amb una persona del poble o més d’una si s’esqueia, encarnant la morfologia atribuïda a la bèstia que els “assetjava”.
Per aconseguir una convincent aparença mimètica, es servien de les millors teatralitats i disfresses inventades i disponibles: vestuaris confegits amb pells d’animals, màscares d’escorça, titelles confegits amb palla i branques, etc.
Cas que qualsevol visitador/a de putxinelli.cat vulgui aprofundir en la cultura del bestiari català urbà i rural, -sense excloure el sempre eficaç recurs de consultar l’obra de Joan Amades- és recomanable la lectura del llibre de l’historiador de teatre Xavier Fàbregas: El llibre de les bèsties –Zoologia fantàstica catalana. Amb fotografies de Jordi Gumí. Publicat per Edicions 62.
