Ahir, 10 de febrer de 2016, es va celebrar un acte reivindicatiu a la Plaça de Sant Jaume de Barcelona, per demanar la llibertat dels dos titellaires detinguts a Madrid. Unes hores abans, es va tenir la notícia de que el jutge havia atorgat la llibertat amb càrrecs a Raúl i Alfonso, de Títeres desde Abajo, cosa que ha convertit la trobada quasi bé en una festa, malgrat s’hagi mantingut el seu caire reivindicatiu, en saber que es mantenien els mateixos càrrecs pels quals havien estat empresonats.
La Plaça Sant Jaume plena de gent. Foto Carmen Indignada.
La concentració ha comptat amb una nombrosa assistència de públic que s’ha reunit davant el gran escenari que hi ha a la Plaça de Sant Jaume en ocasió de les festes de Santa Eulàlia. L’Ajuntament ha volgut col·laborar amb l’acte cedint la tarima i les instal·lacions tècniques (so i llum), en coherència amb l’actitud mostrada des del mateix dia de la detenció per l’alcaldessa Ada Colau, que ha mostrat en diverses ocasions la seva condemna de la detenció. Una actitud que el col·lectiu titellaire ha agraït profundament.
Els titellaires a l’escenari. Foto Carmen Indignada.
S’ha de dir que hi ha hagut una presència massiva de titellaires i altres artistes propers. Pràcticament es pot dir que estava present tota la professió titellaire de Barcelona i de part de Catalunya, que ha acudit amb profusió de pancartes, titelles, pantalles d’ombres i altres enginys i ocurrències com és propi d’uns professionals acostumats a fer coses amb les seves pròpies mans. A destacar els associats al Taller de Marionetes de Pepe Otal, que han fet un desplegament titellaire important i que s’han situat també dalt de l’escenari. Veure aquell front de personatges moguts amb fils, tiges, mans o els propis cossos dels manipuladors, ha constituït un verdader espectacle, amb els seus ninots que seguien el ritme de les músiques i dels parlaments.
Els iaio-flautes en plena interpretació coral. Foto Carmen Indignada.
A més de les diverses intervencions de col·lectius d’actors, de cantants i dels ‘iaio-flautes’ de la capital que han cantat dues cançons corals de signe revolucionari molt ben interpretades, sobre l’escenari ha actuat Ronan Tully, el titellaire irlandès afincat a Girona des de fa temps, el qual és també un Professor of Punch and Judy. Tully ha ofert al públic un fragment del seu Punch que ha sabut adaptar molt bé a la situació del moment, amb constants referències a l’actualitat política i al cas dels dos titellaires empresonats. Després de repartir una bona tanda de garrotades per mostrar alguns dels trets característics del gènere, el de Dublín ha acabat la funció amb un petit diàleg amb el que s’ha ficat al públic a la butxaca quan Punch ha dit al titella policia: ‘jo sóc titella, és veritat, però tú ets un titella de l’estat’. Ha estat una intervenció, la de Ronan Tully, justa i concisa, amb un bon domini de la llengüeta i una manipulació àgil i divertida. Els aplaudiments van ser entusiastes i sincers.
El Punch de Ronan Tully. Foto Alexandra Gutiérrez.
Abans de la funció, hi van haver dos parlaments titellaires a càrrec de Toni Rumbau i Joan Baixas. Pere Bigas, acabat d’arribar de Corea i amic dels empresonats a Madrid, va dir també unes emotives paraules sobre la situació que van fer vibrar al públic de sana indignació.
Pere Bigas durant els seu parlament. Foto d’Alexandra Gutiérrez.
Reproduïm a continuació les dues primeres intervencions que els dos veterans titellaires van llegir als assistents.
Joan Baixas llegeix el seu texto. Al costat, Toni Rumbau. Foto d’Alexandra Gutiérrez.
Petit manifest – Llibertat sense càrrecs pels dos titellaires detinguts
1- Considerem que la raó de que en Raúl i l’Alfonso, de Títeres desde Abajo, hagin estat a la presó, és bàsicament política, i que els motius principals són la picabaralla que hi ha a Madrid i a tot el país en l’actual disputa pel poder. Simplement han estat els cap de turc de la polarització i de la disputa d’uns partits contra uns altres. Denunciem per això la manipulació que polítics i mitjans han fet de la qüestió, i la manca de sentit comú que hi ha hagut entre els responsables judicials, polítics i municipals de Madrid.
2- Considerem que si algun error es va cometre en aquella funció de carnaval a Madrid, va ser dels programadors, que no van saber situar l’espectacle en el seu just lloc. Una obra d’aquesta mena es representa per regla general en espais on hi ha un públic capaç d’acollir-lo i d’entendre’l, segons criteris del mateix programador. Però fins i tot acceptant aquest error, la solució, si tanta ofensa hi va haver per els pares i els nens presents, és que els programadors s’excusin i si tenen responsabilitats polítiques, dimiteixin, si tan greu ha estat l’ofensa. Però detenir els titellaires, que simplement complien amb les seves obligacions professionals, és d’un disbarat majúscul.
3- per aconseguir aquest empresonament, el jutge ha descontextualitzat l’espectacle i el seu contingut, de manera que unes formes que pertanyen a un gènere i a una tradició molt concreta, com és la dels titelles de garrotada i dels diferents putxinel·lis europeus, tretes del seu context natural, han esdevingut una incitació al crim i fins i tot al terrorisme.
4- pensem que descontextualitzar els continguts de les arts, siguin del teatre, dels titelles, de la literatura o de qualsevol altre llenguatge, és un procediment que només es fa en societats i règims dictatorials. Les societats democràtiques accepten les convencions i els codis de cada forma, gènere i llenguatge artístic, en ser aquesta una de les conquestes principals d’un règim de llibertats. Alguns d’aquests gèneres, com és el dels titelles de garrotada, però també el còmic, el cinema, la novel·la negra, o l’humor gràfic, gaudeixen a més d’una llicència especial per anar sempre una mica més enllà, en buscar una transgressió capaç de provocar respostes i preguntes als espectadors.
5- Considerem que els dos titellaires de Títeres desde Abajo simplement han intentat adaptar una tradició centenària al món d’ara, forçant els límits del gènere per colpir l’espectador, i, a la vegada, obrir vies diferents d’expressar aquesta tradició. Que ho hagin fet amb més o menys fortuna, és aquí el de menys. De jutjar-ho ja se n’encarreguen els espectadors i la crítica. Però ficar-los a la presó com a resposta a uns continguts, és trencar les regles de joc i situar-se en una posició de total abús de poder.
6- L’injust empresonament dels dos titellaires trenca, a la vegada, aquesta convenció secular que prové de l’Edat Mitjana, en la que els titelles han tingut sempre llicència per dir el que volen, de manera que fins i tot quan en les èpoques sacres del calendari es prohibia el teatre d’actors, el de titelles es podia seguir fent sense problemes. La raó és simple: en ser els personatges del teatre de titelles un simples ninotets de fusta, drap o cartró, es considerava que no tenien capacitat d’ofendre, i que tot allò que deien, s’havia d’interpretar des de la paròdia i la farsa. Una convenció que també s’aplica a altres contextos, com les mateixes Falles de València, on la sàtira no sols està permesa sinó que és exigida.
7- Per totes aquestes raons, demanem la llibertat sense càrrecs dels nostres companys empresonats injustament per l’exercici de la seva llibertat artística, sota la denúncia d’algú que no va saber distingir entre la broma i l’apologia.
(llegit per Toni Rumbau)
A l’escenari. Foto d’Alexandra Gutiérrez.
‘Jo no crec que els titelles frueixin d’un estatut especial perquè han estat gamberrus tradicionalment. Jo crec que els titelles tenen el mateix estatut de llibertat que tenen totes les expressions artístiques i humanes en general. Expressar la opinió és bo, és sa, és positiu. Dir el que un pensa sense violència o coacció és sempre bo, encara que un pensi bestieses i animalades. Fer-les pot ser delicte, però dir-les no ho pot ser mai. Ficar dues persones a la presó perquè han fet una broma de mal gust sí que és una animalada, un crim contra la democràcia, un abús de poder. Hem d’exigir que el Raúl i l’Alfonso siguin immediatament alliberats sense càrrecs, no perquè siguin titellaires que facin bromes més antigues que l’anar a peu sino perquè són ciutadans d’una democràcia i poden dir el que els hi doni la gana. Quina imatge més vergonyosa pel nostre país: dos titellaires a la presó per unes bromes de Don Cristobica!!! quants segles enrera hem anat?’
(text llegit per Joan Baixas)
Foto Carmen Indignada.
