Sembla mentida que a hores d’ara passin coses d’aquest tipus. Capturar a dos titellaires per representar una obra de garrotada pujada de to, però en la línia del que ha estat sempre aquest tipus de teatre a les Espanyes i a tot Europa. Dos joves que s’inicien en les arts del titella de carrer i de la garrotada, una de les especialitats més difícils i que exigeix sempre una mirada a l’actualitat, han pagat els plats trencats d’una sèrie de confusions i de reaccions aquestes sí sortides d’òrbita.
Raúl i Alfonso, de Títeres desde Abajo.
Si algun error es va cometre en aquesta funció de carnaval a Madrid, va ser el dels programadors, que no van saber situar l’espectacle en el seu just lloc. Una obra d’aquesta mena es representa per regla general en llocs on hi ha un públic capaç d’acollir-lo i d’entendre’l, encara que després no els agradi: cafès, bars, cabarets, associacions culturals, festivals, etc, i sempre per a una franja de públic adult . Però fins i tot acceptant aquest error, quin programador no s’ha equivocat alguna vegada a la vida, patint davant d’un espectacle que s’ha escapat al que tothom s’esperava? La solució, si tanta ofensa hi va haver per els pares i els nens presents -més per als primers que per als segons, segur-, és que els programadors s’excusin i si tenen responsabilitats polítiques i el cas ha estat aprofitat pels uns i pels altres per als seus interessos polítics, doncs que dimiteixi (com crec que ja ha passat) i la cosa s’ha acabat. Però detenir els titellaires, que simplement complien amb les seves obligacions professionals, és d’un disbarat majúscul.
Pulcinella, de Bruno Leone. Matriu dels putxinel·lis europeus. Museu del TOPIC de Tolosa
Tenim antecedents il·lustres sobre aquest tipus d’obres, sense que mai ningú s’hagi esquinçat les vestidures -a excepció de la hipocresia benpensant dels capitostos de torn.
Pepe Otal, als anys noranta, va representar un Makoki -el famós personatge de còmic de l’underground barceloní- d’una violència inaudita, sempre actuant en cafès i bars, o en els festivals en hores nocturnes. Recollia la tradició dels titelles populars de guant, que ell hiperbolitzà, i que sempre es recrearen amb el garrot. El seu espectacle ha quedat en els annals de la història del teatre com una de les seves obres més conegudes i representades -malgrat la seva considerable incorrecció.
El Makoki de Pepe Otal
L’obra de la companyia Títeres desde Abajo s’inscriu en una tradició molt concreta, la dels Putxinel·lis de Garrotada, que trobem a tot Europa. Federico García Lorca va escriure obres dedicades a aquest gènere i el va lloar, tot i la crueltat del seu personatge principal, Don Cristóbal, un vell verd escarnit i que acaba matant a tots.
L’Esperpento de Valle-Inclán es va inspirar precisament en el gènere dels titelles de carrer, especialment en el bululú, com explica en el pròleg de l’obra ‘Los Cuernos de Don Friolera’, en què posa en boca dels titelles un llenguatge pujadíssim de to, d’una crueltat tremenda i un desenllaç de crònica negra esbojarrada -el pròleg d’aquesta obra amb titelles va ser estrenat ni més ni menys que a casa dels Baroja.
I·lustració del llibre ‘The Wonderful Drama of Punch and Judy and their litlle Dog Toby’.
Un altre exemple d’aquest gènere ple d’incorrecció és el Punch and Judy britànic, considerat pel propi govern de la nació com la segona icona d’allò pròpiament anglès. Curiós que aquest personatge, que tira per la finestra al seu baby fart de sentir-lo plorar, que estaborneix a cops de bastó a tots els altres personatges, que penja al botxí i de vegades al policia que el vol penjar, i que converteix en salsitxes -a través de la seva famosa ‘màquina de fer salsitxes’- al diable, el cocodril, el policia, el lladre, i de vegades fins i tot al mateix baby, s’hagi mantingut viu en els escenaris titellaires d’Anglaterra. Va tenir un il·lustre defensor ja en l’època victoriana, quan va patir una de les moltes campanyes que va tenir en contra.
Castellet de Punch and Judy als carrers de Liverpool.
Diu Charles Dickens: “Al meu entendre, el Punch que es veu al carrer és una d’aquelles exagerades extravagàncies de les realitats de la vida que perdria la seva capacitat de connexió amb la gent si s’intentés convertir-lo en moralista i instructiu. Considero la seva influència perfectament innòcua, com una mena de broma desvergonyida que ningú en aquest món consideraria com un incentiu cap a qualsevol tipus d’acció o com a model per a qualsevol classe de comportament. És possible, penso, que la font secreta del plaer generalment produït per aquest espectacle sigui la satisfacció que l’espectador sent en veure a uns imitacions d’homes i dones rebre tants pals sense sentir per això cap pena ni sofriment…” (The Letters of Charles Dickens , vol. V, 1847-1849).).
El Kasperl alemany, i el seu etern rival, el Gendarme. Stadtmuseum de Munich
Bé, a ningú se li ocorreria a Londres o a qualsevol altra ciutat del món dur a algun Professor of Punch and Judy a la presó… D’entrada, rebria l’immediat suport de la Reina d’Anglaterra, que solia programar en els seus jardins del Palau de Buckingham a un dels titellaires de Punch més potents i virulents: John Styles.
És per tot això que des Putxinel·li demanem l’immediat alliberament dels nostres col·legues Raúl i Alfonso de la companyia Títeres desde Abajo.
Podeu sumar-vos a les campanyes de recollida de firmes que han iniciat diversos col·lectius:
http://www.ellokal.org/libertad-titiriteros-basta-de-manipulacion-libertad-de-expresion/#.VrZ8PVKRj7w
https://www.change.org/p/
