En el número 7 de La Rambla de Barcelona, té la seva seu Arts Santa Mònica. Centre de la creativitat. El nom del recinte, de clara procedència hagiògrafa, té a veure amb un antic convent que ocupava aquest indret en el carrer més famós de la ciutat. Des del 8 d’octubre, Santa Mònica ens ofereix una exposició que s’anuncia amb el títol de: Figures del Desdoblament. I també, amb el subtítol menys críptic de: titelles, màquines i fils. I encara, un segon subtítol més orientatiu que ens convida a fer: Un recorregut per l’alteritat a través del teatre de titelles.
Façana de l’antic convent de Santa Mònica
Titelles en el procés de desdoblar-se o “alterar-se”? Titelles en la consecució final d’uns determinats fenòmens de desdoblament o alteritat? Què és el desdoblament? Què és l’alteritat?
És el ben volgut doctor Jekyll transmutat en el terrible Hyde? És un principi filosòfic transitant entre essència i existència? És l’activitat secreta de Catherine Deneuve a Belle de jour de Buñuel? És la metamorfosi d’una intuïció convertida en deducció?
En la faula, quan Júpiter de l’Olimp suplanta la personalitat del general Amfitrió, executa una acció de desdoblament?
En el teatre, a Nit de reis de Shakespeare, quan la jove aristòcrata Viola es posa la disfressa d’home, viu una alteritat?
En el conte de Blancaneus i els set nans, quan la reina “dialoga” amb el seu mirall, intenta fugir d’una alteritat o tot el contrari, vol penetrar en l’alteritat d’una bellesa que no és la seva però que enveja i desitja?
Què és el desdoblament a Arts Santa Mònica? Què és l’alteritat a Arts Santa Mònica ?
Toni Rumbau, titellaire i -juntament amb Cesc Martínez- comissari d’aquesta exposició, ha escrit en el programa de mà: “…la pregunta de si podem ser una cosa diferent de la que som, com un corc que sempre ens ha rosegat per dins, s’imposa quan ens emmirallem en l’entorn.”
Com un seu alter ego reproduït a escala natural, el cap desdoblat de Toni Rumbau és present a l’exposició. La testa del titellaire pertany a l’espectacle “L’Ombra i el Doble”. Construcció del cap: Nartxi Azkargorta.
Més de 200 peces integren el total d’aquesta exposició, així que per apropar-me al “tot exposat” i alhora cenyir-me a l’extensió i format “natural” que reclama aquest article, hauré de fer un acurat exercici de síntesi i molt a contracor, no tindré altra opció que deixar -sense fer-ne esment- un gran nombre de peces admirables…
M’endinso doncs, en el laberint espacial que ha dissenyat l’arquitecte Dani Freixes. Al Desdoblament i a l’Alteritat d’Arts Santa Mònica s’hi penetra creuant set portes. La primera, veig que s’obre sola…, mitjançant un sensor.
La superfície d’aquesta primera porta és un nítid mirall que em permet penetrar en el fenomen del desdoblament, perquè veig la meva imatge duplicada. Sóc al llindar…, amb miralls que multipliquen la meva identitat alhora que la relativitzen. Em puc preguntar “qui és aquest que em mira?”
I sóc jo, mirant-me a mi mateix. O potser ja no sóc jo…, veig “una altra persona” a l’altra banda del mirall, com quan amb estranyesa et contemples transportat a una fotografia, un vídeo, una escultura, una pintura, una màscara, un titella.
Quan contemplem l’estàtua marmòria d’un personatge il·lustre i de segles anteriors, intentem detectar-hi les seves essències -transmeses per documents i llibres d’història- i alhora ens preguntem: aquestes faccions que ara contemplo “fotocopiades” en marbre, són realment les del personatge de carn i os, ho bé l’escultor hi ha incorporat alguna alteritat ?
Arribo a la segona porta, la d’Animàlia. Un referent dels temps de l’animisme, quan l’ésser humà atribuïa ànima a tot, ja fossin animals, minerals, vegetals, objectes. Porta encertada, perquè tots els titelles del planeta –sempre i quan ostentin bona construcció i manipulació-són objectes dotats d’una ànima altament sensible
Aranya, de David Laín, i Pingüins, del fons Didó. MAE Museu Arts Escèniques. Foto de Pep Parer
Fa uns dies, Toni Rumbau em deia que els organitzadors de l’exposició, familiarment, a aquest sector n’hi diuen “la granja”. Exposa titelles de tot tipus i estils que representen gallines, cavalls, llops, orenetes, pingüins, etc.
El disseny de Dani Freixes situa bona part d’aquest bestiari heterogeni dins un tancat de filferro. La típica malla de trenat ampli, característica dels galliners.
La cultura, la superstició, la religió, l’art, la política, la tradició, la imaginació de l’ésser humà, han comptat sempre –per tal d’aconseguir un o altre tipus d’objectiu…- amb poder disposar d’unes presències animalístiques dotades d’un gran poder simbòlic o mitològic.
Aquí, l’àliga no podia faltar. Ja sigui bicèfala o d’un sol cap, ha estat símbol per excel·lència de reialmes i monarquies, també de poders imperialistes i totalitaris. I també, -valguin el desdoblament o alteritat de condició contradictòria- segons el context cultural que la ha fet seva, símbol de total i màxima llibertat
Àliga de Barcelona. Històricament ha estat considerada com la figura protocol·lària més important de la ciutat. Volant al seu davant, el drac de la titellaire Valentina Raposo.
La imaginació humana ha posat al servei de l’art tota mena d’alteracions morfològiques. Com el personatge hermafrodita a la pel·lícula Satiricó de Federico Fellini.
I també ha creat tot tipus d’antropomorfismes, com poden ser sirenes, centaures, minotaures, esfinxs, sàtirs, etc. O com una figura aquí exposada que m’impressiona… i pel seu acabat realista sembla un animal de debò, però extret d’una fauna mitològica. És meitat cabra, meitat mico. Una creació de Pere Formiguera i Joan Fontcuberta. Es diu Centaurus Nandertalenses
Centaurus Neandertalenses.
Veig un llop, que és la imatge de l’exposició. Impresa a la coberta del catàleg i del programa de mà. Un cap de llop, creació del titellaire Ezequiel Didó, cedit pel MAE.
De sobte, el llop es belluga! Té moviment! Al llarg del recorregut podré comprovar que com aquest, hi ha uns quants titelles que de tant en tant i per sorpresa, es belluguen mitjançant un mecanisme. Dedueixo que els responsables de Figures del desdoblament han considerat que aquests moviments serveixen per a despertar –en la consciència del que visita l’exposició- l’energia potencial dels altres titelles, els que no es belluguen. Un considerable encert de posada en escena!
Cap de llop. Fons Ezequiel Didó. MAE. Al costat, cabretes de la companyia L’Estaquirot Teatre.
L’exposició suma les aportacions de més de seixanta prestadors, comptant museus, particulars i companyies de titelles. Llegeixo en el catàleg el llistat, amb noms com el del MAE (Museu de les Arts Escèniques de l’Institut del Teatre), el Museu Etnològic de Barcelona, el Museu Marés, el MACBA, el Museu del TOPIC de Tolosa, el Museu de la Marioneta de Lisboa, Joan Baixas, Roland Olbeter, Comediants, Sebastià Vergés, Eugenio Navarro, Pepe Otal, L’Estaquirot Teatre, Los Titiriteros de Binéfar, i un llarg etc.
Entro per la tercera porta…Inferns i Dimonis. “Quan hi vagis,” -em deia fa uns dies el Toni Rumbau- “compta amb no precipitar-te en el buit de l’abisme!”
Aquell advertiment del Rumbau em prepara per a fer front a la sensació de vertigen!, procurada per l’impressionant escenografia de Dani Freixes.
D’entrada, sembla tractar-se, senzillament, d’una mena d’aparador o vitrina on s’hi poden contemplar, penjats a la paret del fons, un bon grapat de titelles de tota mena i estil, tots ells representant variacions de la figura del diable.
Però així que m’hi apropo… l’aparador demoníac adquireix unes dimensions inabastables i espectaculars, tant si es mira amunt, avall, o a dreta i esquerra. Mirar avall, fa autèntica impressió! Un gran efecte, dels que es poden anomenar com un coup de théâtre, aconseguit mitjançant un hàbil joc de miralls. Aquí, el desdoblament dels dimonis és infinit…!
Un complet i variat conjunt de dimonis –aquesta figura tan arrelada i tan constant en la cultura del teatre titellaire- integren la troupe infernal de l’exposició. Fotografia de Ping Lin.
Aquest infern és una de les joies de l’exposició i acull titelles de molts creadors, del Sebastià Vergés, del Didó, de la Mariona Masgrau, de l’Eudal Farré, de l’Eugenio Navarro, del Tozer, etc.
Dimoni. Col·lecció Sebastià Vergés.
Veig al meu davant el desdoblament d’un petit animal volador insignificant en els seus orígens, però que la cultura, tant la popular com la més il·lustrada, ha convertit en antropomòrfic i diabòlic. És l’aterridor vampir, aquí representat per unes marionetes de la Valentina Raposo
El vampir literari i cinematogràfic viu una existència del tot desdoblada i del tot alterada entre la passivitat dorment del dia i l’activitat xucladora de la nit…, similar a la doble vida dels titelles, que a estones dormen al calaix i a estones són a l’escenari ben vius, i potser, representant personatges tan perillosos com el vampir…
La terrorífica i alhora fascinadora figura del vampir que s’alimenta de sang humana. Creació de l’actriu i titellaire xilena Valentina Raposo
Entro en una altra porta, la quarta, la de la batalla, el món de la guerra, les garrotades. Les escenes de dos titelles o marionetes dirimint les seves diferències a cops de bastó forma part, des de sempre, del teatre de titelles
El Dimoni i en Bornet. Els Pastorets. Titelles de Margarida Carbonell.
Qui no ha admirat alguna vegada els aniquilaments de tots els personatges a les escenes de batalles dels pupis sicilians, recreant -en versió senzilla- l’Orland Furiós d’Ariosto. O els títeres de cachiporra de García Lorca. O les contundents bastonades del teatre de titelles català més tradicional.
El conegut Pupi sicilià, sempre armat i cuirassat.
Les batalles dels pupis sicilians sempre acaben en una muntanya de cadàvers! Els personatges van caient, morts, decapitats i mutilats, un darrera l’altre…
Cal assenyalar però, que en el teatre de titelles la baralla no incrementa el drama, sinó tot el contrari. El distancia, el converteix en alliberador, en una gresca, en un divertiment. La violència exacerbada i cridanera es transforma -sobretot en el teatre de titelles més popular- en una broma, en un joc. Alhora, pot resultar educatiu si fa pensar a l’espectador en les seves discussions i trifulgues domèstiques…
Punch i un dels seus eterns rivals.
La porta cinquena que traspasso a continuació, és la de la mort. Un altre tema molt present en el món dels titelles. M’aturo davant d’una figureta cedida pel Museu Etnològic.
Joguina de La Mort. Fons Museu Etnològic.
Admiro una altra mort, creació de Tozer, també magnífica!
L’esquelet suicida. Fons H. V. Tozer. MAE.
La Mort, en moltes civilitzacions, cultures i religions significa l’accés a la màxima sublimació de l’alteritat : significa passar a fruir del cel, l’Olimp, el paradís, la vida perdurable, el regne de les caceres eternes, etc.
Aconseguir físicament i de manera convincent la presència de la mort -una entitat etèria i ingràvida- en forma de titella, sempre és un repte per a qualsevol constructor.
Mort. Fons Anglès. MAE.
Interessant una creació del Jordi Bertran, la famosa i inquietant Barca de Caronte, que -segons la mitologia grega- traslladava les ànimes dels morts… tot navegant pel riu que separava la terra del món subterrani dels inferns. En definitiva, també un transport a l’alteritat.
La mitològica Barca de Caronte. Creació de Jordi Bertran
Acabo de creuar la porta de la devoció, la sisena. Veig peces de considerable valor artístic, començant per una mare de déu amb el nen. Una meravella de l’art romànic, procedent del Museu Marés.
Talla d’una verge romànica. Segle XIII. Fons Museu Marés
Em sembla molt fascinant un nombrós conjunt de figures que juntes conformen tot el seguici d’una processó de Setmana Santa, integrat per un grup de Robertos. Així és com, genèricament, anomenen els titelles a Portugal. És una creació de Manuel Rosado, cedida pel Museu de la Marioneta de Lisboa. Aquesta escenificació coral és una de les peces amb moviment. El conjunt de figures té un vaivé que recorda el desfilar dels “pasos” de Setmana Santa.
El cerimonial que escau a la litúrgia de la devoció. Processó de Robertos de Manuel Rosado. Museu de la Marioneta de Lisboa
Em pregunto quina associació o analogia s’estableix entre les figures religioses i els titelles i entre uns i altres en relació als conceptes de desdoblament i alteritat ?
I em responc que més aviat el que s’estableix és un antagonisme. I tot antagonisme implica un principi d’alteritat. Les figures de la religió tenen un alt valor de ritual, de cerimònia. Sants, verges, cristos, son icones de culte. Per contra, els titelles i les marionetes són, molt majoritàriament, figures paganes, figures descregudes que justament desmitifiquen la sacralitat de les figures religioses. Una mostra més d’alteritat, fidel al títol de l’exposició.
Faig el pas a la setena porta, la qual aboca el visitant a convertir-se més directament en observador de sí mateix, tot contemplant peces que tenen relació directa o propera amb el món de la ventrilòquia, amb la idea de la robòtica.
Cap de ninot de ventrilòquia. Fons Roca. Col·lecció Xevi, Gran Museu de la Màgia de Santa Cristina d’Aro.
Cap de Marcel·li Antunez. Espectacle “Pseudo” . Mecanització Christian Konn.
Una altra alteritat per excel·lència i de llarga tradició és la que ens proporciona una disfressa, un antifaç, una careta, la celebració del carnaval. I aquí, veig exposades unes quantes màscares.
Màscara africana i tres màscares mexicanes. Fons del Museu Etnològic de Barcelona.
El text que ofereix la pàgina 36 del catàleg, m’estimula a pensar que una màscara –considerada aquesta en l’àmbit del teatre- és un estadi intermedi i equidistant entre un actor de carn i os i un titella o marioneta de cartó.
Abandono el circuit de les set portes, i observo, molt engrescat, que l’exposició em proposa continuar la visita accedint a la planta superior. Pujo, doncs…
Abans però, aquesta imaginativa exposició –la visita a la qual és cent per cent recomanable per a públic de totes les edats- satisfà el meu delit d’espectador amb una nova filigrana de desdoblament. Un altre atractiu i sorprenent joc de miralls, propiciat per la inventiva i creativitat de l’arquitecte Dani Freixes.
Puc contemplar la meva imatge en el mirall, però vista al mateix temps pel davant i pel darrera. La superfície de l’espill , en plantar-m’hi al davant, no reflexa –com seria habitual- la meva cara, sinó el meu clatell.
El pis de dalt , m’ofereix un ampli mostrari de diferents modalitats de titella…, les quals –totes i cadascuna d’elles- no deixen de ser desdoblaments i alteritats d’un possible titella a considerar com a genèric…, si se’m permet aquesta consideració una mica teòrica…
Un dels sectors temàtics rep el títol de sala i alcova. Espai que contempla forces creacions properes a la miniatura. L’augment o disminució de l’escala original, no deixa de ser –com passa en els contes de Gulliver…- una altra forma d’alteritat. Hi ha titelles minúsculs. També diverses peces que fan referència al teatre representable en un context familiar, com poden ser els admirats teatrets de joguina, veritables meravelles!
I indirectament, mitjançant l’exposició de peces que resulten referencials, la memòria del visitant fa que per evocació també hi siguin presents els espais d’exhibició en “miniatura” , com en el seu dia ho era el minúscul Teatre Malic. O, ho és avui, el també diminut teatre de La Puntual.
Teatrí txec, col·lecció privada de la companyia L’Estaquirot Teatre.
Teatret de titelles atribuït a George Sand i Maurice Sand. Col·lecció Paco Paricio i Pilar Amorós.
Un altre sector, batejat per l’exposició com a Mans, contempla la importància extraordinària de les mans del manipulador, les quals, -actuant com unes pròtesi psicofísiques- es perllonguen i es defineixen expressivament en les mans del titellaire. En definitiva, un altre procés de desdoblament…o d’alteritat…
Caps de titella de guant de tipus català. Fons Anglès. MAE
Les mans de Núria Mestres i Esther Cabacés fent manipulació a l’espectacle “En Groc” de la companyia Zootrop. Mai millor dit, ja que el cossos dels titelles són precisament les mans i els dits de les manipuladores.
Continuo amb la visita, penetro en el món del fil. Contemplo la màgia i la tècnica dels fils per a insuflar vida a les marionetes. Una modalitat artística, aquesta de la marioneta de fils, que té milers d’anys i que perviu sense necessitar massa canvis essencials.
En el context titellaire europeu , Barcelona és molt important pel que fa a les tècniques de construcció i manipulació de personatges moguts per fils. En aquesta ciutat hi han deixat empremta creadora, entre d’altres,coneguts mestres, com Tozer, Herta Frankel, Pepe Otal, Mariona Masgrau.
Com a continuadors d’aquests mestres podem citar Jordi Bertran, Ferran Gómez, Carles Canyelles, Toni Zafra, Teresa Travieso, Santi Arnal, Jordi Rigot i d’altres. I també una generació més jove, que comença a prodigar-se en els escenaris internacionals del teatre de titelles.
Marionetes de Jordi Bertran.
El següent sector del qual puc gaudir, va dedicat a maquines i xips. Siguin senzills o complexos, els mecanismes de funcionament són una part important i definitiva del titella. I encara ho són més, quan els mecanismes presenten sofisticacions i complexitats.
A la pàgina 56 del catàleg podem llegir “Avui, molts dels titellaires i companyies de teatre se serveixen de les màquines i de la robòtica per crear personatges i efectes visuals, amb nous materials i aprofitant els actuals progressos en intel·ligència artificial”
Quan més acurat i precís és el mimetisme que presenta un robot en relació a una morfologia animal o humana, més pot -qualsevol persona que contempli aquesta mimesi- experimentar una sensació de desdoblament i alteritat del que és autèntica vida biològica.
Fins arribar a experimentar angoixa i inquietud davant la presència de criatures dotades de vida artificial molt perfeccionada i amb accentuada similitud amb la figura humana :els androides.
Boris. Espectacle “Boris, the Lion”. Circatronic. Construcció Oriol Aubets. Foto d’Oriol Aubets
L’exposició, -pletòrica i completa en continguts- continua per tal de mostrar al visitant aquella especialitat teatral sustentada pel joc de la llum i les ombres. Per la seva condició intangible, no física, no tàctil, la llum i les ombres són en sí mateixes desdoblaments i alteritats “màgiques”, susceptibles de ser visualitzades malgrat resultar immaterials…
Treball d’ombres de Mercè Gost. Foto de Jesús M. Atienza.
Ara, sóc en un sector que em proporciona poder observar l’encontre entre les arts plàstiques, l’escenografia, el teatre visual, el teatre d’objectes i els titelles. Una transversalitat creativa on en diverses èpoques hi ha incidit gent tan creativa i diversa com Santiago Rusiñol, Pablo Picasso, Ramon Casas, Joan Miró , Joan Brossa, Joan Baixas, Miquel Barceló, etc.
Un cartell anunciant un espectacle de putxinel·lis al mític local barceloní de “Els 4 Gats”. Punt de trobada, a finals del segle XIX, d’artistes de diverses disciplines.MAE
Ogretes, de l’espectacle “En Polzet” Companyia Pa Sucat. Construcció Eudald Ferré.
L’exposició, ara sí, finalitza i arribo a un espai més ampli, que s’anomena La plaça. Entenc que vol ser un símbol dels carrers i les places, de l’espai públic on el teatre de titelles sempre hi ha tingut una presència considerable. Fins i tot es podria dir, que una presència imprescindible.
És una zona útil, hi ha un espai escenari i un espai central amb cadires on hi pot seure el visitant. Tenen programades diverses conferències i representacions. El dia de la inauguració va actuar Joan Baixas.
La Plaça ve a ser com un teatre que Rumbau, Martínez, Freixes i la resta de l’equip organitzador han envoltat d’elements i figures teatrals. Hi són els autèntics Gegants del Pi. El Sol Solet de Comediants. La Pandora dels Artistras. També figures corpòries realitzades per l’escenògraf J. J. Guillén per a un espectacle de passa carrer inspirat en Picasso. I uns telons que representen façanes d’edificis, pintats pels escenògrafs Germans Salvador.
La Geganta del Pi envoltada del Nan Cucut i del Sol Solet de Comediants, a la Plaça de l’exposició.
El recorregut m’ha semblat del tot interessant, m’ha agradat moltíssim. Tota l’exposició pivota al voltant d’una proposta, una intencionalitat i un discurs de naturalesa i ordre vitalment teatral.
Les incursions de l’art escènic en un tema tan favorable a la teatralitat com ho és el del desdoblament i l’alteritat, són incomptables i constants. Un excel·lent exemple és Informe per a una acadèmia de Kafka, text que ha estat interpretat per grans actors, entre d’altres per Roman Polanski, Vittorio Gassman i José Luis Goméz.
Figures del desdoblament, va néixer a partir d’una idea de Toni Rumbau i Anna Valls. I s’ha fet esplèndida realitat amb el suport de l’Institut del Teatre i la Diputació. I amb les subvencions del Ministerio de Cultura, Departament de cultura de la Generalitat i Institut de Cultura de l’Ajuntament.
