El bagatge teatral, tècnic i artístic de José Diego es va consolidant tot exercint -en una primera etapa- dos oficis que són entre sí complementaris. El d’escenògraf i el de maquinista d’escenari. Però ben aviat el seu camp de treball s’amplia al disseny d’il·luminació per a muntatges d’òpera, treballant al Teatro de la Maestranza de Sevilla a l’època de la Expo 92.
José Diego Ramírez, fundador de la companyia de teatre d’ombres “A la sombrita” i dissenyador d’il·luminació.
Temps després, José Diego resitua la seva faceta d’il·luminador en desplaçar-la a les antípodes dels monumentals espectacles d’òpera; i posicionar-la dedicada en exclusivitat al món dels titelles. Ja integrat en aquest nou univers escènic, funda la companyia A la sombrita.
Important assenyalar el considerable increment de coneixements i pautes a seguir que li proporciona la creadora internacional d’espectacles de titelles Margareta Niculescu, per a la qual José Diego il·lumina l’espectacle La cabeza del dragón, creat a partir del text homònim de Valle Inclán.
La titellaire romanesa Margareta Niculescu. A la seva extensa i exitosa trajectòria artística cal sumar-hi diversos càrrecs importants. Entre d’altres, el d’haver estat directora del Festival de Charleville i presidenta durant molts anys de la UNIMA (Unió Internacional de la Marioneta)
Habitualment, el teatre de titelles es representa en un espai, -l’anomenat castellet- força més reduït que els escenaris destinats a teatre d’actors. A l’hora de dissenyar il·luminacions, a banda d’utilitzar menys focus i menys watts, quines diferències importants vols destacar?
Una característica a destacar té a veure amb els manipuladors, que evidentment en el teatre d’actors no existeixen. Quan aquests manipuladors estan a la vista del públic, de vegades veus que per causa de la llum, el manipulador té una presència excessiva. Té un protagonisme que hauria d’estar destinat al titella. Aquest problema s’incrementa quan el manipulador fa molts moviments o molta gesticulació facial… Llavors, pot resultar que el manipulador estigui massa viu i el titella massa mort.
Un altre problema es presenta quan, sense voler-ho, el manipulador projecta ombra sobre el titella i li resta protagonisme. Són aspectes que la il·luminació ha de vigilar, s’ha de mesurar quin valor de llum ha de tenir el manipulador i quin el titella.
“La cabeza del dragón”. Direcció Margareta Niculescu. Il·luminació José Diego
Si Niculescu va ser decisiva en la carrera de José-Diego, també ho és Rosa Díaz, creadora guardonada amb el Premio Nacional de Teatro en la modalitat d’arts escèniques per a infants, i directora de La Rous Teatro, una companyia que ofereix espectacles on hi tenen presència els actors, els titelles, els objectes i les ombres.
Per a La Rous Teatro, José Diego ha dissenyat dues il·luminacions, la de El refugio, i la del darrer espectacle de la companyia: Hilos
Espectacle “El refugio” de la companyia La Rous Teatro. Il·luminació José Diego
Espectacle “Hilos” de la companyia La Rous Teatro. Il·luminació José Diego
La majoria de focus convencionals que ofereix el mercat, han estat concebuts per a il·luminar escenaris més o menys grans i no resulten massa útils per a il·luminar petits escenaris de titelles. D’on podem aconseguir aparells amb prestacions més adequades ?
Jo, vaig veure molt ràpidament que era necessari fabricar nous aparells, construir, adaptar, inventar, reduir potències.
Si exceptuem els grans teatres públics de les grans ciutats, on hi pots trobar de tot i on et proporcionen qualsevol cosa que els puguis demanar, en la resta de teatres la mínima potència que quasi sempre et trobes, -sigui quin sigui el tipus de focus de que disposin- és de 1000 watts. Com a molt, amb sort, pots trobar-te amb que tinguin focus Retall de 650 watts.
Existeixen també focus retall de 500 watts.
Sí, però no és gens habitual que en tinguin. En qualsevol cas, fins i tot els de 500, pensant en espectacles de titelles o ombres i en com jo treballo la llum, per a mi tenen una potència excessiva. Jo crec que una bona solució és que l’espectacle es dugui la seva pròpia il·luminació i pugui prescindir del material que hi ha al teatre.
Pensant en aquestes possibles dotacions d’il·luminació amb característiques particulars, especials i transportables que acabes de mencionar, crec que un recurs pot ser incorporar focus dissenyats en origen per a un us domèstic o industrial. Hi ha, per exemple, aquests focus petits, anomenats F1 o Concentra, que en una època eren molt utilitzats per a il·luminar aparadors de botigues, o per a il·luminar la barra del bar de pubs i discoteques. Similars, també hi ha els Par 36
Un focus Par 36, disponibles amb làmpades dicroiques de 50 i 75 wats
I un model Rocket en miniatura, l’anomenat Tomasito. Tots ells coincideixen en proporcionar-nos un feix de llum estret i intens, molt definidor. Quin criteri et mereixen aquests petits aparells que suposo coneixes ?
Els conec i poden fer molt servei, però jo, on he descobert aparells molt adaptables per a espectacles de titelles és en els museus. Per a exhibir les seves peces, molts museus coincideixen en utilitzar focus de petit format, uns aparells que són rèpliques a petita escala d’un focus model spot light. Amb una làmpada de 300 watts. Aquests a mi em van de meravella.
És ben cert, els museus solen utilitzar focus petits. I les sales d’exposicions també. Pots trobar-hi determinats aparells que il·luminen els quadres i que traslladats a l’escenari de titelles poden resultar òptims.
Damià Barbany i José Diego, en el transcurs d’aquesta entrevista
A l’hora d’il·luminar però, els espectacles de titelles tenen molts avantatges sobre els espectacles d’actors, perquè com que tot és a petita escala, tot és cent vegades més assequible. I els costos són infinitament més baixos.
Per exemple, no necessites disposar de grans mànegues per aconduir el corrent elèctric. Amb un simple cable domèstic, pots fer tota mena de provatures.
No treballes en un espai de dos-cents metres quadrats, sinó de quatre o cinc, que són més controlables i pots investigar molt més.
Jo crec, que hi ha una satisfacció creativa, senzilla i artesanal que et pot proporcionar el teatre de titelles i no et pot proporcionar el teatre d’actors.
També tinc per costum fabricar-me filtres per comptes de recórrer als de catàleg. Me’ls faig amb un plàstic transparent acolorit amb una laca especial que habitualment s’utilitza per a pintar de colors les bombetes domèstiques. Aquest sistema artesanal et permet incorporar més d’un color en un mateix filtre. O fer una gamma, un degradat d’un mateix color.
Els LEDs, han suposat un gran canvi en tota mena d’il·luminacions: domèstiques, urbanes, industrials, artístiques. Per exemple, la Torre Agbar de Barcelona, amb 142 metres d’alçada, es il·luminada espectacularment per 4500 LEDs, els quals suposen una despesa d’electricitat molt mínima.
Quina opinió et mereix la nova, o ja no tan nova, llum de LEDs ?
És un gran descobriment. És una llum que no produeix escalfor i que si convé pots incrustar-la en la mateixa escenografia sense que hi hagi cap perill de provocar un incendi.
A més és molt sostenible perquè consumeix poca electricitat i les làmpades tenen una vida molt llarga. En el teatre de titelles els LEDs tenen un gran futur.
Especialment per a la teva companyia A la sombrita, però també per a d’altres espectacles, has fet dissenys on els destinataris de la llum són ombres, siluetes retallades sobre un material de dimensió plana.
Sí. Quan fas teatre d’ombres, hi ha aspectes principals i particulars a tenir en compte. Per exemple, que el contorn de l’ombra sigui perfectament nítid, amb una definició continuada i absoluta.
També és imprescindible que tota la superfície de l’ombra sigui uniforme i del tot opaca, quan més compacta i negre aquesta opacitat, millor.
Espectacle “Cuentos de pocas luces”. Companyia A la Sombrita. Les mans del manipulador José Diego, amb l’ajut d’algun aplic complementari, projecten ombres transformades en imatges artístiques
Hem de pensar que en el teatre d’ombres no volem il·luminar l’objecte o el personatge, sinó l’ombra que aquest element projecta sobre una superfície il·luminada. El treball ha de ser molt pulcre, molt definit, molt precís.
Pel que has dit sobre opacitat i negror, dedueixo que no treballes gaire amb ombres acolorides o perforades…
En alguna ocasió sí que hi treballo…, però la veritat és que no m’agraden massa…, sobretot si el destinatari és un públic infantil. Perquè si jo mostro, posem per cas, l’ombra d’un elefant i faig que, -per perforació- es destaquin els ulls de l’animal, o els plecs de les orelles, o tota l’extensió dels ullals, etc, és molt probable que, en la mesura en que la imatge és més explicita, el nen pensi que li agrada més l’elefant de dibuixos animats que ha pogut veure en una pel·lícula de Walt Disney.
En canvi, si només veu una silueta que emmarca un cos tot negre, s’estimula la seva imaginació identificativa, nens i nenes frueixen descobrint què és, què significa aquella taca negra
Espectacle “El Romeo i La Julieta”. Companyia La Tirita Teatro. Il·luminació José Diego
Un altre aspecte important és el control de l’extensió de l’ombra sobre la superfície on apareix projectada. Cal veure si volem l’ombra més gran o més petita. Més o menys allargassada. Si la volem fer créixer o empetitir-se a la vista del públic, com si estiguéssim fent un efecte de zoom.
Amb les ombres s’ha de jugar i jugar-hi bé, amb la màxima sensibilitat creativa i amb la màxima bona tècnica possibles.
Cal deixar clar, que el valor artístic del teatre d’ombres , -amb milers d’anys d’existència- és perfectament equiparable a qualsevol imatge que pugui oferir-nos el teatre d’actors. És més, de vegades, el “germà gran” manlleva recursos estètics al “germà petit”. Vull dir que en més d’un ocasió, el teatre d’actors, per més important que sigui, o precisament perquè ho és, no dubte gens en servir-se dels llenguatges senzills que són l’essència poètica del teatre d’ombres.
Escena d’ombres a “La bona persona de Sezuán” de Bertolt Brecht, en un muntatge per a teatre d’actors, dirigit pel prestigiós Giorgio Strehler
En el teatre d’actors potser no és tan important…o la importància es pot relativitzar fins a cert punt…, però en el teatre de titelles i ombres és del tot fonamental mantenir un bon equilibri entre l’espai destinat a la representació i el destinat al públic.
És com tu dius, i això afecta en gran manera el treball de l’il·luminador. Si instal·les un tabanque, –el tabanque és aquest teatre petit que ha Catalunya anomeneu castellet- al mig del monumental escenari del Liceu, el públic no veurà res. Quina il·luminació hi pots posar en aquella immensitat ?
Els espectadors haurien d’anar tots amb prismàtics…
He posat el Liceu com un exemple extrem perquè s’entengui el que vull dir…
També és important, pel que fa a il·luminació, saber si l’espectacle és de carrer o d’interior. En un o altre cas, la il·luminació serà molt diferent. En un espai tancat l’atenció del públic és més concentrada i la il·luminació necessitarà més elaboració.
Deia l’arquitecte Le Corbusier : “el disseny d’un espai ha de ser un joc savi, correcte i magnífic d’uns determinats volums sota l’harmonia de la llum”.
Quico Gutiérrez.
Quico Gutiérrez, dissenyador d’il·luminació. Fotografia David Ruano
Quico Gutiérrez és un conegudíssim il·luminador de teatre d’actors. Al llarg d’una carrera molt extensa, ha dissenyat il·luminacions per a tota mena d’espectacles i formats: molt gran, gran, mitjà i petit. Dissenys destinats a espectacles de tots els gèneres i estils: òpera, drama, comèdia, dansa, cabaret, musical, concert.
El seu treball gaudeix de prestigi a tot l’Estat Espanyol. En una determinada etapa però, Quico Gutiérrez va ser il·luminador de titelles, vinculant la seva feina d’il·luminació “miniaturista” a la recordada companyia La Fanfarra, que integraven Toni Rumbau, Eugenio Navarro i Mariona Masgrau.
A la página 149 del seu llibre : Malic, l’aventura dels titelles, publicat per Arola Editors, el titellaire Toni Rumbau explica : “ Vam comptar per primera vegada amb un il·luminador de veritat, en Quico Gutiérrez, que durant un parell d’anys es va associar a La Fanfarra, i això va ser decisiu per aconseguir la bona qualitat de les imatges.”
Espectacle “A dues mans” de la companyia La Fanfarra. Il·luminació Quico Gutiérrez. Fotografia Albert Fortuny
Què ens pots explicar d’aquella època on el teu ofici es “comprimeix” en quant a mides i dimensions d’espai i suposo que es “dilata” en quant a descobrir noves vies d’il·luminació ?
Doncs, he de dir que em va sorprendre la quantitat de possibilitats creatives que pot oferir un escenari petitet. Aquell tenia una mica més d’un metre d’ample. I allà vaig tenir el goig d’il·luminar espectacles de titelles de guant, d’ombres i de marionetes de fil.
En quant a treballar en un escenari petit…, crec que a l’hora de fer el disseny de llums a casa teva, de fer el plànol, en realitat no hi ha cap diferència.
De fet, només hi ha certes diferències quan arribes al teatre i et poses a fer la feina de penjar, dirigir i enfocar. En un escenari gran, de vegades necessites una plataforma elevadora Jenni per enfilar-te i arribar a un focus situat a una alçada que pot ser considerable. En un escenari de titelles, per arribar al focus més alt, en tens prou amb enfilar-te damunt d’un tamboret.
Quin d’aquells espectacle amb La Fanfarra, destacaries?
En destacaria més d’un, per no dir que els destacaria tots, tant per la feina artística com per les bones relacions humanes amb la gent d’aquella companyia. Per exemple, Malic a Nova York.
Espectacle “Malic a Nova York” de la companyia La Fanfarra. Il·luminació Quico Gutiérrez. Fotografia Eugenio Navarro i Mariona Masgrau
Aquest espectacle va ser una autèntica flipada col·lectiva. L’argument girava a l’entorn de Malic, un personatge aventurer que la companyia La Fanfarra tenia com a heroi i protagonista de diversos espectacles.
El Toni Rumbau va fer un guió que el situava en un vol amb avió a Nova York. En el trajecte, Malic s’adormia i tenia tota mena de somnis surrealistes…
Llenguatge fantàstic traduït en escenografia i il·luminació també de caràcter fantàstic ?
Sí. Però no et pensis que disposàvem de molts mitjans de producció. Suplíem la falta de diners amb imaginació creativa.
Amb Malic a Nova York, em vaig posar a prova a mi mateix, perquè constantment l’escena era canviant i necessitava nous efectes, noves atmosferes. El cert és que en tinc un record inesborrable.
En una producció de teatre d’actors, de vegades costa un cert esforç arribar a consensuar les distintes idees del director, de l’escenògraf i de l’il·luminador. Creus que en teatre de titelles sempre resulta més fàcil posar-se d’acord?
Sí, perquè els mitjans són més petits, les possibilitats són menors, és molt més senzill i ràpid posar-se d’acord en com utilitzar 6 o 7 focus, que no pas en com utilitzar-ne 180, per dir unes xifres…
Normalment, quin tipus de focus utilitzaves?
En aquella época els LEDs encara no existien. Recordo que disposàvem d’un únic focus Retall de 500 watts.
També disposàvem de tres projectors PC petits, que dintre tenien una bombeta de només 100 watts. Amb la lent al davant i la paràbola reflectora al darrere, igual que un focus PC gran. Avui dia, aquests PC minúsculs ja no es troben…
Un model de focus PC.
Podem dir, doncs, que la mateixa simple bombeta de 100 watts que tenim a casa, -posem que estigui instal·lada a la domèstica i quotidiana cuina- traslladada a un castellet de titelles, pot oferir –ben utilitzada- unes prestacions magnífiques i sofisticades.
Totalment. L’única diferència consisteix en que a la cuina potser no necessites dirigir-la i en el castellet sí. I, per força, l’hauràs de ficar dintre d’una caixa. I si a més, hi poses una òptica al davant, podràs controlar l’obertura.
Crear zones fragmentades concretes, o aïllar un personatge de la resta de personatges, o deixar una bona part de l’escenari en la foscor, són efectes habituals en el teatre d’actors. En un escenari de titelles, -degut a les seves dimensions reduïdes- els efectes d’aquesta mena resulten més complicats de realitzar ?
Si l’espectacle ho requereix es poden arribar a fer, però depèn molt de les mides. Si el castellet fa seixanta centímetres d’ample serà força difícil… Si fa dos metres, ja ho pots aconseguir perfectament. Això, suposant, –tornem al mateix requisit- que tinguis focus adequats, suficientment petits.
Espectacle “ Carmen“ de la companyia La Fanfarra. Il·luminació Quico Gutiérrez. Fotografia Pau Ros
A La Fanfarra vam treballar molt un efecte d’il·luminació que sempre va estretament lligat a un element escenogràfic que en el teatre d’actors és molt habitual i de grans dimensions: el ciclorama de fons.
En aquesta superfície neutre que actua com una pantalla, poder crear-hi –mitjançant la llum- la il·lusió d’un fons de cel o d’un infinit amb una determinada tonalitat és molt estètic, molt poètic, i l’espectador ho agraeix.
Un altre aspecte molt investigat amb La Fanfarra va ser el teatre d’ombres. Aquí vam incorporar les diapositives per a projectar llum molt concreta i amb formes molt determinades.
Utilitzàvem decorats semitransparents i si, per exemple, en un d’aquests decorats s’obria una porta, la diapositiva il·luminava exactament el rectangle proporcionat per aquella obertura. O també, una diapositiva podia proporcionar-nos la llum projectada pels fars d’un automòbil, la imatge del qual apareixia en un altre decorat.
Aquestes diapositives tenien la funció d’il·luminar un determinat espai acotat, ens feien un servei similar al que pot proporcionar un focus de retall ajustant el dispositiu de les cuchillas. L’avantatge estava en que el projector de diapositives ens permetia confegir aquests efectes en proporcions minúscules, cosa que no hauríem pogut fer de cap manera amb un focus de retall normal.
El tipus de projector de diapositives que utilitzàvem era dels anomenats de carrousel, adaptat i ajustat per nosaltres mateixos a les mides i distàncies convenients.
En les il·luminacions del teatre d’actors hi són presents l’art i la tècnica. En les destinades a teatre de titelles, sovint, també hi participa un cert treball de caire artesà. En titelles, els percentatges entre il·luminació tècnica i il·luminació artesanal s’inclinen decididament a favor de l’artesania?
Claríssimament. És així fins i tot actualment, quan ja es treballa molt amb programes informàtics. Amb l’ordinador tens materialitzada la tècnica funcional, però sempre concebuda des d’una idea creativa i artesanal.
Les ordres d’entrada de molts efectes, tan visuals com sonors, s’executen mitjançant un programa informàtic i un ordinador. El qual, si es vol, pot ser accionat pel mateix actor o manipulador dels titelles des del seu lloc a l’escenari. Pot fer entrar l’efecte simplement servint-se d’un pedal que acciona amb el peu.
Podem considerar, doncs, que aquest exemple del pedal és l’ús d’un sistema tècnic, però concebut amb mentalitat artesana i encaminat, lògicament, a la consecució d’un objectiu artístic.
Espectacle “La Reina Blanca” de la companyia La Fanfarra. Il·luminació Quico Gutiérrez. Asseguts a l’escenari, Toni Rumbau, Mariona Masgrau i Eugenio Navarro. Fotografia Albert Fortuny
L’espectador infantil és – arreu del món- un gran consumidor de teatre de titelles. Aquests públic de nens i nenes, si el comparem amb el públic adult, rep i enregistra els espectacles amb una atenció més senzilla i alhora més desconcentrada ?
En principi, jo diria que no. Amb els titelles, els nens i nenes queden molt embadalits, perquè ells, a casa o a l’escola, juguen habitualment amb ninos, ninots, figures antropomòrfiques, robots de joguina, etc. Però normalment, ells no són capaços d’obtenir amb aquests elements, els resultats màgics que poden veure a l’escenari.
El vigor i l’autenticitat del titella els semblen molt superiors als dels seus elements de joc i per tant els admiren.
Interessant! Nens i nenes atrapats en una mena de fenomen de transferència, que els és del tot lúdic i gratificant!
Sí. Els titelles, les ombres, les marionetes, multipliquen i magnifiquen l’univers dels jocs infantils. Ara, dit això, també és cert que si l’espectacle no els atrapa, les criatures es distreuen i dispersen i s’avorreixen sense cap dissimulació.
D’esquerra a dreta, sis grans creadors en el món de les titelles : Eugenio Navarro, Quico Gutiérrez, Mariona Masgrau, Pepe Otal, Pettery i Toni Rumbau. Fotografia Albert Fortuny
Fent referència a la il·luminació del teatre d’ombres, José Diego ha parlat de la necessitat d’aconseguir unes siluetes amb els contorns perfectament definits. Que la llum determini, amb una acurada nitidesa de línia, els perímetres de les figures retallades.
Quines possibilitats creus que pot oferir-nos un plantejament contrari, consistent a treballar amb llums que proporcionin una silueta poc definida, ombres imprecises, com imitant aquell efecte pictòric anomenat: esfumatto. O l’efecte cinematogràfic anomenat : fundido encadenado. Ombres difuses, pensant en obtenir efectes especialment màgics, evanescents, irreals ?
Un efecte d’aquest tipus es pot aconseguir utilitzant com a font d’il·luminació una linestra o un florescent. S’ha fet, però no és massa habitual. En teoria, aquest concepte d’ombra difusa és interessant, però a la pràctica és veure quin resultat real es pot obtenir… Veure si el resultat es correspon amb la idea.
Hi ha el perill que l’espectador pugui confondre l’efecte intencionat amb una deficiència involuntària, que pensi que aquella ombra no és veu amb nitidesa perquè està mal il·luminada…
Espectacle “Calidoscòpia” de la companyia La Fanfarra. Il·luminació Quico Gutiérrez
Abans, hem fet referència al sector de població infantil com a destacat seguidor del teatre de titelles. No hem de caure però, en el gran error de considerar que l’espectacle de titelles sempre implica que el seu destinatari sigui un públic infantil. Hi ha, arreu del món, esplèndids espectacles de titelles per a espectadors adults
L’espectacle de La Fanfarra Calidoscòpia, del qual també en tinc un especial record, anava destinat a aquest públic adult. Havia de ser així perquè l’argument no tenia res d’infantil.
Tocava l’estil de les pel·lícules del gènere negre, amb el personatge d’un detectiu de nom Requintal, enfrontat a una perillosa secta. També hi sortien prostitutes.
Per a Calidoscòpia, a l’equip habitual de La Fanfarra s’hi va afegir la meva cunyada Elisa Crehuet, dirigint l’espectacle. I el meu germà José Antonio Gutiérrez, que va confegir una banda sonora extraordinària, com de pel·lícula!
Deia el director de teatre Erwin Piscator : “en el teatre, la llum d’un focus sempre és com una fletxa que transporta una determinada informació.”
