Una de les premisses exigibles a l’art, -en qualsevol de les seves modalitats- és presentar una obra original i diferent. I un altre dels requisits, tant o més exigible, és que aquesta originalitat creativa vagi acompanyada d’un determinat discurs útil al ciutadà-espectador, ja sigui per a posar en dubte la seva identitat individual o la seva identitat col·lectiva o ambdues alhora…
Roger Torns, director i dramaturg de “Woyzeck Caducat”
L’espectacle Woyzeck Caducat que des del 23 de setembre a l’11 d’octubre ocupa l’escenari del Teatre Tantarantana, abasta plenament –amb creativitat, sensibilitat i intel·ligència- la difícil i ideal dualitat de creativitat i contingut que acabem d’esmentar, ja que no ens recorda gens els molts espectacles Woyzeck vistos en escenaris d’arreu…i alhora manté tota la corrosivitat i denúncia del text original.
Aquest espectacle ha arribat al Tantarantana precedit per una anterior estada al Teatre Maldà amb molt bona acollida. Darrera el títol original de Woyzeck, la coneguda peça del segle XIX escrita per l’alemany Georg Büchner, la dramatúrgia de Roger Torns hi ha volgut afegir, -en clau de punyent ironia i paradoxa- la paraula Caducat.
Ironia i paradoxa perquè malauradament el món és ple de Woyzecks…, sense que ningú, ara per ara, pugui preveure la seva extinció. Les polítiques de tall neoliberal –avui tan imperants i tan propenses a destruir l’estat del benestar- incrementen la seva presència…
Al igual que el Woyzeck original, el personatge que ens ofereix Roger Torns també és un empleat miserable, quasi un marginat. En el text de Büchner s’encarna en la figura d’un soldat ras, paradigma de la obediència més obligada, irracional i absoluta: “matar i deixar-se matar…”
El text de Torns, el transmuta en un pobre treballador situat per sota del paupèrrim sou de mileurista. El seu lloc de treball no pot ser més precari, més baix en l’escalafó laboral : netejador de wàters…
Paula Malia i Marc Ribera en el personatges de Maria i Woyzeck
El personatge de Woyzeck, disposa però de dos tresors, per a ell de valor incalculable: la seva estimada Maria i el seu fillet. Però aquests dos éssers, que ho són tot pel desgraciat Woyzeck, no poden alimentar-se exclusivament del molt amor que ell els prodiga constantment. Necessiten també omplir l’estómac, i el sou de l’home de la casa és insignificant…
Woyzeck necessita més diners per a poder mantenir la seva família i accepta, a contracor, sotmetre el seu cos a dubtosos experiments mèdics a canvi d’una minsa compensació econòmica. Uns experiments, dietes i teràpies que semblen pretendre imprescindibles objectius educacionals per a la bona conducta social. En realitat, al servei d’una educació destinada a anul·lar la voluntat de l’individu i convertir-lo en un element servil, funcional, dòcil i ben inserit en un sistema social classista i injust.
Maria, també es veu obligada a humiliar-se i sotmetre el seu cos…, -té una cara bonica, uns pits bonics, unes cuixes boniques- a canvi de diners
Ambdós sotmetiments són perfectament acceptats i digerits per una hipocresia social d’allò més cruel; però qui acaba per no poder comprendre i resistir tants sotmetiments és el pobre Woyzeck, un home bo, que pensa, pateix, es desespera…. i finalment sucumbeix…, acaba trastocat i arrossegat a un abisme per on també s’estimben els seus éssers estimats…
El dossier de premsa de l’espectacle diu : “…barrejem actors i titelles per posar el pes en l’opressió educacional que es fa sobre les figures de Woyzeck i Maria…”
I diu també : “…treballem amb titelles per fer una diferenciació clara dels opressors i els oprimits…”
Entrem, doncs, en matèria, posem-nos en el tema titelles, que en definitiva és el que aquí, a Putxinelli.cat, interessa i convé. Abans però, una insistència més sobre el que exposava en el primer paràgraf: la qualitat creativa d’aquesta peça teatral del tot recomanable. I esment també, a l’encertada programació que sota el criteri de Julio Álvarez i Roberto Romei ofereix el Teatre Tantarantana, fent lloc a joves valors i nous llenguatges escènics.
El primer titella, o objecte, o titella objecte, o titella conceptual que vol considerar com a tal aquest article, és la troballa expressiva i dramàtica que proposa el “bulto”, un simple manyoc de roba rebregada… que ve a representar el personatge del nadó, el petit fill de Woyzeck i Maria.
El conceptual i suggestiu bebè de “Woyzeck Caducat”, en braços del seu turmentat pare…
Sovint, l’aparició damunt els escenaris d’un personatge bebè, -al marge del tipus d’obra que s’ofereix- ens presenta la criatura en qüestió, coberta tota ella, -com una mòmia- per una convencional i impol·luta manteta o flassada.
Com a molt, del tendre bebè s’arriba a visualitzar l’oval de la carona, encarnada aquesta per un ninu o titella d’aparença realista. És una imatge molt vista, molt utilitzada, que en moltes ocasions resulta massa sentimental o fins i tot massa cursi… No es tracta pas de treure un bebè de debò a l’escenari, però sempre s’agraeixen les propostes creatives
El bebè de Woyzeck Caducat és un garbuix de teixit que no vol imitar l’embolcall d’una anatomia humana. I aquí rau l’encert, perquè els plecs canviants, les arrugues que es fan i es desfan constantment, els imprevistos caients de la roba quan es troba -feta un farcell- entre els sempre amorosos braços de Maria o Woyzeck, irradia una “vida”.
Al igual que quan el bebè es dipositat a terra o damunt d’un element i la massa tèxtil adopta una forma capriciosa… En definitiva, una incursió nova i reeixida en el llenguatge dels titelles o llenguatge d’objectes.
Els titelles opressors, manipulats per Arnau Comas i Roger Torns
Cal posar damunt l’escenari els nefastos personatges “educadors”, com ara els del metge i el capità presents a l’obra original de Büchner. I per aconseguir-ho, la dramatúrgia i direcció de Woyzeck Caducat reserven aquesta tasca constrictiva a un parell de titelles prou abstractes i versàtils com per a incorporar cadascun d’ells més d’un personatge.
Titelles que podem qualificar com pertanyents a un estil de síntesi -tant funcional com expressiva- obtinguda a partir de fer coincidir distintes opcions manipuladores, com la del titella de guant, el de manyopla i el de tija.
La bona conjunció titella-manipulador es fa realitat mitjançant un cos de titella corpori que reprodueix, quasi a escala natural, la part superior del cos d’una persona, incloent també el cap i un braç, concretament l’esquerre.
Un dels titelles fent de personatge “educador”…
Aquest tronc d’aparença humana es subjecta per la part inferior, és a dir per la cintura del titella, a la cintura del propi manipulador mitjançant una cinta lligada a la seva esquena, en una acció similar a la de lligar-se un davantal. El cos del manipulador passa a exercir les funcions de tija, ja que proporciona verticalitat al titella.
El manipulador, utilitza el seu braç i mà esquerra per a manipular la boca del titella, obrint-la i tancant-la a la manera de com es manipulen els muppet. Aquesta manipulació també possibilita, al mateix temps, moviments del tronc del titella : endavant, endarrere, girs a costat i costat.
El braç dret del manipulador, enfundat en un guant del mateix color i textura que la cara i el braç esquerre del titella, li atorga continuïtat anatòmica, vivesa i moviment.
El manipulador vesteix camisa blanca, el tronc del titella també, de manera que una i altra figura es fusionen mimèticament.
L’acabat d’ambdós titelles -de color gris- està resolt mitjançant un teixit de feltre. El rostre, es troba desproveït d’ulls i nas. La boca però, és ample i amb gran capacitat d’obertura. Aquesta falta dels organs aptes per a la vista i l’olfacte, confereix als titelles una identitat indefinida i inquietant…
Els titelles, construïts per Albert Ventura i Alejandra Lorenzo
La fesomia i configuració del cap d’un dels titelles ens recorda una mica la de la famosa granota Gustavo. Aquell titella estrella de la televisió, creat pel titellaire Jim Henson.
La fesomia i configuració del cap de l’altre, ens pot recordar a Homer Simpson, el personatge de dibuixos animats i estrella de la televisió tant o més rutilant que l’anterior
Aquest referents físics que els poden emparentar, -pel que fa al rostre i a la forma del cap- amb el parell de personatges de la cultura popular que acabem de citar, no entorpeixen ni destorben gens la identitat negativa i opressora dels personatges que van encarnant els dos titelles, la qual es manifesta sense fissures en totes les seves perverses intencions…
Ambdós titelles resulten ser, en totes les escenes on hi tenen intervenció, una perfecta osmosi entre objecte significant i significat del discurs.
Per últim, mencionar també l’eficaç i senzilla escenografia, que una vegada més fa bona aquella dita de : “en teatre, menys és més”, tot creant coherència en el llenguatge semiòtic. Damunt l’escenari : un parell de pupitres escolars estrets i rectangulars simbolitzant la mala educació. Un parell de matalassos individuals damunt el terra, simbolitzant tant la vida de parella com la misèria d’un habitatge. Un ordinador portàtil, mitjançant el qual, Maria contacta amb els seus clients. Una tassa de wàter, mostrant la mena de feina mal pagada que realitza Woyzeck.
Els intèrprets són Marc Ribera, Paula Malia, Arnau Comas i Roger Torns. La construcció dels titelles és obra d’Albert Ventura i Alejandra Lorenzo.
