Edgar Allan Poe gaudeix com escriptor de fama perenne i internacional gràcies a les seves narracions curtes adscrites al gènere o estil literari del terror. Menys conegudes, són les seves facetes de poeta i creador de contes i narracions curtes de caire satíric i grotesc. El mes de juliol de l’any 1840, Poe viu a Filadelfia i publica a la revista Gentleman’s Magazine un conte breu amb el títol de L’home que es va desmanegar.
Daguerrotip que retrata l’escriptor Edgar Allan Poe, el dia del seu casament amb Sarah Helen Witman. Celebrat el 13 de novembre de 1848
L’argument de L’home que es va desmanegar, presenta com a eix vertebrador la figura d’un general imaginari, de nom John A. Smith. Militar força condecorat per haver-se distingit -al llarg de múltiples batalles- com el gran exterminador de la tribu india dels kickapoos.
Coberta de la revista “Gentleman’s Magazine”
Aquest general inventat per Poe, presenta una clara analogia amb un bon nombre de generals autèntics, dedicats –al llarg del segle XIX- a l’aniquilació de l’indi nord-americà. George Amstrong Custer vindria a ser, de tots ells, el més racista i tristament famós…
El general George Amstrong Custer.
Poe, barreja ficció i realitat, ja que l’existència dels kickapoos no era una invenció. Aquesta tribu india, originària del territori de Texas, va ser perseguida i castigada per la política racista dels Estats Units. Els kickapoos, al igual que els sioux, txerokkes, comantxes, etc., van ser morts per la cavalleria de l’exèrcit. O bé, com a mal menor…, obligats pels representants del govern a negociar la seva rendició, abandonar les seves terres i viure confinats a les reserves.
Indis nord-americans
El títol, L’home que es va desmanegar, fa referència a la condició desballestada de l’anatomia del general. A l’insòlit desconjuntament de les diverses parts del seu cos…
En primera instancia però, Poe mostra una imatge del general del tot contrària a la d’un home desmanegat. A ulls del lector, la figura del general és la d’un hom gallard, enèrgic i triomfador. El general sembla ser, tal i com pertoca a un militar, un guerrer alt i fort.
Només al final de la narració, el lector descobreix que el flamant i ostentós militar és en realitat un titella. Un personatge titella desmuntable i lamentable…
Un titella que en la terminologia actual també podría ser considerat alguna cosa així com un robot o un ésser biònic…
Cada matí, en rigorós secret, el personatge de Pompey, majordom del general, procedeix a armar-lo peça a peca, fins que el militar adquireix aspecte humà.
Els ulls del flamant general són de vidre. Les cames, de ferro. Les espatlles de cautxú. Els braços de fusta. Els cabells de cordó de seda. Les dents de porcelana. La llengua de feltre.
Mitjançant el personatge del narrador, Poe assenyala que quan se’l veu desmanegat, aquell general-titella tan sols és un simple farcell sense cap forma humana, d’uns seixanta centímetres d’alçada…
Fragments de titella. Taller del Marionetàrium Herta Frankel.
Posteriorment a la publicació del conte, Ulrike Brunotte,-crític literari- va assenyalar que el personatge del general-titella era un símbol, un objecte metàforic al servei d’una sàtira endegada en contra de totes les guerres. Brunotte va considerar que el missatge del conte, venia a dir que la tasca bèl·lica del general creava destrucció, però aquesta mateixa destrucció es tornava en contra seva. Aquest efecte crític es feia evident, segons Brunotte, mitjançant la imatge del titella fragmentat. Fragmentació que, intencionadament, anul·lava la càrrega poètica que sempre pot presentar la figura d’un titella exhibit amb tota la seva corporalitat.
Brunotte, també va deduir que Poe s’havia inspirat en “Els contes de Hoffman”, obra de l’autor alemany del mateix nom. Concretament en el personatge titella de la bella Olimpia, una sofisticada nina d’aparença humana.
Poe, des del seu espai a la revista, va respondre a Brunotte, aclarint que la seva creació del general-titella estava més o menys inspirada en un amic del seu pare, el general Winfield Scoot, un racista que odiava els indis i que havia perdut una cama en una de les seves campanyes d’aniquilació.
Respecte al desmembrament del personatge, Poe va explicar que la font d’inspiració havia estat una representació de titelles que anys abans, el 1836, havia vist a la ciutat de Richmond. En aquella funció, diversos titelles desmanegaven -a la vista del públic- un altre titella que representava un personatge malèfic que segrestava nois i noies adolescents amb el sinistre i quimèric propòsit de robar-los la joventut…
Edgar Allan Poe, segons una litografia d’Edouard Manet, realitzada l’any 1888 per a il·lustrar una edició de “Les poemes d’Edgar Allan Poe”
A banda les facetes menys conegudes i ja assenyalades de poeta i narrador satíric, en ocasions, Poe, per tal de fer bullir l’olla…, també va exercir com a crític literari i periodista. En qualitat de tal, va posar al descobert, des de les pàgines de la revista Messenger, una enganyifa –emprar la paraula estafa potser resultaria excessiva…- perpetrada per un empresari d’espectacles que responia al nom de Johann Nepomuk Maelzel. Aquest Maelzel, havia adquirit un titella de gran perfecció, construït pel baró Wolfang von Kempelen.
El fals titella que jugava als escacs…
Maelzel es dedicava a exhibir en barraques de fira i teatres de tot el país, una atracció que ell anunciava amb tota pompositat :
“senyores i senyors, els vull presentar el titella perfecte! Un titella articulat que funciona mitjançant la seva sofisticada maquinària! Un titella intel·ligent! Un titella capaç de jugar als escacs i enfrontar-se a qualsevol espectador que s’atreveixi a competir amb ell!”
El suposat titella, -vestit de turc i proveït d’un turbant que li atorgava una aparença exòtica- despertava una extraordinària admiració. El públic de l’època, més dotat d’ingenuïtat que no pas de suspicàcia, creia que realment contemplava un titella prodigiosament articulat i dotat d’una mecànica moderna que li possibilitava actuar com un jugador d’escacs.
Poe, va argumentar i sostenir la sospita de que el titella ocultava un manipulador en el seu interior. Un manipulador de baixa alçada, camuflat entre la figura del titella i la maquinària escenogràfica que l’acompanyava. Poe tenia raó, efectivament hi havia trampa! Per tant, s’oferia al públic un engany!
El fet censurable no radicava tant en que el titella funcionés mitjançant un manipulador ocult, sinó en voler-ho amagar. L’espavilat Johann Nepomuk Maelzel intentava que el respectable s’empassés allò que en llenguatge popular se’n diu : “donar gat per llebre”.
