S’ha estrenat aquesta setmana a Barcelona, a la Sala Moragas del Born Centre Cultural, una obra escrita per Gerard Vàzquez i dirigida per Damià Barbany en la que les marionetes, construïdes per Núria Mestres, hi tenen un paper important: no sols actuen en el rol d’alguns personatges històrics de rellevància, com és el cas del mateix Conseller en cap Rafael Casanovas, sinó que apareixen també com dobles dels tres personatges centrals. L’obra es situa a la Barcelona de 1714, cosa que explica que els seus autors hagin buscat representar-la al costat de les ruïnes del Born, tot buscant la connotació immediata del lloc.
Andrea Portella en el paper de guia turística al Born, en el pròleg de l’obra.
‘Ella i els arquitectes’ intenta donar la volta a l’allau de celebracions a l’entorn del 1714 buscant un abordatge que posa l’èmfasi en el fenomen de la guerra i en les seves més immediates conseqüències: les que giren a l’entorn de la mort.
Com m’explica Gerard Vàzquez en un dels assaigs abans de l’estrena, ‘ens hem volgut apartar dels aspectes d’exaltació de la temàtica independentista, prou servida en els últims temps, per centrar-nos en el fenomen de la guerra, ja que en definitiva el setge de Barcelona no va deixar de ser un episodi d’un dramatisme humà descomunal’.
Els tres personatges amb els seus dobles.
La idea va sorgir de Damià Barbany, que des d’un principi tenia molt clar que volia fer una obra sobre aquest tema vist des de la perspectiva de dos arquitectes. Se li va ocórrer en veure una exposició de maquetes i en adonar-se que el mateix Born i les seves ruïnes constitueixen en certa manera una gegantesca maqueta de la Barcelona derruïda del 1714. Més endavant, ja arrancat el projecte amb Gerard Vàzquez, aquest va veure clar que els dos arquitectes protagonistes de l’obra havien de procedir d’èpoques distintes: l’un del segle XXI i l’altre del segle XVIII. Forçant aquesta trobada a través del temps, s’obrien més possibilitats dramàtiques i de confrontació properes al públic d’avui. I, a la vegada, en conjunció amb la presència dels titelles, s’introduïa l’element màgic i metafísic, tot fent espai per a la irrupció del tercer personatge, Ella, real i alhora simbòlic, magníficament servit per Andrea Portella.
Rafael de Casanovas. Titella de Núria Mestres.
Els arquitectes són Quim Lecina en el seu paper d’home il·lustrat del s. XVIII i Bernat Quintana en el d’un arquitecte francès d’èxit de la nostra època. Intervé també Víctor Álvaro en el personatge del soldat heroi que tard o d’hora acaba amb un tret al cos, el qual s’encarrega a la vegada de manipular la major part dels titelles. Un equip exquisit d’intèrprets, amb moments de lluïment per a cada un d’ells, i amb un magnífic Quim Lecina que posa tota la seva experiència al servei d’aquest personatge alhora heroic i patètic, condemnat per l’irrefutable destí d’unes circumstàncies històriques implacables.
Quim Lecina i el seu doble.
Quan els hi pregunto sobre què ha representat incloure els titelles en el joc dels actors, tant en Gerard com en Damià em diuen que ha influït en el ritme i sobretot en l’extensió del text. ‘L’obra durava molt més però de seguida vam veure que els titelles no podien parlar tant’, diu Damià Barbany. Una llei pròpia del teatre de titelles, que no aguanta massa text. ‘Jo els hi vaig escriure un text més picat, amb rèpliques i contra-rèpliques més curtes amb la intenció de buscar una agilitat que vam haver de reduir per raons tècniques, en estar les veus dels titelles gravades’, afegeix Gerard Vàzquez, ‘Però és que tallar text ha estat una constant, i potser encara n’hi tallaríem més, si no fos per la imminència de l’estrena que ens ho impedeix’.
‘Ella’ en plena actuació.
`La raó d’utilitzar titelles no només em va venir per la necessitat de disposar d’uns personatges ocasionals que no justificaven, en una producció petita, estar servits per actors, sinó sobretot perquè el registre del personatge simbòlic d’Ella necessitava un tipus de llenguatge que obrís les portes al món de la poesia i del Més Enllà’, en confirma Damià Barbany.
El jove arquitecte que ve del futur, representat per Bernat Quintana.
En efecte, crec que en aquest aspecte els dos responsables de ‘Ella i els Arquitectes’ l’han encertat, en especial en duplicar els tres personatges principals amb els seus dobles: aquest emmirallament, només apuntat en l’obra però ben visible, al cap i a la fi, pels espectadors, és una de les millors maneres d’obrir-se ‘al món del costat’, que és el món que hi ha després de la mort o més enllà de la vida i de la mort. Així ho han fet la majoria de les tradicions titellaires del món, en les que els seus personatges acostumen a ser habitants de móns mitològics, siguin déus, esperits de morts o de la natura, dimonis, monstres o altres éssers del repertori imaginari.
Víctor Álvaro amb dos titelles.
Els titelles imposen la seva realitat als demés personatges, que en certa manera queden ‘titellitzats’, tot i que ells es pensen que no ho són, de titelles. Crec que aquí als autors els hi hauria agradat molt una mica més de temps d’assaig per poder treure tot el suc possible a aquesta contaminació mútua entre actors i titelles, tot i que l’essencial queda apuntat sobretot per la feina feta pels mateixos actors, que han comprès molt bé aquest efecte d’emmirallament. En el fons, tots tres actuen com si ells fossin els titelles, simples fantotxes caricaturescos, manipulats pel Temps, l’atzar i les necessitats, mentre són contemplats per uns altres jos seus, hieràtics i inquietants (les marionetes que surten per damunt del Sky Line de Barcelona), que semblen mirar des del món de la mort els inútils esforços i les inconfessables misèries del humans encara en vida.
Menció apart mereix tant la feina feta per Núria Mestres amb els titelles, que ha hagut de construir segons el model dels actors, com la d’aquests en la difícil tasca de la manipulació. L’esforç i els resultats han estat fantàstics, sobretot quan se sap el que costa passar de la interpretació del personatge a la feina de moure els seus dobles de cartró. I és que els titelles compleixen perfectament la seva funció de representar els ‘cadàvers simbòlics’ dels personatges encarnats pels actors. Un emmirallament que sens dubte el rodatge anirà polint fins a treure-li les seves màximes possibilitats.
Una obra arriscada i polèmica, en atrevir-se a tractar un tema que tot i sent del segle XVIII, revesteix tanta actualitat, com si el present, en els seus anhels de futur, busqués força en el passat. ‘Ella i els Arquitectes’ ens diu que els anhels d’un segle alimenten bàsicament la fam insaciable de la Parca, la Pàl·lida Senyora o Senyoreta que tan bé interpreta Andrea Portella, la qual, en el seu xuclar-ho tot, no dubte en empassar-se el visitant del futur –el jove arquitecte francès–, irremeiablement atrapat per les no menys irremeiables teranyines dels episodis nacionals.
El futur, mentrestant, s’ho mira i ens mira entretingut, amb el somriure càustic de qui sap com acabarà la cosa…
