Si entenem el cinema, igual que la fotografia, com la combinació de llum i ombres amb l’objectiu d’explicar alguna historia, entendrem encara més que les ombres xineses es trobin als orígens de l’art cinematogràfic. Les ombres xineses van significar en el seu moment una de les primeres tècniques per a posar una imatge en moviment i poder explicar una llegenda o una història. De fet, les primeres pel·lícules es passaven en espais, generalment ambulants, on també s’hi feien ombres.
El cinema va arribar i un control més gran de la llum va propiciar tècniques més acurades d’aplicació en el seu ús, però l’ombra continuava existint en molts i molts plans o escenes de les primeres pel·lícules de la història del cinema. Un exemple d’això és la pel·lícula ‘El gabinet del Doctor Caligari’ (1920), de l’alemany Robert Wiene que conté una gran quantitat de llenguatge cinematogràfic en el que les ombres hi juguen un paper primordial.
La pel·lícula, considerada com una icona de l’expressionisme alemany, va ser rodada totalment en un plató amb uns decorats realitzats pels artistes Hermann Warm, Walter Röhrig i Walter Reimann, els quals van generar una estètica irreal amb les seves construccions anguloses en crear una ciutat impossible amb portes i cases torçades, amb la distorsió de tots els objectes, a fi i efecte de potenciar encara més aquest ambient obscur en el que transcorren les escenes.
Aquest llenguatge d’ombres provinent d’una il·luminació molt contrastada, que tan bé li anava al primer cinema en blanc i negre, ha generat un estil visual que el trobarem en altres films posteriors. Un assassinat projectat a la paret d’una cambra troba el seu símil en la pel·lícula ‘Psicosi’ d’A. Hitchcock (1960), a l’escena de l’assassinat al bany. Sembla ser que el dibuixant i director de cinema Tim Burton, que es caracteritza per un estil visual fosc i surrealista, ha estat molt influenciat per la cinematografia expressionista de pel·lícules com la de Wiene.
A ‘El gabinet del Doctor Caligari’, la llum té un pes molt important i desenvolupa tot un llenguatge dramàtic quan genera aquelles ombres que a més d’explicar la trama d’una escena, ens transporta a un ambient clarobscur i macabre. Cal dir que els recursos tècnics referits a la il·luminació en aquells anys eren molt limitats (estem parlant del període d’entre guerres a Alemanya), i és notable veure com Erich Pommer, productor de la pel·lícula, va saber treure un bon profit de les deficiències que hi havia en el subministrament elèctric, potenciant les angulositats dels decorats i els fons pintats per a treure el màxim rendiment creatiu. Malgrat les limitacions i la poca fiabilitat en el subministrament elèctric, la llum va ser un element clau en tota la filmografia de l’expressionisme alemany.
L’ombra animada, en el cinema i en el teatre d’ombres, té la capacitat de transmetre informació i, com a element dramàtic i interpretatiu, ens aporta tot allò que vol dir l’autor, director o intèrpret ombrista. La pel·lícula ‘El gabinet del Doctor Caligari’ n’és un bon exemple.
