La victòria del Barça a la Champions d’abans d’ahir ens obliga a situar el fenomen del futbol en relació al teatre de titelles. Quina relació podem establir entre el que va succeir a l’estadi de Berlín, vist per milions de persones a tot el món, i l’ofici de titellaire? Per descomptat, poques seria la resposta més immediata o potser més honesta. Però si aprofundim en els aspectes intrínsecs de la nostra professió, que consisteixen bàsicament a projectar les nostres identitats en uns ninots o objectes, llavors potser trobem abismals punts en comú entre les dues disciplines.
Per descomptat, hi ha la pilota, aquest objecte de cuir amb aire al qual se li dóna puntades per aconseguir ficar-lo a la porteria de l’equip contrari. Si tenim en compte que milions d’éssers humans, de mil credos diferents, llengües i països, han estat pendents d’aquest objecte durant l’hora i mitja que ha durat el partit, no tenim més remei que admetre que ens trobem davant d’un espectacle basat en un únic objecte, al voltant del qual ha girat la disputa entre dos equips. No seria tant teatre d’ ‘objectes’, com teatre d’ ‘un únic objecte’, per situar-lo segons la terminologia estàndard.
Però el que més ens interessa aquí és veure com els espectadors s’han projectat i identificat amb un dels dos equips, cadascun amb el seu, compartint totes les seves fatigues, els seus càlculs tàctics i estratègics, les seves emocions trobades de disgust, ràbia, alegria o eufòria. Projecció i identificació amb uns colors i una bandera, la del Barça o la de la Juve, amb un equip, els onze jugadors que el componen. Amb què ens identifiquem en realitat? La varietat dels espectadors posseïts per la passió identificadora cap a un equip ens obliga a situar el ‘model d’identitat’ no tant en una bandera o un país (només els catalans que identifiquen Barça i Catalunya poden pertànyer a aquest tipus d’identificació) sinó en un abstracte que simplement es tenyeix d’un color, enfront d’altres abstracte vestit d’un altre color. Seria una mena de model abstracte de l’arquetípic de la tribu el que empenyeria a tants milions d’humans a projectar-se en un o altre equip, en una disputa a cara i creu entre dos competidors, en què un ha de ser el vencedor i l’altre el derrotat.
És a dir, els milions d’espectadors mundials que han seguit amb passió el partit d’ahir el que han fet és afegir-se a una disputa a dos sense haver de sortir ells a barallar-se en persona, en identificar-se amb un equip encarregat de lluitar al camp per aconseguir la victòria. Vist des d’aquesta perspectiva, a allò que més s’assembla el futbol és a una baralla de galls, en què els espectadors aposten per un dels galls contendents, que ha de vèncer a l’altre. El millor del futbol és que això es realitza aplicant uns reglaments de contenció que impedeix que corri la sang.
I aquí entra el que de veritat ens relaciona, a nosaltres, els titellaires, amb els jugadors de futbol: allò bàsic del sistema reglamentari i el secret de que la disputa no sigui un enfrontament directe entre els dos equips, és l’existència d’aquest objecte de intermediació, la pilota, que no pertany a cap dels dos equips, neutral i indiferent als colors i a les passions, simple globus de cuir subjecte a les lleis de la gravetat i a la física elemental de la puntada de peu. Un objecte que rellisca a les projeccions emocionals, ja que per molt que milions de persones intentin que la pilota entri en una o altra porteria, ella actua amb glacial, gairebé podria dir-se amb provocadora indiferència, respecte als anhels enfrontats. Que aquest simple objecte intermediari, tan anònim, trivial, indolent, insensible, impertèrrit, flegmàtic, desdenyós i fins escèptic, sigui capaç d’absorbir la passió bel·licosa i enfrontada de tants milions d’éssers humans, ens indica una cosa insòlita: la capacitat que tenen els objectes intermediaris de situar-se per sobre del bé i del mal, en un tercer lloc distant de la polarització guerrera i vehement. Un objecte, la pilota, que podríem considerar com un cap buit i sense cos, buit d’emocions, però rica en el seu significat. No és d’estranyar que Xavi, el capità del Barça, se l’emportés com un trofeu potser més preciós que la mateixa copa, tan lletja i estàndard amb els seus banals ornaments gravats. Endur-se la pilota és prendre possessió d’aquest zero, d’aquest cap buit que no obstant això ha estat l’objecte més preuat dels jugadors, pel qual han lluitat i renyit. Un zero desdenyós, però prenyat de simbologia positiva, amb la tremenda energia del “tercer” situat molt per sobre dels bàndols oposats.
El mateix misteri que explica i situa el teatre d’objectes i de titelles, aquestes figures posades entre els actors i els espectadors per crear un tercer espai de trobada, de joc i d’intersecció, passa en el futbol de manera superlatiu, esquemàtic i gairebé podria dir-se ‘absolut’.
La pilota com a un objecte capaç de crear un espai de trobada, que pot oscil·lar des de la ràbia guerrera més extrema a la més alta cavallerositat civilitzada dels contendents, un espai de joc i d’atzar, i de respecte als resultats. Una cosa que ens indica que allà on dos es barallen, per evitar que la sang corri al riu i es destrueixin els contendents entre si, el que importa és disposar d’un ‘tres’ format per un objecte neutre o un espai o una escena d’intermediació capaç d’absorbir la disputa i de crear una convenció (el reglament) per solucionar la disputa.
El model més pedestre de la pilota, com el model més sofisticat dels objectes en el teatre de titelles, ens dóna la pista per pensar en noves metodologies de resolució dels conflictes. Una cosa a totes llums de suma urgència en el món d’avui.
