Rastrejant dades sobre la trajectòria professional de la companyia de teatre Playground, descobrim que en el seu dossier de presentació s’inclouen aquestes paraules del dramaturg alemany Bertolt Brecht: ‘els atuells de coure amb abonyegadures i cantons aixafats, els ganivets i les forquilles amb els mànecs de fusta que han estat agafats per moltes mans. Aquestes són les formes que em semblen més nobles. Aquestes lloses al voltant de cases velles, desgastades d’haver estat trepitjades tantes vegades, aquestes lloses entre les que creix l’herba em semblen objectes feliços’.
Bertolt Brecht, “fent amistat amb el món de les marionetes”
Brecht, com a dramaturg i director, atorga als objectes del seu teatre, -els elements d’atretzo i mobiliari situats damunt l’escenari- una dimensió que ultrapassa la simple funcionalitat. Situa mobles i objectes en una condició de valor testimonial, documental, simbòlic. Els seus objectes escènics s’inscriuen amb una força intrínseca en tot el conjunt dels discurs que proposa la dramatúrgia: en el temps i en l’espai temàtics, en la història i en la biografia humana argumental, en la causalitat que conforma la dialèctica.
L’objecte es converteix en un element fonamental, actiu, subliminal, poètic, memorial, evocador, suggeridor i suggestiu, informador i fascinador, significant i significatiu, del tot harmonitzat amb fons i forma, contingut i continent.
A “Mare Coratge i els seus fills” de Bertolt Brecht, tots els objectes són d’un valor dramatúrgic extraordinari. La guerra transforma cada objecte en una mercaderia escassa que, dia a dia, multiplica el seu valor. Fotografia TNC
En el seu llibre La tècnica teatral de Bertolt Brecht, Jacques Desuché, opinant sobre els objectes i mobiliari que apareixen a les obres del dramaturg alemany, diu : són, de la mateixa manera que els actors, mesuradors d’un món, mesuradors d’una història explicada; tot té un significat. Damunt l’escenari res pot ser prescindible, ni en els objectes ni en la gestualitat. És per això que els decorats són sempre al·lusius. I si hi ha un objecte que podria corre el risc de romandre mort i ser un signe inutilitzat, cal eliminar-lo.
Aquest vindria a ser el principi de creació de l’anomenat Teatre d’objectes. Aconseguir que amb la seva presència damunt l’escenari, un determinat objecte en origen funcional, domèstic, industrial, etc. pugui adquirir un extraordinari poder de comunicació artística, de poder metafòric.
En tot moment, el propòsit artístic passa per dotar a cada objecte d’una determinada ànima. I en aconseguir-ho, aquest tipus de teatre pot ser perfectament considerat com un perllongament dels signes i codis que conformen el llenguatge del Teatre de Titelles.
El poder, alhora evocador, simbòlic, poètic i significatiu de determinats objectes és extraordinari
Comunicació potser augmentada… si l’objecte present a l’escenari es troba deteriorat, espatllat, desgastat. L’element, l’estri, l’eina, l’andròmina, en la mesura en que l’ús i el pas del temps l’hagin convertit en “funcionalment inútil”, pot adquirir -proporcionalment a aquesta inutilitat- un major valor escènic.
És a dir, quan més atrotinada és la presència de l’objecte, més pot augmentar la seva identitat poètica. Més valor adquirirà com a vehicle de comunicació abstracte i oberta. O més capaç serà de transmetre una comunicació concreta, simbòlica, testimonial, adreçada a la memòria de l’espectador. En definitiva, més dúctil per a posar-se al servei de qualsevol teatre d’objectes que el pugui necessitar.
Si ens imaginem, per exemple, un vell molinet de cafè dipositat en un container, estarem davant d’una “deixalla de la civilització domèstica”. Però si aquest mateix molinet el visualitzem en un escenari o en un castellet, -inserit en un context dramàtic- ja podem considerat que l’objecte forma part d’una determinada sintaxi artística que pot ser molt expressiva.
Del container a l’escenari
Posats a filar prim…, una línia de separació entre Teatre de Titelles i Teatre d’Objectes ens vindria donada pel fet que el primer pot utilitzat, i ha utilitzat en ocasions, elements d’horticultura, elements procedents del regne vegetal. De tal manera, que un moniato pot ser perfectament la cara d’un titella.
Però si considerem estrictament que, segons els diccionaris, objecte és “qualsevol cosa inorgànica i concreta. Sòlida, perceptible per la vista i el tacte. Fabricada per l’ésser humà i que té un us determinat”, el Teatre d’Objectes en cap cas podria utilitzar, per a identificar-se com a tal, un element orgànic, posem per cas, una carxofa o una albergínia.
Una particularitat o excepció al que acabem d’assenyalar, seria la d’un Teatre d’Objectes que sí utilitza elements de procedència orgànica, tant del regne mineral com del vegetal o del animal; com ara pedres, troncs, suros, escorces, sorres, ossos, fòssils, etc. Però aquests elements els podem considerar pertanyents a la categoria o qualificació de “naturalesa morta”.
Podem destacar com a “naturalesa morta”, com a “istme” vinculat a un origen de tipus orgànic, la presència damunt els escenaris, –sovint utilitzats pel Teatre d’Objectes- d’animals dissecats, peces rescatades procedents d’antics tallers de taxidermistes.
La tècnica del taxidermista aconsegueix una estètica inquietant
Un cop trasplantats a l’escenari del Teatre d’Objectes, el poder comunicatiu i convincent d’aquests objectes “orgànics” seria però, similar al proporcionat per objectes no orgànics, per exemple un objecte de plàstic, o de baquelita, o de goma, o de PVC, etc., etc. Donat que el camp de recerca de tota mena d’objectes inorgànics és d’una extensió pràcticament infinita…, les possibilitats d’incorporar-ne i utilitzar-ne damunt l’escenari són del tot inacabables.
També podem considerar que existeixen distàncies respecte al tipus de relació que s’estableix entre objecte manipulat i subjecte manipulador, segons l’espectacle sigui qualificable com a Teatre de Titelles o Teatre d’objectes.
Objectes i humans en una perfecta convivència escènica de la creativitat artística
En el Teatre de Titelles, el putxinel·li o la marioneta sempre presenten, per més abstractes que siguin, una aparença referencial de tipus morfològica o antropomòrfica que els relaciona amb l’anatomia i el comportament humà. També és així, -convenció acceptada- quan l’aparença del titella o marioneta és animalista. Un gos, un gat, un lleó, etc., a l’escenari poden perfectament parlar com ho faria una persona.
Sempre, en major o menor grau i independentment que el manipulador es mantingui ocult o a la vista, tot titella és un perllongament de la capacitat interpretativa del seu manipulador. Ho és per una relació de mimesi, ja que ambdós subjectes, tant l’actor-persona com el personatge-titella, responen a estímuls i respostes segons un mateix codi cognoscitiu.
Però quan el titella es substituït per un objecte, es produeix una particular relació de distancia entre manipulador i element. El cordó umbilical és més abstracte i la interacció entre subjecte i objecte és més conceptual. L’objecte és menys dependent del manipulador i també a l’inrevés, condició que pot propiciar l’obtenció d’un llenguatge especialment poètic. Beneficiós cara a l’enregistrament obert i unipersonal que del missatge proporcionat per l’objecte en sí mateix, pugui fer-ne cadascun dels espectadors.
La poètica i la màgia escènica dels objectes
Fins i tot quan el Teatre d’Objectes adquireix un grau d’identitat molt destacable, no podem deixar de considerar-lo com a cosí germà del Teatre de Titelles. Sempre hi trobarem un parentesc.
I estirant el fil, també podem considerar-lo emparentat amb les arts plàstiques conceptuals, com el moviment Art Povera, (art pobre) nascut a Itàlia i definit així pels materials utilitzats en les seves propostes: terra, sorra, vidres trencats, ferros rovellats, trossos de fusta, filagarses tèxtils, etc.
Antics models d’anatomia, en origen utilitzats per a estudis de Medecina. Exposats com a col·lecció d’objectes per Damien Hirst. Fotografia de Getty
I estirant el fil una mica més, -sense cap perill que s’arribi a trencar- també podem trobar vincles de relació entre Teatre d’Objectes, Teatre de Titelles i Exposicions d’Art. Una modalitat d’exposicions que conceptuades com a: Col·lecció d’Objectes, ens ofereixen diversos artistes com el conegut Damien Hirst.
És un elefant? Una escultura? Instal·lació conceptual? Element per a Teatre d’Objectes? Per a Teatre de Titelles?
Adscrits a la disciplina escènica del Teatre d’Objectes podem contemplar, entre d’altres, la companyia El Periférico de Objetos. També respon a aquesta categoria la companyia citada en el paràgraf inicial d’aquest article: Playground, dirigida pel català Xavier Bobés
El Periférico de Objetos, situa els seus inicis a Buenos Aires, l’any 1989. I en aquest cas la seva proximitat amb el Teatre de Titelles és directament heretada.
Els tres fundadors de la companyia, els argentins Daniel Veronese, Ana Alvarado i Emilio García Wehbi, havien tingut una formació prèvia com a titellaires -al llarg dels anys vuitanta- al costat dels coneguts Ariel Bufano i Adelaida Mangani.
Sabates esdevingudes titelles, segons creació d’Ariel Bufano. Fotografia Taller Escuela Ariel Bufano
A Bufano cal atribuir una decisió trencadora, en aquells anys, pel que fa al Teatre de Titelles argentí. Bufano prescindeix de l’espai acotat i reductor del castellet, i les seves funcions de titelles ocupen tot un escenari de dimensions normals, amb els manipuladors sempre a la vista.
Una altra fita conquerida per Bufano és aconseguir tenir accés als grans teatres de la capital. Els seus espectacles de titelles es representen en el famós Teatro San Martín. Seu on també és posat en marxa un projecte docent: el Taller Escuela de Titíriteros Ariel Bufano
Daniel Veronese.
És amb aquesta valuosa experiència a la motxilla que Daniel Veronese, -avui en dia conegut internacionalment per les seves dramatúrgies i direccions en el camp del Teatre d’Actors- posa en funcionament El Periférico de Objetos.
El Periférico utilitza indistintament objectes amb valor d’antiquari, objectes vells, objectes industrials d’ús obsolet, objectes procedents del món dels joguets. També es serveix de màscares que incorporades a la condició humana dels actors, generen inquietants aparences antropomòrfiques.
El suicidio, espectacle de El Periférico de Objetos. Fotografia propietat de la companyia.
Batejar-se amb el nóm de “Periférico” no és pas gratuït ni capriciós. És una declaració de principis, té relació directa amb les propostes escèniques de la companyia, adreçades a transitar per grans mites i noms de la cultura del segle XX : Heiner Müller, Sigmund Freud, Vitold Gombrowicz, Samuel Beckett, Franz Kafka, Alfred Jarry, Eta Hoffman, etc.
Però aquesta oferta dels grans autors i els grans textos, -al contrari de com el públic està més habituat a rebre’ls- el Periférico no la presenta servida per grans actors de prestigi, sinó des del llenguatge i l’expressivitat d’uns objectes.
I conformada per la condició “no cultural” d’aquests objectes, sorgeix una estètica a considerar efectivament perifèrica, alternativa, transversal. Del tot màgica i inquietant, posseïdora d’un gran poder evocatiu i fascinador. Una estètica allunyada de les formes escèniques més instaurades, les quals poden ser certament prestigioses i vàlides culturalment, però que amb els anys, sovint, s’han transformat en massa solemnes i “museogràfiques”
L’objecte més dramatitzat per la companyia és, segons declaracions d’Ana Alvarado : nines i ninos antics, que havien estat joguines. També ens agrada molt treballar amb joguines antigues dotades de moviment mitjançant un mecanisme de corda.
Nines i ninos, una constant en el món estètic de El Periférico de Objetos. Fotografia propietat de la companyia.
En paraules de Daniel Veronese: Els objectes que nosaltres tenim a l’escenari no són part de l’escenografia, sinó que són els protagonistes de l’espectacle.
Significatiu en aquest sentit, el títol de l’exposició Perder la forma humana, celebrada l’octubre del 2012 al museu Centro de Arte Reina Sofia de Madrid. Exposició que presentava, -entre el treball d’altres artistes- una amplia mostra dels objectes utilitzats per la companyia El Periférico de Objetos al llarg de 18 anys d’existència representant els seus espectacles arreu del món. I tenint cita puntual en els millors Festivals de Teatre tant d’Europa com d’Amèrica.
Playground, la companyia de Xavier Bobés és fundada per aquest l’any 2003. La cerca principal dels seus espectacles és situar els objectes en una dimensió de simbolisme poètic. El seu procés de treball és lent, artesanal. Ells mateixos declaren que els eixos bàsics de la seva companyia es configuren i manifesten mitjançant tres branques principals : A, investigació i reflexió. B, creació i exhibició. C, formació i documentació.
Monstres, espectacle de Playground. Fotografia propietat de la companyia.
Amb l’espectacle El cap als núvols, Playground aconsegueix, en el 2005-2006, el premi FAD Sebastià Gasch. Els espectacles de Playground han estat exhibits a diversos països d’Europa i Amèrica del Sud
Anteriorment a la fundació de la companyia, Xavier Bobés va ser col·laborador del prestigiós Philippe Genty. I posteriorment ha col·laborat amb d’altres artistes i entitats escèniques, com Eric de Sarria, Fòrum d’Arts Escèniques d’Alexandria (Egipte), Iban Beltran, Festival Temporada Alta (Girona), Teatre Lliure.
El rey de la soledad, espectacle de Playground. Fotografia propietat de la companyia.
A El rey de la soledad, uns objectes com taules i calaixos poden crear noves vinculacions, poden diluir qualsevol frontera entre “personatges-objecte” i “presència d’una escenografia”
Els objectes vivificats artísticament per Xavier Bobés i Playground procedeixen d’adquisicions efectuades en els mercats de segona mà, fires d’antiquaris i brocanters, departaments de joguines de grans magatzems. També s’abasteixen d’objectes que han estat abandonats a causa del seu estat defectuós.
Hi ha entre El Periférico de Objetos i Playground semblances conceptuals i estètiques. I ambdós ens poden remetre a referents situables en el món dels titelles i de les marionetes.
Frankenstein, entranyable i tràgic “titella” universal
En definitiva, podem considerar que tant els conreadors del Teatre d’Objectes com els del Teatre de Titelles, -uns i altres- són família consanguínia del mite de Frankenstein. Aquesta criatura antropomòrfica proveïda d’un parell de cargols de ferro, “dos objectes industrials” que actuen com a subjectadors delseu cap.
En definitiva, es tracta d’insuflar vida i personalitat a un element erm de moviment. Un element que pot haver estat construït amb diversos materials : fusta, cartó pedra, fibra de vidre, cartolina, làtex, pòrex, etc., etc. O un element desplaçat i reciclat de la seva funció original, que pot presentar en la seva composició qualsevol tipus de matèria: fusta, ferro, coure, plàstic, alumini, goma, poliuretà, etc., etc., etc. Un element, susceptible de presentar totes les formes, textures i morfologies imaginables…
El quietisme viu de les estatues
Marguerite Youcernar, deia amb saviesa, a Memories d’Adrià: Les grans actituds de les estàtues m’han servit per entendre i apreciar el valor de la gestualitat.
