Assistir a la Fira de Titelles de Lleida ens ha permès tenir un tast ben actual del moment titellaire el qual, com dèiem en l’anterior crònica, es troba en un dels seus millors moments: creativitat, originalitat de les propostes, i un nivell de professionalització i management d’una gran alçada. No només en els espectacles de sala, també en els de carrer, com vam poder constatar.
Els Rats de Campi qui Pugui.
Des de les grosses rates de Josep Padrós, de la companyia Campi Qui Pugui Produccions, que es van moure amb gran ensurt dels vianants pels carrers de Lleida sota la direcció de Marta Pachón, fins al magnífic carrusel estrenat per Efímer, titulat Carrofil, obra de Miquel Sató amb producció de Laura Barquets, amb uns animals antediluvians fets de roba amb els colors i les imatges dels cinc continents.
Carrofil, d’Efímer.
A destacar també en l’àmbit del carrer dues històriques companyies del País Basc que sempre han mantingut la nota molt alta en els seus espectacles: Panta Rhei, que dirigeix Emilio Fernández de Pinedo, amb el seu esplèndid Astokillo Circus i el seu burro Rigoletto, i Markaliñe, que dirigeix Iñaki Eguiluz, amb Andante, un espectacle de màscares on el carrer apareix de sobte ple de sabates anònimes, impactant metàfora dels desastres de la guerra.
L’Astokillo Circus de Panta Rhei.
Desde el Azul, de Inés Pasic.
A la sala d’actes Alfred Perenya de l’edifici de l’IMAC de la Paeria (l’Ajuntament) de LLeida, es va poder veure a Inés Pasic amb un espectacle solista titulat Desde el Azul. Feia anys que no veia a Inés, fundadora junt amb Hugo Sánchez de la mítica companyia Hugo e Inés, que en els anys vuitanta van revolucionar l’art dels titelles en incloure no sols les mans sinó també les diferents parts del cos com recursos per a l’expressió escènica. I haig de dir que vaig quedar absolutament meravellat per l’espectacle, com també hi van quedar els espectadors que ocupaven la petita sala, atònits i estupefactes de veure com amb tan poc es podia dir tant, com des de la humilitat i la senzillesa es podia entrar en unes tals profunditats de l’ànima humana.
Durant l’hora de duració de l’obra, Inés ens va parlar del naixement, de la mort, de les transformacions en múltiples identitats, de la por a la vellesa, de l’amor, del pas de temps, de la vida en definitiva, en un sentit filosòfic i quasi bé metafísic. I tot això sense cap paraula, molt silenci i de tant en tant algunes escollides músiques de fons. Inés va mostrar com es pot arribar a la màxima depuració d’un art que ella va començar a practicar fa anys i que l’ha permès viatjar per tot el món.
Els afortunats espectadors vam ser testimonis d’un sofisticat exercici de desdoblament, en el que Inés anava creant rèpliques de la seva identitat amb les mans, els dits, els peus, les cames, només ajudada per alguns petits objectes -boletes, guants, la mateixa màniga de la camiseta, una màscara…- que servien per donar expressió humana a les formes que sorgien del cos de la titellaire. Un cos que d’alguna manera es tornava escenari i matèria actuant, sota la mirada entre sorpresa, intrigada i còmplice de la mateixa Inés, que feia i desfeia sense perdre de vista les criatures que poblaven el seu cos i la seva persona.
Un exercici que et feia entrar en un joc d’il·lusions per situar-te en una atmosfera de reflexió, d’empatia emocional, de distanciament i alhora d’absoluta implicació vital. L’experiència dels anys ha inclòs en l’espectacle d’Inés el Temps, allò que sempre és tan difícil d’expressar i de viure amb consciència, el qual, quan apareix conscientment encarnat en la intimitat de les formes físiques, es converteix en pura energia creadora, en pura revelació de les veritats i les mentides de la vida, i dels límits d’aquesta. Sobretot quan s’hi afegeixen les obligades gotes d’humor i d’auto-ironia. En aquest sentit, el genial i hilarant número de la panxa afamada i alhora preocupada pel seu excés de pes, permet trencar la densitat dramàtica i reflexiva dels números anteriors, i ens ofereix la mirada amiga i distesa envers un mateix.
Una obra, Desde el Azul, que situa a Inés Pasic al Parnàs dels grans mestres titellaires del segle, dels de veritat que no es deixen portar per les grandiloqüències ni per les ambicions mundanes, sinó que simplement fan el que saben fer, per viure’n dignament. Admirable!
Els Gegants i els Capgrossos de Lleida
En sortir de l’espectacle d’Inés Pasic, i potser per mantenir-me en aquesta aureola màgica del pur desdoblament, vaig baixar als soterranis de l’edifici de l’IMAC per veure unes figures que sempre m’han interessat: els Gegants i els Capgrossos, en aquest cas els de Lleida que l’ajuntament guarda en aquest espai. Figures que d’alguna manera representen a la població de la ciutat, a títol festiu i protocol·lari, és clar. Així ho indica l’ús que se’n fa en les festes assenyalades del calendari, quan surten a passejar i a deixar-se admirar pel carrer envoltats de la mainada i de la població en general.
Uns senyors i unes senyores de totes les mides, més algunes bestioles que expressen uns simbolismes de tipus arcaic. Els més alts, dits gegants, són una curiosa projecció fantasista de la població de Lleida: hi ha una parella de romans, una de moros, una d’egipcis, una de xinesos, i una de reis catalans a la manera tradicional. Em va semblar curiós aquest exotisme dels gegants, com si la part més aristocràtica de la ciutat necessités sortir de la seva realitat, situada a terra endins i sense mar, i volgués projectar-se envers móns llunyans i alhora glamurosos, con ho són les antigues civilitzacions de la Xina, d’Egipte, de Roma i de la Moreria.
Els representants més baixos i plebeus, en canvi, adquireixen trets més realistes, fins i tot s’endinsen en l’element grotesc, cosa que denota sentit del humor, visió autocrítica però també una certa menysvaloració dels seus actius populars.
Vaig passejar per entre aquells pobladors hieràtics de Lleida, que viuen la majoria dels dies de l’any inactius però que tenen tanta predicació popular i que són alhora respectats, temuts i tinguts com màximes figures protocol·làries de la ciutat, potser fins i tot per damunt de les pròpies autoritats, a causa de la duració efímera dels mandats d’aquests. Els gegants i els capgrossos duren més, tot i que també a vegades són abatuts pel temps -com ho demostren les actuals figures, totes elles de recent reconstrucció-, i pel fet de durar més s’imposen en l’imaginari de la gent com alguns dels seus més verdaders representants públics.
Impressionat pel realisme grotesc dels capgrossos ficats al soterrani de baix -com si el mateix Ajuntament els volgués amagar a les visites ocasionals que es deixen caure pel lloc-, vaig pensar que aquests titelles públics i aturats formaven part també del programa de la Fira de Titelles, tot i que en un apartat ocult de la programació, com si l’orgullosa altivesa que sempre ha caracteritzat a la raça dels Gegants i dels Capgrossos els fes semblar indigne això de pujar als escenaris per entretenir i fer riure als petits humans, tinguin les edats que tinguin. Curiós, vaig pensar…
Imatge històrica del Marraco de Lleida.
La Casa Flotant, de La Maquiné.
Vet aquí un dels espectacles més esperats en part per les seves mides grans -es va representar en l’immens Teatre de la Llotja, un esplèndid espai de característiques quasi futuristes amb algunes ressonàncies d’aeroport-, pel fet de tractar-se d’una coproducció del Liceu de Barcelona i del Festival de Música i Dansa de Granada, i també perquè corria la veu que s’havia de veure.
I en efecte, l’espectacle que signen Joaquín Casanova i Elisa Ramos va satisfer al gran públic que omplia la sala: una posada en escena que combinava amb brillantor visual i poètica el teatre de llum negra, el vídeo, els objectes figuratius i la interpretació dels ballarins encarregats de la manipulació. Una excel·lent composició de diversos plans que s’anaven cosint al compàs de la música molt ben triada de Xavier Montsalvatge i Claude Debussy, mentre les intervencions de Lola Martín, amb una simpàtica presència a l’escenari, ajudaven a situar l’acció.
L’excusa argumental és una arca de Noè que una nena, dita Noè, s’encarrega d’omplir amb els animals del món. Un gran encert haver escollit aquest temàtica de gran altura per desplegar un llenguatge complex també de grans altures, omplint a més escenaris grans. Pel que fa a la interpretació de la nena, a càrrec d’Elisa Ramos, va ser magnífica, amb una gestualitat que es feia entendre en la distància a la perfecció: atractiva, agradable i trapella.
Un gran espectacle que va aconseguir plenament els seus objectius, ple de pinzellades poètiques i màgiques, aprofitant el màxim els recursos de la llum negra sense abusar d’ella. El públic va aplaudir impressionat i satisfet.
Vuela Pluma, de Periferia Teatro
Es va poder veure a la Sala Julieta Agustí, dins del Convent de Santa Teresa on s’ubica el Centre de Titelles de LLeida, l’última creació d’aquesta companyia catalano-murciana, Periferia Teatro, que dirigeix el barceloní Juan Manuel Quiñonero. Una companyia que ha donat excel·lents espectacles el últims anys i que continua amb aquesta estrena la seva interessant línia de treball envers una depuració cada vegada més sintètica dels elements escènics emprats.
Amb un argument de caire ecològic -la desaparició dels ocells, capturats i automatitzats per un capitost psicòpata acastellat en una illa-, l’obra ens mostra les peripècies d’un ocellet que gira el món a la recerca dels seus germans de regne. L’ofici i el domini de les veus de María Socorro García, cofundadora també de la companyía junt amb Quiñonero, i de Maricruz Jaén, permeten que l’obra s’expliqui i avanci amb un bon ritme i amb encertats canvis d’escenografia, sempre dins aquesta línia d’aprofitar el màxim les possibilitats de transformació dels seus components.
Una obra feta per fer pensar els nens i alhora entretenir-los, amb aquesta història de caire dramàtic i ecològic, que a la fi es resol satisfactòriament. La conversió dels ocells vius en ocells de paper tipus ‘pajarita’ obre una vena temàtica inquietant que segurament desborda els límits del muntatge però que introdueix un element de radical i perillosa contemporaneïtat. Un tema que corre per sota de l’obra sense que s’acabi de plantejar del tot, per sort del públic infantil…
