Putxinel·li ha estat present en aquesta 26 edició de la Fira de Lleida, no només per informar sobre alguns dels seus trets principals –com aquesta notícia de primera magnitud que és el fet d’haver-se convertit en Fira Estratègica (veure aquí l’entrevista als seus directors)– sinó també per testimoniar sobre alguns dels espectacles que aquest cronista ha pogut veure. I la primera cosa que sobresurt a simple cop d’ull, és la gran qualitat que s’aprecia en els muntatges de les companyies actuals, d’aquí i de fora.
No hi ha dubte que el sector dels titelles i del teatre visual per extensió viu una època dolça, en un moments on aquest tipus de llenguatge es situa al cor de les avantguardes escèniques. Això fa que siguin molts els que se senten atrets per l’aventura del desdoblament escènic, com si la necessitat d’ampliar les identitats i d’obrir noves vies a l’expressió personal trobés en la marioneta o en la figura doble el seu instrument més adequat. Es podria dir que la majoria dels espectacles que més han destacat en aquesta Fira, com per exemple els que han rebut els seus diferents premis, responen a aquesta pulsió de disposar d’uns mitjans capaços d’ampliar les capacitats expressives i vitals de la identitat simple o única.
‘Mrs. Brownie’, de Teatre Nu.
Un exemple de caixó d’allò que dèiem en l’anterior paràgraf és el fenomenal ‘Ms. Brownie’, de Nu Teatre, una estrena que va tenir lloc al cafè-teatre de l’Escorxador i que va deixar palplantats a tots els presents, absolutament atrapats per la força volcànica d’aquesta actriu de foc anomenada Laura Guiteras. Feia temps que no veia una interpretació tan pletòrica d’energia, amb unes dots que li rajaven a brolls sense que es pogués endevinar la seva fi.
Acompanyada al piano elèctric per Abel Boquera, d’una sornegueria fantàstica que sabia com estar al seu lloc enmig d’aquell terratrèmol escènic que l’envoltava, Guiteras, en donar vida al personatge de la cantant Mrs. Brownie, ens deia: ‘la meva energia escènica no en té prou amb una sola identitat, per molt que la sàpiga transmutar amb les tècniques de l’actor; necessito donar vida a una segona identitat separada de mi que m’ajudi a canalitzar allò que em surt de dins…’
Un desdoblament magnífic que ens parlava de la vida i de la mort, de com la màxima excitació ens porta a la màxima decrepitud, de la joventut que es llença voraç a la vida i de l’agonia de quan se li acaba la corda. Una dualitat que Guiteras va mantenir, gràcies a la seva fogositat desbordant, en constant tensió i força inaudita. Un dramatisme molt ben dirigit i canalitzat per Víctor Borràs, un dels cervells visibles del Teatre Nu.
Va ser una estrena electritzant, que galvanitzà el públic des de les primeres cançons i que s’enfrontà a les valentes amb les carències tècniques de l’espai. Amb alguna tisorada i l’obligat rodatge, l’espectacle té força per menjar-se el món i anar allà on vulgui.
The Table, de Blind Summit Theatre.
Els del Blind Summit van donar al públic i als titellaires una verdadera lliçó de com treure-li el suc a un titella damunt d’una taula i mogut per tres manipuladors. Podríem anomenar la tècnic com d’un ‘bunraku sintètic i tumultuós’, ja que tota l’acció, inclosos la veu, els sons i els espais, té lloc entre els tres actors que manipulen el titella, la taula, el públic i la imaginació. I és sobretot en la relació del titella amb els seus portadors d’allà on l’espectacle treu el seu màxim profit, en una de les més impactants interpretacions titellaires que mai s’hagin vist.
Sabut és que el Bunraku oficial, i per extensió les seves formes imitatives, basen el seu art en l’ocultació visible dels manipuladors, que tot i estar presents, mantenen una actitud neutra i distanciada, com si no hi fossin. Per això es posen caputxes al cap la majoria, llevat dels que ja són mestres reconeguts, els quals poden anar a cara descoberta perquè se’ls hi suposa la invisibilitat. Doncs bé, els del Blind Summit fan tot el contrari: van a cara descoberta els tres i no mantenen cap distància sinó que semblen participar anímicament de les parts del cos que manipulen: Laura Caldow, encarregada dels peus, es torna boja duta per l’energia del personatge i els seus gestos imprevisibles desplaçant-se damunt la taula. Sean Garrat, encarregat de la mà dreta i de part del cos, és ben bé la cara oculta del personatge, participant també de les seves tensions internes. I Mark Down, que signa la direcció i porta el cap i la mà esquerra, mentre a la vegada li dóna la veu, no amaga la seva sornegueria ni els seus petits atacs de riure, amb una tensa relació amb el personatge. Significa això que els manipuladors tapen la marioneta? En absolut, fins i tot ens desvelen el secret de que la cosa funcioni: la focalització que dóna la mirada dels manipuladors, sempre pendents del titella, i la respiració del personatge.
Tota l’obra és un magnífic joc d’equívocs entre el titella i els seus manipuladors, amb petits conflictes amb cada un d’ells i alhora tots tres entregats a donar vida al personatge de Moisès. Els rostres i els gestos dels portadors s’integren meravellosament bé en la dinàmica vital del titella, i segurament aquest és el gran encert i el gran assoliment de la companyia, cosa que els permet improvisar i allargar l’escena tant com vulguin, sense desenganxar l’espectador.
L’obra, que va rebre el premi al millor espectacle i s’encarregà d’obrir oficialment la Fira al Teatre de l’Escorxador, va entusiasmar al públic i als entesos, enlluernats per un virtuosisme tan agut i a la vegada tan casolà. Chapeau!
En Patufet, del Centre de Titelles de Lleida.
Va ser un plaer veure una nova producció del Centre de Titelles de LLeida, que recollia un anterior espectacle posat al dia per la mestria de Joan Andreu Vallvé. Com ja sol ser habitual en els últims muntatges de la companyia, en la seva gama d’espectacles dirigits als més petits, el director busca anar a l’essència de la història amb una posada en escena que tendeix a l’abstracció dels elements visuals, en una síntesi cada vegada més sofisticada dels decorats i dels titelles.
Una estètica que destaca la pulcritud dels materials emprats, fusta i roba majorment, i que configura l’espai amb l’acció dels tres participants de l’espectacle: la manipuladora, Mireia Perna, el músic, Oriol Ferigni, i la traductora a la llengua de signes, Merche Chacon. Els tres es distribueixen en l’espai mentre alhora el van teixint en els constants encreuaments que fan entre si. Un equip, que ja vam veure en Xim, i que en aquesta obra avança en la descoberta de noves interaccions, cosa que els permet mantenir l’atenció dels espectadors, siguin grans o petits.
L’agradable presència de la manipuladora, Mireia Perna, ajuda a crear una relació quasi bé maternal amb el titella, una mica com si fóssim en un jardí d’infància en el que nens i titelles es confonen. I és gràcies al distanciament propiciat per la presència del músic i molt especialment de la traductora en la llengua de signes, la qual crea un segon nivell perceptiu de l’argument molt interessant, que l’espectacle es manté en uns nivells d’interès múltiple, capaç d’entretenir no només als més petits sinó també als grans, com abans s’ha dit. Un espectacle pulcre, intel·ligent i rodó.
Giuseppe y Pepina, de El Retablo.
Vet aquí una companyia de Madrid que amb els anys s’ha configurat com una de les més interessants del panorama espanyol, gràcies al bon rumb que li ha sabut donar el seu director, Pablo Vergne, junt amb el seu germà Ricardo Vergne, responsable de la creació plàstica de titelles i decorats. Una companyia que s’ha guanyat a pols el reconeixement adquirit -aquest any la Sala IV Pared de Madrid ha dedicat un cicle a obres totes de Vergne-, que va començar passant el barret al Parque del Retiro de la capital, i que a poc a poc va anar creant un llenguatge propi, especialment basat en el treball amb els objectes. Avui en dia, és una de les més internacionals del panorama titellaire espanyol.
L’obra que comentem, Giuseppe y Peppina, presentadors i únics artistes humans d’un circ ambulant d’objectes, fa referència a l’univers dels gira móns. I el fet que sigui la filla del mateix Pablo Vergne, Alba Vergne, la protagonista que encarna el personatge de Peppina, junt amb l’actor italià Alessandro Terranova, en el paper de Giuseppe, ens fan pensar en una obra en certa manera de tons autobiogràfics, tot salvant les distàncies.
Magnífica la interpretació dels dos actors manipuladors,que ballen, canten i manipulen sempre en clau còmica i amb una qualitat exquisida, i que van desgranant els diferents números del circ: Raimundo, l’home més fort del món que en realitat és un cubell invertit, o Rosa, la domadora de papallones, el Mag, l’elefant i el lleó, els dos pallassos de nassos vermell i blau, el Fakir ni FU ni Fa, la història d’amor entre Raimundo i la Dona Barbuda… Objectes que es converteixen en personatges i que executen números clàssics de circ, amb les corresponents històries d’amor.
La frescor dels dos intèrprets és l’ingredient que dóna més volada a l’obra, així com el bon treball plàstic de l’escenografia, obra de Ricardo Vergne, autor també dels titelles. El públic va gaudir encantat de l’espectacle, que va premiar amb càlids aplaudiments.
