El Zorro, d’Eudald Ferré i Luca Ronga

Es va poder veure fa pocs dies a una de les aules del Institut del Teatre –i també a la Mostra d’Igualada– l’espectacle El Zorro, una creació dels titellaires Eudald Ferré i Luca Ronga, amb la direcció de Lluís Graells. Una creació però a la vegada un repte majúscul al què s’han enfrontat director i titellaires, en voler plantejar una obra de titella tradicional català sense castellet, de manera que titella i manipulador sempre estan a la vista. És factible aquest atreviment? El resultat de l’experiència diu que sí amb escreix.

D’experiment atrevit es podria definir la proposta del tàndem Ferré-Ronga, dos manipuladors de titelles d’alt voltatge virtuosístic. El primer, fins fa poc un dels caps visibles de la companyia Pa Sucat, ja va destacar en l’espectacle ‘Les Meravelles d’Orient’, del que n’era director, constructor dels titelles i alhora titellaire manipulador, després de tot un llarg recorregut per la tècnica del titella català de guant. El segon, italià de Bolonya, és avui un dels mestres de Pulcinella més reconeguts d’Europa, amb una tècnica molt depurada de la manipulació, que li permet actuar a moltes diferents velocitats, i a la vegada un explorador del món de Pulcinella a través de la seva complicitat amb el gran dramatrurg Gigio Brunello.

La tesi de partida prové d’un dels principis que tots dos manipuladors han assumit com propi: per a ser un bon manipulador de titelles, s’ha de ser un bon actor. O si més no, s’ha de saber interpretar amb el cos sencer. Una tesi que Luca Ronga ha provat en diversos tallers, un d’ells efectuat a l’Institut del Teatre (veure aquí), i que ara els dos han decidit portar a l’escenari. És a dir, passar de la teoria i del treball d’estudi, a la pràctica dels bolos amb el públic davant. Conseqüència: s’ha d’eliminar el castellet i veure què passa.

L’espectacle llavors adquireix unes característiques d’estil que podríem definir com d’el·lipsi escènica. Una pràctica que de fet s’inicià ja als anys setanta, quan els titellaires van decidir sortir del castellet i eliminar les barreres que fins llavors havien separat els titellaires dels espectadors. Però la diferència i l’originalitat de la proposta resideixen en el fet de que s’actua aquí amb una tècnica igual o similar a la dels titelles amb castellet, però sense que aquest hi sigui. És a dir, es busca la visibilitat de l’el·lipsi del castellet. Una contradicció que crea una intriga i que alhora desvela allò que normalment rau amagat, amb una conseqüència summament atractiva: els cossos dels titellaires encarnen el paper del castellet el·líptic. Uns castellets invisibles però alhora ben vius, ja que es belluguen i es converteixen en una curiosa continuïtat corporal dels titelles, situats aquests a les mans com és de rigor. El cos del titellaire intervé així en la interpretació, amb una tècnica a mig camí entre el mim, la màscara i el titella.

L’atreviment requereix unes dots virtuosístiques pel que fa a la manipulació, i a la vegada un domini del cos considerable, exigint una composició de l’escena de tipus coreogràfica i de comèdia de l’art. Un repte del que el director, Lluís Graells, n’ha estat del tot conscient, agafant el toro per les banyes i incorporant l’element musical, molt ben resolt per Pep Boada, com a fil capaç de cosir les escenes sense que baixi el ritme. La necessitat d’aquest ritme fa que els titellaires no es puguin detenir massa en allò que ells saben fer més, sacrificant part del virtuosisme manipulador, però guanyant en moviment escènic i en intencionalitat simbòlica a través dels gags visuals i sonors en la composició de les escenes.

També aquesta deriva escènica que obliga els manipuladors a donar la cara, els porta a forçar uns trets de neutralitat en els seus rostres, necessària per no treure protagonisme als titelles, a l’inrevés dels cossos, que sí que participen de les emocions dels personatges. Aquesta oposició entre neutralitat del rostre i implicació interpretativa del cos, constitueix un dels eixos més inquietants i de tensió de l’obra, de tal manera que fins i tot a vegades hom pensa si no seria bo deixar de tant en tant més llibertat al rostre del manipulador, com succeeix en alguns moments d’exaltació interpretativa, assumint el risc inevitable de tapar el titella, cosa que augmentaria l’ambigüitat de l’el·lipsi fonamental de l’obra, que és fer visible la invisibilitat del castellet…

Com es pot veure, el repte ha obligat a director i titellaires a introduir-se per terrenys ignots, obrint camins nous i esbrinant possibilitats estilístiques d’encreuament de tècniques i llenguatges. I per fer-ho, han escollit un tema relativament senzill pel que fa a la seva comprensió: la història del Zorro, amb un argument de bons i dolents, en el que aquests darrers estan representats pel capitost ric del poble i els seus esbirros militars, i els primers per la gent senzilla –el poble– junt amb alguns senyors d’alta nissaga però nobles i amb bon cor –com el mateix Zorro i la seva enamorada. D’aquesta manera, la previsibilitat de la història permet als seus creadors explorar amb més desimboltura els camins nous per explicar-la.

Sens dubte una de les obres dirigides a nens i a públic familiar de més risc y enginy vista en els últims temps, i que ens desperta l’apetit envers noves experiències que, movent-se en aquesta línia de recerca en l’ignot, s’atreveixin a tocar temes que ens portin també per camins nous i desconeguts.