S’ha pogut veure aquests dies el nou espectacle de Felipe Cabezas a la Sala Fènix –l’espai que dirigeix el mateix Felipe– amb direcció de Berty Tovías. Un espectacle que profunditza en la feina per antonomàsia d’aquest actor, que és l’ús de la màscara, però que s’obre a una pluralitat de registres que va des del cabaret, amb música original i en directe de la pianista Mara Lapore, fins a la màgia, amb oportunes i ben resoltes pinzellades de teatre de titelles.
I és gràcies a aquesta complexitat de registres, un signe habitual ja de la casa, que l’obra de Felipe Cabezas s’alça ver cotes d’una gran altura, les necessàries per aconseguir explicar la vida d’un personatge tan complex, extravagant i símbol d’una època, com és Houdini, el gran escapista. Potser la pregunta subjacent que planteja l’obra sigui la de si és possible escapar a la mort, pregunta de fàcil resposta, però que pot tenir respostes complexes i dramàtiques si la fa algú com Houdini: si podia escapar de tots els llocs on se’l tancava, perquè no intentar-ho d’allà on sembla que l’han tancat per sempre?
Es recorre per això a l’espiritisme, aquesta metodologia de connexió amb la ultratomba que tants bons resultats ha donat al llarg de la història, especialment entre les persones més sensibles i predisposades a escoltar els sons de l’invisible. Se sap que Houdini va coquetejar amb aquesta pràctica, sense mai acabar-hi de confiar del tot. Però també es parla d’un codi secret que va pactar amb la seva dona, com una mena de certificat perquè si un dia apareixia com espectre, pogués demostrar que era ell amb suficients garanties.
La qüestió és que Houdini apareix, a l’escenari de la Sala Fènix, convocat per unes veus que figuren ser la dels seus amics de la societat de mags de Nova York. I aquí radica un dels punts interessants de la proposta, ja que en comptes de situar-nos en el pla de realitat dels convocants, l’obra ens situa en el pla de la ultratomba, on s’hi troba el suposat esperit del convocat. En això, Cabezas s’inspira en la més pura realitat, ja que ben sabut és que anualment, el 31 d’octubre en concret, dia de la seva mort, s’ha convertit en una tradició que els mags que agraden de les coses del més enllà invoquin l’esperit de Houdini, amb l’esperança de que finalment el gran escapista es surti amb la seva. I allò que mai ha aconseguit l’espiritisme de veritat, el teatre, aquesta altra metodologia que també s’usa per invocar els esperits dels morts, ho aconsegueix cada nit de funció a la Sala Fènix de Barcelona.
Houdini apareix a l’escenari com qui diu, a ‘casa seva’, i, com és propi en els fantasmes i els esperits, ho fa mostrant diverses cares. El Houdini jove, el madur, el vell i el mort es succeeixen en l’hora i pico d’espectacle gràcies a les dots que posseeix Felipe Cabezas en l’ús de la màscara. Una tècnica que treballa des de fa molts anys en companyia d’aquest home savi de teatre que és Berty Tovías. L’obra ens mostra aquest retorn momentani de Houdini cada vegada que se l’invoca: una escapada curta, que gira sempre sobre el tema de la mort, com no podia ser d’una altra manera, i que s’aixeca pels rerefons vitals del personatge, connectant amb la seva infància, la guerra, la fugida d’Hongria i d’Europa, l’arribada a Amèrica i el seu triomf als escenaris. Per una hora, Houdini reviu la seva vida, s’aixeca com un mort que dóna un repetit cop d’ull al seu pas per l’existència, per tornar com qui diu a la tomba esperant la propera fugida en la propera invocació.
L’obra mostra molt bé el dramatisme d’una situació irresoluble, d’un desig de viure i d’escapar sigui com sigui, i a la vegada la impossibilitat de fer-ho, desmentida pel teatre i per la imaginació dels convocants. Ens queda sempre un dubte: qui ha representat l’obra? Ha estat el verdader Houdini o més aviat la Mort que s’ha dignat aparèixer a l’escenari per divertir-nos una estona disfressant-se dels diversos Houdinis possibles? Així ens ho sembla indicar la màscara de la mort que ens rep quan s’inicia la gran invocació amb el públic ja assegut a la sala.
Les pinzellades titellesques encaixen com anell al dit en el registre oníric, usades per explicar des de la màxima simplicitat i síntesi, alguns aspectes de la vida del personatge. Un treball, el de Felipe Cabezas, de gran volada i que constitueix una verdadera lliçó de monòleg i màscara. No s’ho perdin. Una setmana més a la Sala Fènix de Barcelona. Més informació aquí.
