Les ombres parlen. Al veure-les, ens remeten a la nostra part fosca, al nostre doble -els
nostres “altres”-, al no-ésser, al passat, a allò fugisser que ens acompanya tota la vida… i,
evidentment, a la mort. Podem fer discursos llarguíssims al respecte, o podem no dir res:
elles, soles, parlen.
Fotografia de Jesús Atienza.
La Mercè va dedicar bona part de la seva vida a controlar les ombres. Durant molt de temps, acompanyada de l’Alba i altres còmplices; darrerament, sola. Domesticar les ombres, un ofici aparentment simple, però tan complex i arriscat com domar una fera ferotge.
Aquesta fera ferotge no és tancada en una gàbia; està tancada dins cadascú, i té l’habilitat de supurar per les escletxes més impensades.
Fotografia de Jesús Atienza.
La Mercè era xerraire de mena, i molts cops la seva fera particular se li escapava entre els mots. Però quan tenia la llum a les mans, callava. Aleshores, les ombres se li tornaven dòcils i manyagues, el temps restava suspès i els nostres ulls s’humitejaven, veient com la nostra fera també s’encalmava.
Pantalla: frontera, mirall, superfície profunda… divisió i nexe al mateix temps. Ara que la Mercè se n’ha anat, les ombres han quedat una mica orfes. Tornen a vagar, disperses, sense la seva claror que les acaroni. Les ombres ploren. I nosaltres també.
Nota de Puxtinel·li: veure aquí el text escrit per Adolfo Ayuso dedicat a la Mercè Gost, publicat per Unima Federació Espanya.
