En el període anterior a la seva escolarització, és a dir, des que va néixer fins a l’edat de set anys, Jean Renoir, -fill del pintor Auguste Renoir- lluïa uns bonics cabells rossos, cada dia més crescuts i sense cap intenció, per part de la família, de sotmetre’ls a les tisores del barber… Els cabells s’havien fet tan llargs que, quan la seva cosina Gabrielle el duia a veure les representacions de titelles dels Camps Elisis, o les dels Jardins de les Tulleries, sovint, algú exclamava: “quina nena més bonica!”. El nen se sentia enormement contrariat per la confusió! No li agradava gens ni mica que la gent pensés que era una nena!
Jean Renoir i la seva cosina Gabrielle, retratats per Auguste Renoir. El nen juga amb unes figuretes, entreteniment que sembla anticipar la seva futura fascinació pel món dels titelles.
Auguste Renoir decideix, un cop més, aprofitar el seu fill com a model per un dels seus quadres. Aquesta vegada, com que en aquell moment el nen disposa d’una abundància capil·lar del tot exuberant!, decideix posar-li unes cintes als cabells i pintar-lo com si fos una nena. El petit Renoir es nega en rodó a deixar-se transvestir i plora enrabiat!
Gabrielle, té una idea prou astuta… Li diu al nen : “Jean, deixa’t retratar com si fossis una nena, mentre cuses un vestit pel teu camell de pelfa. D’aquesta manera, amb el vestit posat, el camell semblarà un d’aquells titelles que tant t’agraden”. L’estratagema causa bon efecte en la innocència del nen. Convençut, accepta fer de model “amb cabells de nena i cusint com una nena”. Per damunt de tot, la idea de convertir el seu camell en titella l’entusiasme. Els espectacles de titelles l’apassionaven.
Potser cal aclarir que, per més que els fets tinguessin lloc a la cosmopolita ciutat de París, les idees del feminisme i la igualtat de sexes eren pràcticament inexistents a finals del segle XIX. Cosa que fa del tot disculpable “la ideologia” poc progressista i gens educativa de Gabrielle, en establir una marcada diferència entre rol femení i rol masculí.
Reproducció en blanc i negre del retrat que Auguste Renoir va fer del seu fill Jean. El nen, disfressat de nena, cus un vestit pel seu camell de pelfa, convençut que així la joguina es transformarà en titella…
Sobre l’entusiasme amb que el petit Renoir assistia a les representacions de titelles, cal assenyalar que es tractava d’un entusiasme selectiu… Li agradaven amb bogeria els titelles de les Tulleries i no li agradaven gaire els dels Camps Elisis. Tot per una qüestió de colors.
El mateix Jean Renoir ho explica a la seva autobiografia Ma vie et mes films: “els titelles de les Tulleries m’agradaven més perquè tant els decorats com els vestits i les cares dels titelles tenien una coloració apaivagada, no eren colors estridents. S’assemblaven als colors dels quadres del meu pare”
Un quadre d’Auguste Renoir, on es fa palesa la seva subtil utilització dels colors
El nen Jean Renoir, -que viu envoltat de quadres- ha adquirit una considerable sensibilitat cromàtica. Decididament, li agraden els titelles amb fesomies i faccions passades per un tamís, per un entelat, per una veladura. I per contra, no li fan el pes els titelles massa virolats.
Ja fos, doncs,en part per influència de la policromia boirosa dels quadres del seu pare; i en part pels seus recels a ser confús, -per culpa dels cabells- amb una nena, el petit Jean decideix refusar el regal que els seus pares, amb la millor intenció, li fan una nit de Nadal: un preciós titella Polichinelle.
En la versió francesa,Polichinelle presenta una imatge colorista, va vestit de setí brillant i empolainat com un figurí, amb serrells daurats i adornaments de fines randes. El nen, argumenta amb vehemència que aquell titella és de nenes! Es nega a jugar-hi, no el vol ni veure…!
El personatge Polichinelle no agradava massa al nen Jean Renoir
Per contra, el titella Guignol que exhibien en el castellet instal·lat als jardins de les Tulleries, provocava en el nen una admiració majúscula.
Aquest personatge neix – amb la identitat nominal de Guignol- a França, concretament a Lió, entre finals del XVIII i principis del segle XIX. Amb el temps, la paraula guignol es convertiria en un genèric, en una mena de comodí aplicable a tota mena de titelles…
A la seva autobiografia, Jean Renoir parla del personatge Guignol que admirava en la seva infantesa: “vesteix com un artesà de la seva època, amb jaqueta gris i cabells pentinats endarrere i recollits per una cinta negra”.
És possible que a banda dels seus acabats en colors discrets, Renoir admirés en Guignol un tarannà “masculí” -a les antípodes del caràcter de les nenes- que es posava de manifest clavant un bon raig de garrotades als personatges del Gendarme, del Doctor, de l’Alcalde, del Dimoni, etc.
En un altre capítol de la seva autobiografia, Jean Renoir escriu que cada vegada que passa per la ciutat de Lió, té un record pel personatge. I afegeix: “encara que la ciutat de Lió únicament hagués aportat al món el Guignol Lionès, només per aquest regal ja mereixeria passar a la posteritat”
El personatge Guignol agradava del tot al nen Jean Renoir
Un altre personatge molt present en el castellet instal·lat a Les Tulleries i que comptava amb la plena aprovació del nen era un Arlequí. Amb la particularitat que els famosos rombes de la seva vestimenta –ho explica Renoir- eren una combinació dels colors marró, siena i ocre.
Des d’aquí no podem fer altra cosa que aplaudir els gustos del nen, perquè així que hi pensem una mica … coincidim amb la criatura. Els imprescindibles i famosos rombes en el vestit d’Arlequí, ens poden resultar més poètics en tons matisats que no pas en una gama de verds lloros, grocs canaris i vermells Pastorets.
El teatre de titelles, amb els seus personatges i les influències de la seva estètica i llenguatge, apareix sovint en la cinematografia de Jean Renoir. D’una manera o altra, aquell pòsit de fascinació nascut a la seva infantesa i educat indirectament pels quadres d’Auguste Renoir, es manté ben vigent…
En el rodatge de Nana, adaptació de la famosa novel·la d’Émile Zola, duta a la pantalla l’any 1926, Jean Renoir insistia en indicar a la seva esposa, l’actriu Catherine Hessling, la conveniència d’interpretar i bellugar-se com si fos una marioneta. Indicació que ens pot semblar del tot encertada i intel·ligent si tenim en compte que Nana és una pel·lícula muda i les possibilitats expressives dels actors i actrius es limitaven, -mancats de la paraula- a actitud, gest i moviment.
Ç
Catherine Hessling a “Nana”
La golfa, pel·lícula de l’any 1931, adaptació d’una novel·la de Georges de La Fouchardière, arrenca amb una breu seqüència protagonitzada per tres titelles que no arriben a posar-se d’acord sobre el tema de la pel·lícula que presenten… Aquest és el diàleg:
TITELLA 1 – “Senyores i senyors, és tot un honor presentar per a tots vostès un gran drama social. Aquí quedarà demostrat que finalment el vici sempre troba el seu castic”
TITELLA 2 – “Dames i cavallers, és per a mi un honor, presentar-los una gran comèdia amb un fons moral”
TITELLA 3 – (Fa fora els altres dos a bastonades) “Respectable públic, no els facin cas. L’obra que ara veuran no és un drama ni una comèdia. No té moralitat ni demostra res. Els protagonistes no són herois ni traïdors. Són una pobre gent, com vostès i com jo. Són tres personatges: ell, ella, i com sempre…, l’altre!”
A La Marsellesa, pel·lícula de 1937, hi trobem una seqüència on l’acció es localitza en un local on s’hi representa teatre d’ombres.
Teatre d’ombres en una seqüència de “La Marsellesa”
A La gran il·lusió, també rodada el 1937, trobem unes seqüències que transcorren en un petit escenari, amb unes emblemàtiques llums de candilejas i uns telons pintats sobre paper. Hi surt un actor caracteritzat d’os, tot “manipulant” els moviments del plantígrad. Talment com si fos un titella gegant!
Semblances, influències, aproximacions i homenatges als titelles de la infantesa permanents a la memòria…
“La gran il·lusió”: seqüència en un petit escenari, amb tot un “os” en primer terme
La regla del joc, de 1939 i amb guió inspirat en una obra d’Alfred de Musset, ofereix una seqüència on els espectadors poden contemplar els moviments d’una atracció protagonitzada per un autòmat musical.
L’autòmat de la pel·lícula “La regla de joc”
A La carrossa d’or, pel·lícula de 1952, amb guió inspirat en una obra de Prosper Mérime, l’argument ens presenta una troupe de comediants italians que viatgen a Perú. El virrei d’aquell país és propietari d’una fastuosa carrossa que regala a Camille, -actriu principal de la troupe– personatge interpretat per Anna Magnani. En una seqüència, podem contemplar-la actuant vestida d’Arlequí i secundada per altres Arlequins.
Anna Magnani en el personatge de Camille, a “La carrossa d’or”
De fet, el tema de La carrossa d’or és un homenatge a la commedia dell’arte. Una carrossa bonica com un escenari del Barroc, que serà utilitzada pels comediants com a mitjà de transport i també com a “espai escènic”. El qual ens pot recordar, -quan els personatges treuen el cap per les reduïdes finestres del vehicle- les dimensions d’un castellet per a representacions de titelles.
La carrossa, regal per a la companyia de comediants
En el transcurs de la pel·lícula, Camille viu aventures amoroses en “tres dimensions”, però finalment haurà de decidir-se entre el virrei de la carrossa, un torero, o un jove oficial…
La pel·lícula incideix en la idea de considerar que la poètica d’un espectacle sempre ha d’estar per damunt de les domèstiques peripècies de la gent, per damunt dels enamoraments capriciosos i quotidians dels “imperfectes” humans… Dit d’una altra manera, reivindica aquella màxima de: “l’espectacle sempre continua”. Una màxima que de vegades espanta les ànimes moralistes, porugues i timorates…
Formes i gramàtiques teatrals, -amb resultats poètics notables- en bona part del cinema de Renoir: ombres, titelles, màscares, telons, disfresses, cabaret, music-hall. Una característica també present en d’altres cineastes que li són contemporanis, com poden ser Jean Cocteau o Max Ophüls
El cartell promocional d’Elena i els homes, estrenada el 1956 i protagonitzada per Ingrid Bergman, ens pot recordar – en un codi de picada d’ull- un castellet de titelles. Amb “la titellaire i els seus titelles” transmetent un missatge en clau de metàfora; al·lusiva aquesta a una de les tres accepcions de la paraula “titella” que ens presenten els diccionaris. Aquella que diu : “persona sense gaire caràcter, manejable fàcilment pels altres”.
Cartell de la pel·lícula “Elena i els homes”
Si se’m permet la reflexió…, els gustos de Renoir per uns colors no massa estridents, em fan pensar en la subtilitat, en la poètica que reclamen les arts plàstiques en qualsevol de les seves manifestacions…
I em fan pensar també, en la despersonalització en que poden caure certs “acabats plàstics” dels titelles…, quan aquests intenten imitar i adaptar-se amb massa servitud als gustos de la televisió, dels parcs temàtics, dels dibuixos animats a l’estil Walt Disney, dels jocs de la play station infantil,dels manga japonesos per a nens i nenes, etc.
Es tracta d’evitar, penso…, que pel fet d’anar destinats en moltes ocasions a un públic preferentment infantil, l’aparença dels titelles es resolgui de manera massa simple o massa explícita…, donant per suposat que el públic infantil és un contingent de personetes amb un limitadíssim abast “intel·lectual”. Error majúscul!, no hi ha sensibilitat i percepció més afinada i intel·ligent que la dels nens i nenes. Per a bon exemple, el petit Jean Renoir.
Jean Renoir, sempre al peu del canó…
