Dani Freixes pertany a la generació del Maig del 68. I amb la carrera d’arquitecte recent acabada, fidel a un dels trets generacionals que li pertoquen, comparteix pis amb uns quants amics de professió. Un d’aquells arquitectes “comuneros” era Josep Baixas, germà del titellaire Joan Baixas. Serà el Josep, qui farà les presentacions, “evidentment informals i emboirades pel fum del haixix” entre el nou arquitecte Dani Freixes i Joan Baixas i la seva companya sentimental-professional, la també titellaire Teresa Calafell. Ambdós, motor i ànima a parts iguals de la llavors jove però ja exitosa companyia Putxinel·lis Claca. La qual presentava, en el seu repertori, el magnífic espectacle Calaix de sastre, homenatge al cineasta Georges Méliès, amb escenografia del pintor Joan Pere Viladecans.
Baixas i Calafell sabien de l’existència de Freixes, ja que aquest, a instancies del Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, havia estat l’organitzador d’una exposició sobre el món de la joguina. Un dia el truquen per telèfon i concerten una trobada…
Dani freixes.
La naturalesa d’aquest primer contacte, en principi s’encaminava únicament a concretar l’encàrrec que els Baixas-Calafell volien fer a Dani Freixes, consistent en el disseny escenogràfic per a una exposició de titelles que sota el títol de Mans i mànigues havia de ser exhibida al Col·legi d’Arquitectes de Barcelona, un espai que, com acabem de llegir, Dani Freixes ja tenia ben apamat.
Però en el transcurs de la conversa…, -que es va allargar des de les 5 de la tarda fins a les 3 de la matinada- l’encàrrec es va dimensionar i Dani Freixes va passar a ser membre constructor i manipulador de la companyia Putxinel·lis Claca.
La Claca a Santiago de Compostela. Foto de Julio Balado. Extreta de Biblioteca Marioneta.
L’inesperat esdeveniment de ser fitxat com a titellaire, a més de com a escenògraf, -l’exposició Mans i mànigues, realitzada temps després, va ser tot un èxit- va tenir a veure amb les antigues aficions infantils d’un Dani Freixes de 9 o 10 anys, capaç d’organitzar tots els seus jocs i esbarjos només servint-se de les seves pròpies mans, dels dits concretament; i de petits objectes domèstics de tota mena, que la imaginació d’aquell nen transformava en qualsevol personatge necessari per a vivificar “l’aventi” que en aquell moment el seu cervell anava inventant…
Hem de suposar, és una hipòtesi, que les dots del nen per a generar-se una diversió sense necessitat de passar per la botiga de joguines, resultaven favorables per a la butxaca dels seus pares…
Amb Putxinel·lis Claca, Dani Freixes, ja com a titellaire de ple dret, assaja un nou espectacle on compartirà escenari amb Teresa Calafell i la direcció anirà a càrrec de Joan Baixas. Es preveu que tingui absolut protagonisme l’habilitat dels seus dits, ara adults i crescuts en diàmetre i llargària però igualment creatius. Alhora, actua en un altre espectacle de la companyia, aquest adreçat a públic infantil i representat per tot Catalunya. El seu rol d’arquitecte, de moment, resta aparcat.
Titelles de Dani freixes.
Tot i que l’espectacle compartit amb la Teresa Calafell no arriben a estrenar-lo, a Dani Freixes li agrada això de ser titellaire, però “el cuc” d’exercir com arquitecte també comença a rossegar… i Freixes encarrega al seu pare, sastre de professió, que li faci una bona americana. Petició sustentada per considerar aquesta peça de vestuari com un complement imprescindible a l’hora de sol·licitar feina en qualsevol estudi o despatx d’arquitectura seriós i solvent.
Corre l’any 1972 i al mateix temps que el progenitor sastre confegeix l’americana pel seu fill, aquest s’assabenta que a França, en el marc del prestigiós festival de Teatre de Nancy, actuarà la famosa companyia americana Bread and Puppet Theater, especialistes en manipular titelles de grans dimensions.
Peter Schumann, escultor, ballarí i fundador de la companyia, diu sobre la identitat d’aquesta: “El Bread and Puppet no és un teatre que vagi destinat a nens, sinó al nen trencat que es troba a l’interior de cada adult”
Marionetes del Bread and Puppet Theatre.
Dani Freixes té fal·lera per ser a Nancy com espectador, però en aquell moment no disposa de massa diners. Hi ha poques actuacions de titelles i encara no ha trobat feina d’arquitecte. Així que pensa en abaratir el cost de l’entrada a l’espectacle i les despeses de viatge i estada al Festival, elaborant un reportatge sobre elBread and Puppet Theater, amb intenció de vendre’l a la premsa especialitzada.
Truca a Elisenda Nadal, directora de la revista Fotogramas; però considerant que Fotogramas és fonamentalment una revista especialitzada en cinema, la directora refusa l’oferta alhora que, amablement, l’adreça a José Monleón, prestigiós home de teatre, responsable d’una secció teatral a la també prestigiosa revista Triunfo. Monleón s’interessa…
El Bread and Puppet Theatre.
Dani Freixes viatja a Nancy convertit en “periodista per un dia”. Ho fa amb una amiga que parla anglès, un amic que té cotxe, i el Lluís Casals, també amic i fotògraf de professió disposat a exercir com a tal. L’espectacle de Bread and Puppet Theater no els defrauda gens, és impressionant, amb una intenció molt crítica contra la guerra. Entre d’altres moments memorables, Dani Freixes recorda el d’un titella de considerable alçària que plora…, li cau una llàgrima i quan aquesta toca el terra de l’escenari, explota.
Tornen a Barcelona amb prou material per a elaborar el reportatge de l’espectacle, però la nul·la experiència periodística fa que triguin molt a tenir-lo enllestit… Quan tornen a contactar amb José Monleón, aquest els diu que ha passat massa temps, que el festival de Nancy queda molt lluny i l’article ja no té actualitat… Li sap greu, però no pot publicar-lo.
Sigui per l’efecte benefactor de l’americana o no…, el cas és que finalment Dani Freixes comença a treballar d’arquitecte. Ho fa en el despatx dels arquitectes Xavier Carulla i Vicente Miranda. La contractació és temporal, en qualitat d’empleat. Però el talent de l’arquitecte-titellaire fa que ben aviat passi a convertir-se en el tercer soci del despatx.
Treballa com arquitecte, la que ell considera com la seva veritable professió, però els titelles no han desaparegut gens del seu panorama. Aquell mateix any, 1972, assisteix com espectador al Festival Internacional de Titelles de Charlesville, on hi actua Philippe Genty, el gran creador multi-disciplinar capaç de conjuminar en un mateix espectacle teatre d’actors, dansa, objectes i il·lusions visuals, marionetes i titelles.
Espectacle de Philippe Genty
Del mestratge i poder artístic de Genty, Freixes en gaudirà per segona vegada temps després, l’any 2005, a l’escenari del Ràdio City Music Hall de Nova York, on davant de 5000 espectadors, Genty ofereix Ligne de fuite, un espectacle del tot disciplinar i creat en col·laboració amb la ballarina Mary Underwood. Destacable el protagonisme de titelles de 2 i 3 metres d’alçària i proveïts de llarguíssims braços… A banda de sentir-se fascinat per aquells titelles, Freixes gaudeix, com arquitecte, de les propostes escenogràfiques que incideixen en conceptes arquitectònics de perspectiva, profunditat, verticalitat, etc.
L’any següent, 1973, el seu amic Joan Baixas assumeix l’organització del Primer Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles de Barcelona, celebrat a la seu de l’Institut del Teatre, en aquell temps ubicat al carrer d’Elisabets.
Freixes, molt empès per Baixas, actua al Festival. Com a titellaire presenta un espectacle ell tot sol, assumint dramatúrgia, direcció, manipulació i construcció; si bé aquesta darrera disciplina és quasi inexistent perquè els titelles de Freixes continuen sent els seus dits i petits objectes quotidians. Freixes es resisteix…, però finalment accepta actuar, ho fa una mica a contracor, una mica espantat, perquè considera que està desentrenat i no té prou temps per a preparar-se convenientment… Interpreta dos contes que ha titulat: L’home que necessitava que algú li digués que era irresistible i L’ou de plata.
Actuació de Dani freixes.
A ulls dels públic, l’espectacle resulta una mica caòtic però enormement creatiu, original, interessant, insòlit…, no tant per la dramatúrgia i interpretació, sinó pel que representa de considerable novetat en el llenguatge formal i poètic del teatre de titelles.
De L’’home que necessitava que algú li digués que era irresistible… era destacable el protagonisme d’un determinat objecte-titella: una capsa de mistos, de les fabricades en monopoli per Fosforera Española S. A. Eren capsetes de forma rectangular, amb un grapat de mistos a l’interior. En una de les cares de les capsetes, sempre apareixia la reproducció d’una làmina, com aquell qui diu en miniatura, de castells de la geografia espanyola, o de vestits regionals, o de futbolistes famosos, o d’espècies animals, o de molts altres etc.
Una capseta amb la làmina d’un ocell, convenientment subjectada aquesta capseta entre els dits polze i índex de la mà de Freixes, creava, amb el moviment del braç, la perfecta convenció de veure l’ocell volant. I acompanyant aquest moviment amb una lleugera agitació de la capseta, -la qual provocava el soroll dels mistos xocant entre sí i contra les parets de la capseta- es feia ben present el so de batre ales de l’ocell. Era allò, un prodigi d’autèntica i senzilla màgia escènica en un món de titelles.
Actuació de Dani freixes.
A L’ou de plata, el titella protagonista era un objecte ben domèstic, un ou, com els de gallina, però de metall. La nitidesa estètica de la forma ovoide i el seu significat simbòlic de “naixement”, possibilitava, amb la inventiva de Freixes, tot un seguit de metàfores existencials…
Aquests ous, de metall o fusta, van ser un petit estri molt utilitzat a l’Espanya depauperada del franquisme, per a facilitar el poder sargir mitjons i allargar la vida d’aquesta peça de roba destinada a cobrir i abrigar els peus. Un peus per cert, els de molts nens barcelonins d’aquella època franquista, castigats per les resistents i dures sabates que venien a Calzados Segarra, una botiga històrica situada a la Via Laietana.
L’any 1975, Dani Freixes torna a actuar en el Festival Internacional de Titelles de Barcelona. Aquesta vegada, els encarregats d’organitzar i dirigir el certamen són el dramaturg Jordi Coca i l’actriu Mercè Managuerra. El lloc de representacions es distribueix entre l’escenari del Palau de la Música i el de La cuina, a l’Institut del Teatre.
Assenyalem que en aquells anys, l’edifici de l’Institut del carrer d’Elisabets s’ha fet massa petit, i s’utilitza també un edifici del carrer Sant Pere més baix, on actualment té la seva seu l’Escola de la dona.
És aquí, en aquest altre edifici, on localitzem l’espai de La cuina, apte per acollir, aproximadament, un centenar d’espectadors.
Freixes, instal·la el seu escenari-teatret : dues escales de pintor obertes, separades l’una de l’altra per l’amplada d’un llençol.
L’espectacle s’endinsa en diverses històries, una d’elles sobre la Guerra Civil, on hi tenen un protagonisme clau un grapat de crispetes, de pop-corn, que com a metàfora d’un bombardeig, salten pels aires disparades per l’escalfor que els ha estat proporcionant la flama d’un fogonet de butà.
En una altra història, Freixes es col·loca una màscara de caràcter a cada genoll, de manera que la distància que va del peu al genoll, tota aquesta extensió de cama que en llengua cervantina en diuen “espinilla”, passa a convertir-se en el cos d’un personatge titella.
Una altra història fa una analogia plàstica entre el que seria un pas de la processó de Setmana Santa Sevillana i un autèntic braç de gitano, (el de pastisseria, que quedi ben clar!) arrossegat aquest, solemne i religiosament, per un cordill. Perfectament, la blanca nata que envolta el perímetre del braç de gitano, recorda el tou de clavells blancs que poden envoltar la majestat de Crist camí del Calvari. I una forquilla, coronada per un tovalló de paper blanc posat en forma de paperina, ens remet, d’immediat, a la figura del nazareno penitent. Al mateix temps, a manera d’indiscutible banda sonora, el mateix Freixes canta una dolorosa Saeta.
L’espectacle, al igual que el presentat a l’anterior festival, genera desconcert i admiració. El més celebrat torna a ser l’originalitat dels elements, aquests titelles-objecte que Freixes s’inventa.
A continuació, el titellaire decideix hivernar i cedir tot el lloc a l’arquitecte. És una hivernació llarga…, però tindrà la seva revifalla 8 anys després, el 1983. Quan Teresa Calafell proposa a Freixes participar en la creació d’objectes-titella destinats a un programa de televisió compartimentat en diversos capítols, i que amb el nom de Tevetresa, emetrà la cadena catalana TV3. La resta de l’equip de creació l’integren els actors Al Víctor i Jaume Sorribes. I l’actriu Elisa Crehuet.
Actuació de Dani freixes.
L’experiència és enriquidora, creativa, ben remunerada, però Freixes hi ha trobat certes pegues, la dificultat d’adaptar el llenguatge càlid dels titelles al distanciament fred i inevitable de la televisió. Pegues tècniques, com la il·luminació, que la troba massa plana, massa funcional, mancada d’atmosfera teatral.
L’any següent, 1984, Freixes rep l’encàrrec de realitzar diversos objectes-titella de caire didàctic. Aquestes creacions, adequadament fotografiades, són publicades en una revista d’orientació pedagògica editada per l’Institució Escola Rosa Sensat.
El titellaire torna a hivernar…
El 2008, un destí capriciós decideix unir el talent del titellaire amb el de l’arquitecte, els posa a “treballar junts” en la materialització d’un nou espai, el: Museo de Títeres de Tolosa.
El Museu del TOPIC de Tolosa, de Dani Freixes.
La posada en marxa d’aquest museu al centre de la ciutat, sota protecció municipal, ve a ser la consecució o el “premi merescut” a 25 anys ininterromputs de celebració del Festival de Títeres de Tolosa anomenat Titirijai, sempre impulsat i dirigit per Miguel Arreche i Idoya Otegui.
El Museu del TOPIC de Tolosa, de Dani Freixes.
El treball de Freixes ha de consistir en dissenyar l’espai interior del museu, un espai integral que necessita ser lloc d’exhibició permanent. També lloc d’acollida a exposicions temporals. I també lloc apte per a representacions de titelles.
Amb una superfície de 3600 metres quadrats, els resultats són òptims i el museu funciona a ple rendiment des de la seva inauguració el novembre de 2009. La dotació del seu fons creix en nombre i qualitat de peces. Destacables els titelles de Mariona Masgrau, fundadora de la companyia La Fanfarra, donació temporal al Museu.
El titellaire torna a hivernar…, vés a saber fins quan…Crec que hi ha un projecte nou en perspectiva relacionat amb els titelles i a Barcelona mateix… Però si se’m permet , vull proposar a Freixes un nou despertar, breu, quasi momentani, que necessitarà el vist i plau de Toni Rumbau, director d’aquesta revista Putxinel·li.
Què se n’ha fet del seu reportatge sobre el Bread and Puppet Theater? Cas que no s’hagi perdut, el Freixes podria rescatar-lo, treure’l de l’oblit en un trist calaix?, en una empolsinada carpeta?
És possible que molts lectors i lectores de Putxinel·li, romanguin orfes de bona informació sobre una de les companyies que han deixat una empremta de les més brillants i innovadores en la història mundial del teatre de titelles.
