A Monstres, últim espectacle de Xavier Bobés, estrenat al festival TNT de Terrassa, que també l’ha coproduït, s’hi sobreposen realitats que es connecten en punts clau i basteixen un espai de significació poètica. Què pot tenir a veure una sastreria amb la solitud, la guerra i un concert de material sonor dramàtic? I l’expressió corporal amb la projecció de la persona en els objectes que l’envolten? Doncs tots aquest elements es combinen per formar un espectacle dens, ben tramat, suggeridor, amb aire de tragèdia contemporània.
Foto: Sylvia Kuchinow
El cos és el protagonista de Monstres. Si el terme “teatre d’animació” té un sentit estricte en aquest muntatge, és en referència al cos, més que no pas en les figures que apareixen en escena. Al començament de l’espectacle, és un llum de fluorescent el que crea l’espai on apareixeran mans, braços i peus de Xavier Bobés en una successió de moments de tensió que anticipen la història que ha de venir seguidament. Cada part del cos parla per un tot, però en veure’s fragmentades, per l’efecte del llum, representen un tot diferent; són personatges diferents; es persegueixen, s’embranquen en conflictes, corren.
Quan l’escena s’obre a un espai que figura una mena de sastreria, aquests personatges que eren part d’un tot —mans, braços, peus— es traspassen a uns models de maniquins de costura —als quals falten, naturalment, cames, braços i cap—. Bobés m’explicava que no tenia una dèria especial per l’univers de la sastreria, ni per la costura, que es va començar a interessar per aquest material i les possibilitats escèniques que tenia per al teatre d’objectes fa relativament poc temps. És a dir que és pura recerca, i el resultat és poesia en viu. La roba, simbòlicament, és una segona pell, és, de fet, la imatge externa de l’individu, allò que el fa reconeixible i que, d’alguna manera, el defineix. Però, de vestits, no en surten, a Monstres, i la indumentària de Bobés en escena és més aviat per no destacar. L’important és allò que serveix per fer aquesta segona pell: els motllos de la figura humana i les eines. Receptacles que acaben semblant àmfores, contenidors d’alguna cosa que es manté en l’obscuritat, i els instruments per dotar-los d’aparença d’ésser humà; i res més que això, un titellaire ex machina, el sastre d’aquest univers teatral personalíssim.
Foto: Sylvia Kuchinow
D’aquesta manera, posa en escena una obra que va a l’essència de l’humà, representat per figures completament inexpressives. L’única diferència entre els maniquins de costura és la mida; n’hi ha de més grans i de més petits, però això no defineix cap tret del caràcter, amb prou feines arriba a esbossar rols en el moment en què Bobés els agrupa per diguem-ne famílies o grups. De fons, un cor de màquines de cosir canta l’existència d’aquests personatges hieràtics.
La tragèdia es consuma sobre dues taules de patronatge, entre punxons i marcadors. El treball humà per construir una aparença externa de les coses —una aparença que, repeteixo, Bobés no fa sortir—, la divisió arbitrària d’aquests individus abans fins i tot de ser i l’aïllament de cada un d’ells —àmfores, contenidors— porten al destí que Bobés els té preparat.
Cal remarcar que, entremig del pla visual, s’hi filtra una creació sonora creació de Pablo Rega que té l’entitat suficient per ser considerada una obra pròpia sobreposada a l’espectacle escènic. Un altre nivell de lectura que dóna encara més amplitud a un muntatge ambiciós que reïx a saciar l’espectador/lector/oient que vagi a en busca d’experiències estètiques intenses.
