Com cada any, la Mercè arriba puntual al calendari dels barcelonins amb una oferta extensíssima d’espectacles i atraccions de tota mena. I enmig d’aquesta babèlica programació, els titelles i les més diverses formes del teatre visual hi tenen sempre una presència important. Sens dubte influeix l’experiència i la sensibilitat de la seva directora artística, Marta Almirall, sempre atenta a les novetats més interessants del gènere, que busca en els festivals més importants del món.
Cavall de fusta al Parc de la Ciutadella, Plaça de la Cascada.
En aquest article parlarem només d’algunes de les coses que hem pogut veure aquest diumenge 24 de setembre al Parc de la Ciutadella, un dels espais més interessants i aprofitats de la Mercè d’aquest any. I recalquem la paraula “algunes”, per indicar que han estat moltes altres les que s’han pogut veure aquests dies, però a les que aquest cronista no hi ha tingut accés per raons d’agenda.
Jocs d’aigua a la Cascada del Parc de la Ciutadella.
D’entrada, remarcar la increïble atmosfera de festa i d’exuberància visual amb la que la Ciutadella ha acollit als barcelonins que s’hi han deixat caure. I és que a més dels diferents escenaris per a tota mena d’espectacles, les mil parades de venda de menjar i begudes, i les diverses instal·lacions lúdiques amb formes i colors pensades per als més petits, el conjunt ha estat tot ell trufat de propostes originals i singulars, que d’alguna manera recordaven les antigues fires d’abans, sempre farcides d’atraccions de tota mena.
Atracció de tirar pilotes.
Quin gust veure algunes parades d’estètica antiga que tanmateix segueixen entusiasmant al públic d’avui, com ho són aquestes cares rialleres de fusta fetes perquè la gent els hi tiri pilotes i anelles, o els miralls que distorsionen la figura, o els cavalls salvats d’algun vell “tiovivo” que fan guàrdia a l’entrada dels miralls.
Miralls.
Feia goig la glorieta de la plaça de la Cascada, convertida en un atractiu teatret que anunciava autòmats –en realitat, actors que feien d’autòmats–, així com el gran teatre de marionetes a l’altre costat de la plaça, on els titellaires de la companyia Herta Frankel mostraven al públic algunes de les seves més conegudes marionetes de fil.
Instal·lació de Ferroluar a l’Umbracle
No ens vam voler perdre aquesta instal·lació del bestiari mecànic de Ferroluar, obra de Raúl Martínez i el seu germà, que des de fa uns anys s’han convertit en uns dels creadors d’enginys mecànics més interessants del país.
Peix de Ferroluar a l’Umbracle.
El lloc escollit no podia ser més idoni: l’Umbracle de la Ciutadella, aquest espai que conté una densa vegetació tropical. Les “bèsties” mecàniques de Ferroluar, ben posades al llarg del recorregut que el públic pot fer dins l’umbracle, venien a ser la “fauna” que complementava l’exuberant vegetació de l’espai. Una fauna aquàtica dins d’una adequada atmosfera de molta humitat. Els ferros reciclats amb els que els Martínez creen els seus animals contrasten amb el verd intens de les plantes, donant al conjunt una força expressiva d’alt voltatge.
Aquari, de Ferroluar.
Peixos, meduses, cavalls de mar i tota una munió d’estranys éssers flotants composen aquest bestiari de ferro, una instal·lació que puja molts graus d’espectacularitat durant la nit, gràcies a l’acurada il·luminació de Ferroluar. Dosis altes de poesia visual en un dels espais més entranyables de la Ciutadella.
Cavallet de mar, de Ferroluar.
Les Marionetes de la companyia Herta Frankel
Com abans hem indicat, va ser una gran alegria veure un magnífic teatre de marionetes, composat d’un gran prosceni que reproduïa la boca d’un teatre antic amb les lletres de “Teatro Cómico los Vieneses”. Una parada, per tant, que lligava plenament amb el caràcter popular antic, o millor, intemporal, de la Plaça de la Cascada. De seguida vam comprendre que es tractava de les marionetes d’Herta Frankel, de la companyia Marionetàrium, que tenen la seva seu fixa al Tibidabo, i que està dirigida per Ferran Gómez i Pilar Gálvez.
El Teatre de Marionetes del Marionetàrium, companyia Herta Frankel.
Obra de l’escenògraf José Menchero –fidel col·laborador de la companyia–, el teatre té al costat tota una sèrie de magnífics teatrins de fusta amb pantalles de vídeo a l’interior, que la pluja no ens permet tanmateix gaudir. Però sí hem pogut veure alguns dels números, tots ells clàssics de la companyia, excel·lentment manipulades les marionetes com sempre pels membres de la companyia.
El presentador.
Marionetes que mostren aquell estil antic de quan artistes i públic es recreaven en el virtuosisme de la manipulació. Vam veure a Oriol Font i a Ferran Gómez entre els membres de la companyia, uns mestres els dos en la matèria. L’espectacle ens reafirma un cop més en aquesta constatació de que Barcelona és una verdadera capital del Fil, una realitat crec que indiscutible, donada la qualitat dels diferents titellaires de fil que acull. Un tema sobre el qual haurem de parlar en breu.
El pianista.
Txo Titelles amb Evaristo & Cia.
Quan ja sortim de la plaça i ens dirigim a la sortida del Parc, de sobte ensopeguem amb un estrany carruatge conduit per un ésser estrafolari, mig follet mig nen murri, un titella recolzat al manillar de la motocicleta, i al qual un guàrdia urbà de gorra blanca –i nas de pallasso– obre camí.
Evaristo, de Txo Titelles.
I llavors hi caic: ens trobem davant d’un dels enginys autòmats de Nartxi Azkargorta, membre, junt amb Esther Cabacés, de Txo Titelles. Una de les companyies més interessants del panorama titellaire català, que sempre ha jugat en sorprendre el públic amb titelles i enginys manipulats a distància.
El titella Evaristo sembla viu: belluga el cap, els ulls, la boca, i es dirigeix al públic o al Guàrdia amb una precisió esgarrifant. Qui carall el belluga? Això és el que es pregunta tothom, sense que la resposta aparegui per enlloc. I llavors el descobreixo: entre els espectadors, s’amaga Nartxi, manipulant amb discreció el comandament a distància. Però jo el descobreixo perquè el conec, clar…
Evaristo.
De sobte, l’urbano atura la comitiva i vet aquí que s’obra la caixa posterior de l’extravagant carruatge: del seu interior, apareix un autòmat que toca l’acordió, acompanyat d’un ànec amb una pandereta. El públic s’acosta sorprès i admirat, mentre sona una música i una veu que arenga als espectadors amb un text que també fa de publicitat. Acabat el número, l’autòmat es torna a guardar dins la caixa, que es tanca sola. Admirable! L’urbano toca el seu xiulet, i la comitiva de l’Evaristo segueix l’itinerari previst.
L’autòmat.
Una exquisidesa i una delícia. Un d’aquests detalls que fan que les festes de la Mercè siguin, per a tothom, tan estimades com esperades. Els diaris, a última hora d’aquest dimecres 24 de setembre, així ho confirmen: més d’un milió o mig de participants! Inaudit! Felicitats als organitzadors!
