Es pot veure fins el 27 de setembre una extraordinària exposició d’objectes, paraules i imatges –així ho diu el projecte d’aquest “Muhba laboratori 3”– realitzada pel Museu d’Història de Barcelona i dirigida per Joan Roca, en col·laboració amb els Amics de la Fabra i Coats, en la que per primera vegada a la ciutat es recorre als objectes, estris, documents i fotografies per explicar la història d’una de les empreses més emblemàtiques, importants i conegudes internacionalment de Barcelona, la Fabra & Coats, oberta el 1903 per la Compañía Anónima Hilaturas de Fabra y Coats dedicada a la fabricació de fils per cosir i de xarxes de pescar, fruit de l’acord entre els Fabra i la multinacional Coats de Paisley (Escòcia), i tancada el 2005, quan l’empresa decideix aturar la producció.
Edificis de la Fabra i Coats.
L’exposició forma part d’un projecte de recerca i de recuperació de la memòria històrica de Barcelona a partir de donacions, troballes i restauracions d’objectes, no únicament els que tenen a veure amb el luxe i la vida de l’alta societat, com sempre s’ha fet en els museus, sinó els que provenen també del món del treball i de les classes més populars. És admirable en aquest sentit la feina del Museu d’Història de Barcelona en assumir aquesta responsabilitat de preservar les memòries col·lectives de la ciutat i de convidar els particulars a donar col·leccions privades i llegats patrimonials que normalment anirien a parar a cal drapaire, als Encants o directament a les escombraries. És una mostra que aposta per la centralitat de l’objecte per transmetre el coneixement humà sobre la seva organització social, laboral i econòmica, i és l’objecte que convé llegir atentament, el que dóna entitat a la història que s’explica als panells i pantalles.
En aquest Laboratori 3, l’objecte d’atenció és una fàbrica, la Fabra i Coats, de la qual, afortunadament, s’han conservat moltes coses, gràcies al fet que fins al 2005 ha estat en funcionament. Això vol dir que els testimonis vius són molts, cosa que explica l’existència de l’associació Amics de Fabra i Coats, lògicament interessada en fer tot el possible perquè les experiències dels antics treballadors, i tota una manera d’entendre la producció i la fabricació tèxtil, es salvin de l’oblit. (veure el dossier de l’exposició en aquest pdf)
En aquest sentit, l’exposició que es presenta en l’espai Josep Bota de la mateixa Fabra i Coats és molt il·lustrativa del que pot arribar a ser un museu de la ciutat en el que són els objectes els encarregats d’explicar-nos la seva història. Es tracta d’un primer tast, molt ben resolt i triat, ja que d’una banda mostra unes quantes de les màquines que s’utilitzaven a la fàbrica, diversos testimonis en vídeo gravats per Miquel Tàpies i Ona Planas –hi ha unes 14 hores de memòria oral enregistrada–, textos que orienten el visitant i un espai central on es desplega a la manera dels Encants, una nodrida i bigarrada acumulació d’objectes de tota mena que ens parlen de les mil diferents facetes que la complexitat d’una fàbrica com aquesta era capaç de contenir.
Aquesta part central focalitzada en els objectes té un gran avantatge, respecte al interès que pot despertar al visitant: el seu desplegament, fet amb una certa lògica temàtica però amb una considerable aleatorietat que respon a motivacions d’ordre més aviat estètic o de simple mida dels objectes, ens trasllada a un univers que té més a veure amb la percepció poètica que amb la històrica. Són composicions d’eines, claus, telèfons, velles màquines d’escriure, els primers ordinadors IBM, carnets sindicals, lletres que servien per indicar seccions o despatxos, la sirena de la fàbrica, rellotges grans i petits, uniformes, estris dels bombers, bobines de fil… Composicions que no esgoten la seva lectura, ja que mai ens cansaríem de mirar i descobrir-ne els detalls, els quals cada vegada ens desvelen coses diferents. Una arqueologia del temps, d’un temps però recent i pròxim, que abans anava tot a la una marcant el pas de les hores i dels udols de la sirena que indicava el començament de la feina o la seva fi, i que ara apareix, aquest temps, coix i parat per sempre però encarnat poèticament en aquesta munió d’estris cada un dels quals ens parla de coses diferents, de temps que no tenen res a veure els uns amb els altres, com si tot plegat fos una parada de temps esmicolat que tanmateix pugna per aparèixer en la foto de la memòria.
I és aquesta part de l’exposició, en la que també hi cal posar les fotografies i els relats en vídeo de les persones implicades, que adquireix un valor que a la llarga és capaç de transcendir la seva mera funcionalitat museística i històrica. Un fons que el Museu d’Història de Barcelona ha començat a reunir i que ofereix la possibilitat de ser “interrogat” de moltes diverses maneres, segons les composicions en el seu desplegament siguin fetes amb una o altra intenció, per un o altre artista. Un fons que la ciutat recupera i que deixa a disposició dels seus habitants perquè aquests puguin “jugar” creativament amb ell, interrogant el temps i les èpoques segons interessos i necessitats diferents.
L’exposició d’objectes, paraules i imatges de la Fabra & Coats ens ha obert una gana incontinent de poesia i uns horitzons de fabulació creadora a l’entorn dels objectes, del temps i dels seus espais.
