Els titellaires, com qualsevol en aquest món, viatgem amb els nostres estris a coll sobre el vertiginós calendari dels dies, mentre ens endinsem en les profunditats d’aquest segle XXI que sembla entestat a voler canviar-ho tot. El nostre art mil·lenari, amb la seva peculiar virtut de saber ajuntar la tradició arcaica amb la més rabiosa actualitat, es troba per això mateix al cor d’aquest terratrèmol dels costums, les tècniques i les maneres. Ficats en l’epicentre dels canvis, som una caixa de ressonància on la lluita i els dilemes entre el vell i el nou es recreen en les seves fractures i estridències.
El passat saluda al futur. Figura del segle XVII de un anticuari de Lisboa.
Les raons són clares: un ofici considerat com un dels més vells del món, que es troba no només en actiu sinó cada vegada més viu, té l’enorme privilegi -i el gran inconvenient- d’encarnar en tota la seva magnitud les cruels paradoxes a les que el nostre segle ens enfronta. És possible combinar la tradició de l’ofici amb la cultura del digital que ens envolta? Com situar la objectualitat tàctil i de la matèria en l’univers de la dualitat virtual?
Irrupció urbana. Escultura penjant (palla d’acer) al pati del Palau Belmonte, Lisboa. Obra de Maria Mendonça, esposa de Frederic Coustols, propietari del palau-hotel.
Des de Putxinel·li, considerem que aquestes tensions són en realitat constitutives del teatre de titelles contemporani. El nostre llenguatge, el punt de partida del qual és la duplicació figurativa de la realitat, ens connecta directament amb el passat i amb el futur: cap enrere en connectar amb els orígens del pensament i de la cultura humana, quan vam començar l’aventura de la consciència a través de la imaginació i dels relats, que atorgaven als objectes de la natura una significació simbòlica. Cap endavant, quan ens fonem i ens entusiasmem amb les aventures de duplicació que representa el món del virtual, l’ús dels nous materials i de la intel·ligència artificial.
Ganyota al futur. Netzuke. Miniatura japonesa del Museu do Oriente, Lisboa.
Aquesta amplitud constitutiva del llenguatge dels titelles, entès en la seva accepció més àmplia de teatre de la imatge, dels objectes i del desdoblament de les figures, dóna a la nostra professió una elasticitat extraordinària i l’obre cap a camps d’infinites possibilitats. El món del virtual, que sol pecar d’anèmia vitalista o d’un excessiu distanciament de la realitat, s’esquerda i s’obre en fissures fecundes i inquietants quan és creuat per la irrupció dels objectes o del crit llibertari dels actors o dels titelles arcaics.
Imatge de M.U.R.S., La Fura dels Baus. Fotografia ©-R-Justamante.
És com si obríssim en el virtual escletxes de realitat que esquincen, amb la irrupció de la matèria, els vels de la mediació tecnològica. És possible així trencar amb els monopolis figuratius i els discursos hegemònics que el món del consum, de la identitat monoteista, de la publicitat, de les grans marques i d’Internet ens imposen.
Figura de tela farcida de Joana Vasconcelos. Palacio Nacional de Ajuda, Lisboa.
Vist des d’aquesta perspectiva, els llenguatges objectuals i de la matèria a l’escenari es troben a la cresta de l’onada dels canvis del nostre actiu segle XXI. És com si viatgéssim pujats al Temps, engolits per ell com tots, però amb permís per pujar i veure des de les altures de la seva corba cinètica on som per poder des d’allà anticipar allò imminent que s’esdevé. Una onada, la del Temps, que arrossega amb si l’arcaic i ens llança al futur. En aquesta mateixa maleta viatgem els titellaires, solcant un segle que promet ser dels més sacsejats de la Història.
Temps penjats. Rellotges de la Casa-Museu Medeiros e Almeida, Lisboa.
