Durant dues setmanes, catorze artistes i sis membres de l’equip de la Companyia Forman Brothers van estar treballant en un taller al monestir de Santes Creus. Estava programat i coordinat per l’Atelier della Lluna, una organització dirigida per Eudald Ferré i Luca Ronga destinada a oferir classes magistrals, cursos i tallers a artistes de diferents disciplines, però sobretot d’arts escèniques, a Itàlia i Catalunya. El seu propòsit és establir-se en llocs que ofereixin una inspiració especial als participants mentre reben formació d’artistes acreditats. I en aquest cas va ser exactament així. Qualsevol que visiti l’antic monestir cistercenc de Santes Creus se sentirà captivat de seguida per la força de la seva història, la bellesa dels seus edificis i l’encant de l’entorn natural. I així és com ho van viure aquestes vint persones, més intensament encara que amb l’experiència que en pugui tenir un visitant normal, ja que van instal·lar el taller en estances que normalment estan tancades al públic general i van treballar-hi cada dia, quinze dies, de les 10 del matí a les 7 del vespre. I la feina no s’acabava a aquesta hora, que és quan el monestir tanca l’entra als turistes. Ells continuaven en el pla teòric a través de discussions, presentacions i debats en un espai cedit per l’ajuntament.
El taller va començar un dissabte amb el Martin, que forma part de l’equip, tallant fusta per fer marionetes d’estil txec. Encara que els Germans Forman barregen moltes expressions escèniques en els seus espectacles, com el cabaret, el circ, la dansa, el teatre de màscares i les arts visuals, i són ben coneguts a tot el món precisament per això, els titelles continuen sent la seva base. De manera que construir aquests petits titelles va ser el primer que van demanar als participants per saber què podien fer. Alguns d’ells ho van trobar molt difícil, perquè era la primera vegada que treballaven amb fusta. D’altres, en canvi, ja tenien experiència en aquesta mena de treball. Semblantment, alguns tenien experiència en les arts escèniques i d’altres venien de les arts plàstiques o tenien poca formació en expressió corporal.
Gènesi
Els tallers dels Forman Brothers s’han centrat sovint a treballar una tècnica concreta o a construir titelles, però aquesta vegada va ser diferent. La diferència venia de la mateixa proposta d’Eudald Ferré i Luca Ronca. La idea d’instal·lar-se al monestir de Santes Creus dues setmanes i fer una presentació pública final va canviar una mica la línia de treball. (Van necessitar dos anys per preparar aquest taller, amb llargues converses telefòniques i traduccions entre el txec, l’anglès, l’italià i el català, i inconvenients com una inundació que ho va ajornar tot plegat.) Finalment els Formans van venir de Praga amb dues furgonetes carregades d’eines i maquinària per muntar el taller i amb la intenció que cada participant fes de tot: tallar fusta, màscares de paper, litografia, titelles, stop-motion, disseny de so i posada en escena d’una instal·lació o una situació.
Andrea Sodomková (esquerra), de l
Matej Formen va arribar a Santes Creus el diumenge i va fer una proposta als participants. Havia vist les fotos del monestir que li havien enviat l’Euidald i el Luca, i havia entès que el convidaven a un lloc molt bonic i especial. El que ell i la seva companyia es van proposar de fer-hi era anar una mica més enllà de l’habitual: “Em va donar l’oportunitat de desenvolupar més el treball, fer més passos d’un enfocament simple als titelles: puc construir un titella?; què puc fer amb un titella?; com hi puc jugar?; puc explicar una història?”, diu Forman.
La idea central era treballar sobre el tema de la creació. El Matej va donar als participants una sèrie de textos que explicaven la creació del món segons algunes cultures amazòniques, als aborígens autralians i la Bíblia, i més tard entre tots hi van afegir les llegendes de les terres on es va fundar el Monestir de Santes Creus i de la seva creació. Durant el taller, van treballar en tres sales, apartades dels visitants. Dues de més grans, delimitades per grans murs de pedra, sostres alts i terra sense pavimentar; la primera, amb dos arcs de banda a banda, va ser utilitzada com un taller de creació de màscares, titelles i escenografia; el segon va ser per fer els vestits i dissenys a l’ordinador. Aquests dos espais havien estat antigament les cavallerisses del monestir i l’entrada reial a l’edifici, que connectava amb les habitacions reservades als reis d’Aragó quan van venien de Barcelona. El tercer espai del taller era una petita habitació fosc unida als estables, que es va convertir en un estudi d’stop-motion.
Un dels tallers.
Les possibilitats estaven molt obertes i sens dubte era un gran repte per a tothom. A l’equip dels Forman hi havia, a més de Matej Forman i Martin, Andrea Sodomková (dissenyadora d’espais i de vestuari), Verónica Šváková (ball i música), Anna Krtičková (titelles i animació) i Irene (fotògrafa), però quin camí havien de seguir? En un moment donat, al principi, els participants ho veien poc clar, fins al punt que podien arribar a sentir-se molestos, una mena de sentiment entre la sorpresa i la decepció. Perquè els Forman no dirigien, sinó que només oferien suport. El sistema del taller va quedar més clar després d’algunes d’aquelles sessions teòriques que feien a la nit, especialment després que la companyia expliqués com és el procés de creació que segueix en els seus propis espectacles. Ells no esperen que cap dels artistes faci una cosa en particular, sinó que empenyen aquell artista cap a la seva banda, li ofereixen recursos per a qualsevol cosa que ell o ella vulgui fer o intentar. Així van treballar individualment sobre el que volia i necessitava cadascú. Qui necessitava més ajuda va rebre més suport, i a qui en necessitava menys simplement li van suggerir que provés coses.
Posada en escena dels treballs, al claustre.
“Volíem treballar a dos nivells”, diu Matej Forman. “En primer lloc, individualment, centrar-nos en la tècnica, de manera que la gent pogués intentar, potser per primera vegada a la vida, de treballar amb paper maixé, per exemple, per fer una màscara. Tothom va tocar totes les tècniques de modelatge: escenes, etc. En segon lloc, durant aquest temps, hem proposat als participants que fessin alguna cosa que tingués a veure amb aquest lloc, amb històries que hi estiguessin vinculades, per fer un petit projecte en una cantonada, o en una habitació, o a qualsevol lloc, que es pogués emmarcar en els mites que havíem proposat al principi. Volíem que cadascú creés una història o un moment que pogués romandre en la imaginació del públic, alguna cosa que vingués de la seva reacció personal a aquest lloc.”
La dificultat del mètode dels Forman es deu a la llibertat que donen als artistes: “Tots eren lliures de triar, i no podien dir que no se’ls acudia res perquè hi havia massa llocs per on començar. L’equip que va venir aquí és capaç de reaccionar a moltes propostes i tenen moltes idees per trobar solucions tècniques o artístiques, o visual, o de so, o de dansa i moviment, perquè tots poguessin trobar alguna cosa segur!”, explica Matej Forman. I afegeix: “I al final admiro el treball de tothom en molts sentits. El que han aconseguit en només dues setmanes és molt.”
Fer màscares, dansa, posar-ho en escena... un procés complet. A la foto, ball ritual dels ocells, que formava part del primer cos de situacions i es representava al claustre.
Però tot això només era la primera part de la feina. La segona part era enfilar tots els treballs individuals, no ben bé en un espectacle sinó en una mena de presentació per a un públic general. I això va ser dur també, segons les paraules de Matej Forman: “Al final tots van acabar una espècie de petit projecte que tenia un sentit especial, alguna cosa que permetia pensar-hi o reaccionar com a espectador, però que si s’anava d’un d’aquests petits esbossos a l’altre, tot plegat podia semblar massa borrós, de manera que el dia abans i el mateix dia de la presentació vam intentar concretar tota la imaginació que flotava per l’aire i, finalment, entendre millor les creacions dels altres. Després de dues setmanes, va ser interessant veure com treballar juntament amb altres persones pot canviar la nostra manera de crear i com, finalment, el grup canvia el treball individual.”
A la presentació es van poder veure moltes tpècniques. En aquest cas, una excepcional narració de la llegenda de Santes Creus amb suport de marionetes de tipus txec.
El resultat
No es pot dir que fos un espectacle o una obra acabada. Més aviat era un viatge a través d’un lloc i el treball que s’havia fet en aquest lloc. De fet, Ferré i Ronga es van empescar el títol Moments evocats al monestir de Santes Creus, ja que era una barreja d’instal·lacions, situacions i esbossos sobre la terra on ens trobàvem.
Inesperadament, 409 persones van anar al monestir per veure el resultat del taller. Molts d’ells eren artistes, professors o, d’alguna manera, professionals dels titelles. Les expectatives eren altes, de manera que els catorze participants del taller, els sis membres de la Companyia Forman Brothers i l’organització de l’Atelier della Lluna estaven nerviosos. El dia anterior van fer un assaig general i, de resultes d’aquell assaig, van introduir alguns canvis. Algunes parts de cada projecte personal es van haver de retallar per donar sentit a tot el recorregut. I encara que no fos un espectacle, tots estaven concentrats com si es tractés d’una estrena. I quan l’entrada general al monestir va tancar al vespre, van donar vida a aquells moments evocats.
El naixement de la vida en la foscor, de llavors, una de les idees que es van interpretar al final del taller.
L
Pot ser obvi que una creació sobre la creació escenifiqués en primer lloc, d’alguna manera, el temps. Però tot i això va ser una sorpresa. La gent va entrar al monestir en grups de 25 i van anar passant d’un espai a l’altre per anar-se trobant cada una de les situacions. En primer lloc, el lavabo just després de l’entrada principal, com un passatge ritual per fer cap al claustre. Ens van demanar de rentar-nos les mans i tancar els ulls; llavors l’aigua es va aturar, van sortir les màscares i així passàvem a un lloc transformat.
L
Certa simbologia relacionada amb la creació s’apoderava de l’espai en passar del claustre a un corredor i més endins, fins a un antic calabós de l’Edat Mitjana: ocells, ous, capolls, llavors voladores i ombres. Estava clar que havien treballat molt l’aspecte visual. Després de la foscor, va començar la narració de contes: la història aborigen de les granotes que van robar les pedres de què està feta la humanitat, amb un cel simbòlic reflectit al fons d’un pou; la llegenda de la terra de les santes creus, les que els pagesos posaven sobre les restes brillants de fòsfor dels ossos d’animals morts, i el mite de la terra i els animals que van emergir de les aigües. Tot dit i actuat amb estils completament diferents, incloent-hi l’ús de marioneta txeca i la comèdia musical. Com a elements comuns, hi havia el joc amb les pedres (en un moment donat, es va demanar al públic que toqués les parets) i amb l’aigua. Una de les escenes més elaborades des del punt de vista de la simbologia era al segon claustre, on la font central contenia un univers subtil de figures que anàvem percebent molt a poc a poc, a mesura que l’atenció del públic se centrava en la nova situació i on van repartir un bocí de fang a cadascú perquè fes una nova figura. Una altra va ser a l’antiga cuina, on una instal·lació entre el ready-made i la poesia objecte jugava intel·ligentment amb el número tres (tres cartes, tres fruites, tres opcions) i amb altres elements com una finestra i un vidre amb un perfil gòtic dibuixat. En total, gairebé una hora de recorregut per un mostrari de possibilitats teatrals que seduïen el públic pràcticament fins al punt d’arribar a creure que estava veient un espectacle complet.
A la sortida, a través de l
L’Atelier della Lluna programa regularment classes magistrals, cursos i tallers internacionals al castell de Montefiore Conca, a la regió d’Emilia Romagna, a Itàlia, i al monestir de Santes Creus a Catalunya. Entre altres, Jordi Bertran, Marcel·lí Antúnez, Silvio Castiglioni i Brina Babini han estat al capdavant d’aquests cursos.
Totes les fotos són d’Ilaria Costanzo.
Fascinant!