No em consta que Neville Tranter, ànima d’Stuffed Puppet, hagi actuat a Barcelona des de l’última edició del Festival Internacional de Teatre Visual i de Titelles, que organitzava l’Institut del Teatre. Des d’aleshores han passat deu anys, massa temps sense un mestre com Tranter en una ciutat que es vol capital de teatre com Barcelona. Ara, dins la programació del Grec, torna amb l’espectacle Punch & Judy in Afghanistan a La Puntual. Es tracta d’una producció del 2009, d’abans que l’exèrcit dels Estats Units localitzés i matés Ossama Bin Laden al Paquistan, un fet històric que no atenua en absolut l’impacte de la proposta de Tranter.
Punch & Judy in Afghanistan crea un ambient d’irrealitat, una mena de somni opiaci en què els personatges tenen una dimensió immensament més ampla que els seus referents reals. Si Bin Laden és Punch, és immortal, i se’l pot trobar, encara, en el desert que recorre la dramatúrgia clàssica dels titelles de guant de tradició putxinel·lesca. El titellaire, que interpreta el paper de Nigel, arriba a l’Afganistan amb el seu assistent Emil per entretenir les tropes. L’Emil és carn de canó, un jove inadaptat que, gràcies a un estrany xou televisiu, guanya una segona oportunitat de ser algú de profit i és enviat amb Nigel al país centreasiàtic. Però es perd, i el titellaire sent l’obligació moral de trobar-lo. En el seu viatge a través de la desolació, es trobarà, a més del nòmada a qui havia llogat un camell, el cocodril de Punch & Judy convertit en venedor ambulant de sacs per a cadàvers, un soldat francès desesperat per matar un terrorista i tornar a casa (que substitueix el típic policia), la mort, un dimoni que prega a Al·là que li conservi la feina i la família Bin Laden: fill, dona i ell mateix, psicòpates de nas de ganxo i barbeta punxeguda a qui els agrada decapitar i triturar. Una adaptació de l’estructura de Punch & Judy per narrar un drama contemporani o un drama contemporani que beu de les fonts més antigues del ritual teatral; com es vulgui.
En aquesta obra, Neville Tranter usa la seva tècnica de titelles de guant de mida gairebé real, però el marc de Punch & Judy té el seu propi codi, i per això alguns titelles que treu en escena es manipulen des de sota, ficant la mà i el braç a dins del vestit del ninot, i d’altres, com és habitual en ell, des de darrere el cap. Al mig de l’escenari, un castellet cobert de roba de camuflatge li serveix per acabar de donar una pinzellada d’espectacle tradicional a la posada en escena típica d’Stuffed Puppet. Ara: no abandona mai el seu estil. Al contrari, tots aquests elements li serveixen per refermar la seva veu, ja que hi juga a tempo lent. Res de bastonades ni histrionismes, sinó més aviat una contenció que va creant el seu particular desert, la cruesa i, finalment, el drama.
És d’agrair poder veure un espectacle com aquest en un espai tan íntim com La Puntual. Els muntatges de Neville Tranter solen demanar escenaris grans, però a la seva habitual evocació de situacions angunioses li va bé un lloc així de proper, en què l’efecte tràgic i el còmic arriben directes a l’espectador, pràcticament servits a la falda. D’altra banda, tal com correspon a un bon Punch & Judy show, aquest és un espectacle divertit. That’s the way to do it!
