Robertos i tradiciones europees s’uneixen a Lisboa

Es va inaugurar el 3 de juliol passat l’exposició Rotas de Polichinelo al Museu da Marioneta de Lisboa. Però l’acte va ser més que una inauguració, ja que després d’obrir les portes de la Capella on es troben les peces exposades, hi va haver al claustre del Convent das Bernardes (lloc on s’ubica el Museu) una trobada alegre i fulgurant de tots els titellaires que representen avui a Dom Roberto a Portugal (va faltar només Joao Costa, un dels més joves bonecreiros incorporats a la tradició dels Robertos, però en canvi es va sumar al conjunt el Mamulengo de Marcelo Lafontana). Una veritable festa dels Robertos que va servir de preàmbul a les dues Maratons que van tenir lloc el dissabte 5 al Chiado i el diumenge 6 als jardins de Belém (veure article a Titeresante aquí).

Assistents a la inauguració.

He de dir que l’exposició va impressionar als que ahir van poder creuar el llindar d’entrada de la Capella, on habitualment es realitzen espectacles de titelles. Veure l’impressionant espai d’aquesta petita església barroca incrustada al Convent, presidida per un enorme mapa d’Europa on s’indiquen gràficament les procedències de cada personatge, i davant del qual es desplegava una exhaustiva presència de les múltiples famílies de titelles que conformen l’Europa de Putxinel·li, va emocionar a més d’un.

Arlequí.

Cinc-cents anys d’història europea hi eren representats, no la història oficial ni la de l’alta cultura, sinó la més popular dels pobles senzills que han acompanyat amb compulsius impulsos de llibertat i rebel·lia la singular evolució del nostre continent. Tones d’energia latent i potencial que expressen la vitalitat individualista i de singularització que primer el Renaixement i segles més tard la Il·lustració i la Revolució Francesa, van transformar Europa.

De esquerra a dreta, María José Machado Santos, Idoya Otegui, María Guerrero, Bruno Ghislandi, Enrique Lanz, Yanisbel Martínez i Toni Rumbau.

Guignol, amb el seu alter ego Gnafron.

Val a dir que en la inauguració van estar presents no només la directora del Museu, María José Machado Sants, així com la seva segona de bord, María Guerrero, acompanyades de tot l’elenc de fidels col·laboradores que treballen al Museu, sinó també Idoya Otegui, directora del TOPIC de Tolosa, on a la tardor de 2013 es va presentar la mateixa exposició, i també Bruno Ghislandi, de Bèrgam, responsable d’haver portat els magnífics titelles italians presents a l’exposició. Igualment van assistir Enrique Lanz i Yanisbel Martínez, de Etcètera, Granada, els quals van prendre imatges de l’acte i de les representacions de Robertos, per el seu documental “L’Ànima dels Pobles”. També van assistir Rute Ribeiro i Lluís Vieira, directors ambdós del festival FIMFA de Lisboa i del CAma, centre de les Arts de la Marioneta.

Robertos de Manuel Rosado.

Després de la obertura de portes de l’exposició, ens vam traslladar al claustre del Convent, on ens esperaven 11 castellets muntats al llarg del perímetre del bonic lloc. A un costat, taules amb begudes i apetitosos canapès, dolços i salats, prometien un alegre solaç als assistents.

Titelles à La Planchette, de Raul Constante Pereira. Al fons, els robertos de José Gil.

Al centre del pati, Raul Constant Pereira, de Porto, va iniciar la festa amb un deliciós ball de dos titelles “à la planchette”, mentre tocava una guitarra. En acabar, Marcelo Lafontana va aparèixer amb un ancestral corn de crida, que va fer sonar amb arcaica tessitura.

Castellets de Robertos al Claustro del Convento das Bernardas.

La resposta va venir a l’acte: un rebombori de mil dimonis va esclatar al Claustre: deu llengüetes van començar a cridar a l’uníson, i els deu roberteiros es van llançar a executar diferents rutines alhora. Van ser deu minuts màgics i bells, en els quals cada titellaire donava vida als seus Robertos segons el seu estil i cadència. Allí estaven posats un al costat de l’altre el mateix Raul Constant Pereira, de Porto, el veterà bonecreiro i també investigador Francisco Mota, de Porto, Jorge Soares, de Faro, José Gil, d’Alcobaça, autor del llibre Teatro Dom Roberto, la jove Sara Henriques, de Porto que aviat s’instal·larà a Montemor-o-Novo, Nuno Correia Pinto, de Albarraque, avui resident a Cacém, Rui Sosa, de Porto però resident a Arcozelo, Manuel Costa Dias, de Porto resident a Évora, Sérgio Rolo, de Lisboa instal·lat avui a Macau, Xina, i Vitor Santa-Bàrbara, de Lisboa resident a Foros de Amora.

De esquerra a dreta, els bonecreiros de Robertos Manuel Costa Dias, Sérgio Rolo, Francisco Mota, José Gil, Marcelo Lafontana, Sara Henriques, Raul Constante Pereira, Vitor Santa-Bárbara i Jorge Soares. Falta a la foto Nuno Correia Pinto.

Una extraordinària vitalitat va inundar el Claustre del Convent das Bernardes, energia sonora, gestual i visual, que posaven veu i ànima als titelles quiets de l’exposició, com si els bonecreiros portuguesos del Dom Roberto haguessin volgut unir-se en un acte de bell agermanament amb els seus parents d’Europa, des del pròxim Don Cristóbal Polichinela, fins als llunyans Petrushka, Mobarak o Karagöz. El Museu es va convertir així en una curiosa caixa de ressonància on les singularitats més precioses dels pobles d’Europa, que aquestes tradicions titellaires sens dubte representen, s’ajuntessin per clamar les seves diferències i per això mateix els seus desitjos de conviure i de reconèixer-se mútuament.

Mort penjada. Castellet de Rui Sosa.

Un crit europeu de llibertat, de respecte a les singularitats i de desig d’entesa va ser l’extraordinari moment de catarsi titellaire que vam viure els que vam tenir la sort d’assistir a l’acte.

Idoya Otegui.

I després dels Robertos, els xerraires mamulengos de Marcelo Lafontana van prendre el relleu per delectar amb les seves ocurrències i les seves descarades picardies al respectable, que al seu torn, va assaltar els llocs de begudes i pica-pica per calmar la set i alleujar l’esperit. Val a dir que aquest titellaire nascut al Brasil però d’identitat múltiple, ja que és tan brasiler com català i portuguès, i encara una mica italià, es va posar el públic a la butxaca, encantant a una dama que es va acostar a dialogar amb els titelles com si els conegués de tota la vida -com en efecte passava.

Una dama dialoga amb els mamulengos de Marcelo Lafontana.

La festa va continuar pels camins habituals de la xerrameca, la trobada mútua i el comareig mentre un impàvid Enrique Lanz, càmera a la mà, prenia nota del que passava perquè quedés, de l’entranyable trobada, l’obligat testimoni.

Enrique Lanz amb la seva càmara.