El Grec d’aquest any a La Puntual es vesteix de luxe amb tres estrenes de titellaires catalans i la vinguda del gran Neville Tranter amb el seu “Punch in Afganistan”. Parlarem aquí de la primera d’aquestes estrenes, la de Néstor Navarro amb “L’Ombra de Pinotxo” que tingué lloc del 2 de juliol de 2014, un espectacle en el que, com indica el seu mateix títol, es centra en el llenguatge de les ombres però no únicament.
Encarar-se amb l’obra de Collodi no és fàcil, donada la complexitat del seu argument. Sobretot si es busca una adaptació per a públic infantil de curta edat que mai entendria els rebuscats personatges i moltes de les situacions en les que l’autor florentí els col·loca. Conscient d’aquesta dificultat, Néstor Navarro ha optat per abordar l’obra des del personatge principal i fer-ho ficant-se dins la seva pell. Una opció intel·ligent i eficaç, que li permet encarnar com actor al titella de fusta esdevingut persona real i explicar així la seva pròpia història, un cop el nen, ja crescut i de carn, esdevé ell mateix titellaire.
Aquesta manera d’encarar la història encaixa com anell al dit en les intencions del jove titellaire de La Puntual, solució rodona que permet ficar-se dins la subjectivitat del personatge tot separant-se’n quan es converteix en narrador de la seva vida. S’acompanya aquesta opció de dramatúrgia amb una senzilla però preciosa i molt eficaç escenografia, obra de Tero Guzmán, que ens situa en el taller del titellaire convertit de sobte en un teatret d’ombres. Magnífics els quatre objectes d’atrezzo del taller, i magnífica la il·luminació de la llanterna que s’encén quan les ombres s’apaguen.
Pinotxo i Néstor Navarro.
Ombres xineses, en l’estil que tant ha treballat la companyia de La Puntual (en obres com Caramante, La Història de Li o Helena de Troya) però que aquí mostren ja el segell personal de Néstor Navarro que no defuig de la complexitat narrativa, pròpia de l’obra que li ha tocat representar.
La principal virtut de la proposta és que busca tocar l’essència de l’obra de Collodi, cosa que l’obliga a anar al gra i a centrar la mirada en algunes de les escenes més significatives, com la del teatret de titelles que enamora a Pinotxo i el torça del “recte camí”, o la de la balena que s’ha cruspit a Geppeto. Pel mig, molt ben resoltes les complicades situacions que protagonitzen el Gat i la Guineu, les quals queden reduïdes a una única escena. És a dir, una versió sintètica i per això molt útil per connectar amb els nens.
Néstor Navarro s’estrena d’alguna manera també com a actor-titellaire i cal dir que ho fa amb molt d’encert, sense mai sobreactuar i establint una perfecte relació entre el paper de Pinotxo i el de narrador d’històries. Encarna de fet el paper d’un titellaire, cosa que l’ajuda a trobar el registre just i equilibrat. Però el més interessant de la seva feina és que instaura un estil propi d’estar a l’escenari amb titelles, en el que una acurada atenció envers el públic i un delicat distanciament en la interpretació són els seus principals ingredients.
A destacar l’elegància de la música d’Octavi Rumbau, que dóna ritme i suavitat narrativa a l’obra, així com la intel·ligent direcció de Carolina Llacher. Cal citar també a Raquel Loscos en la dramatúrgia, a Jordina Salvany pel disseny de les siluetes, delicioses com sempre, a Martí Doy i a Eugenio Navarro en la construcció de la marioneta, a Quico Gutiérrez en la il·luminació, i a Joan Gorro en l’assistència tècnica i els invents. Una obra, la de Pinotxo, que assenta amb força i solidesa la irrupció d’aquest nou titellaire de La Puntual.
